HIPERVERBALITAT EN LA SÍNDROME DE WILLIAMS

El meu cosí té la Síndrome de Williams, considerada com una de les malalties rares. És un xic molt simpàtic i es porta bé amb tot el món. El que em preocupa és que parla molt, sobretot sobre els temes que més li interessen, però quan jo parle amb ell veig que té dificultats per a seguir el que li dic. Com és possible que parlant tant parega comprendre'm tan poc?

La síndrome de Williams (SO) és una malaltia del neurodesenvolupament provocada per una microdelecció genètica en el cromosoma 7, que cursa amb discapacitat intel·lectual. Una característica pròpia de aquesta població és la seua hipersociabilitat. Són extravertits i amigables, excessivament sociables i sempre desitjosos d'agradar als altres. Aquesta sociabilitat constituïx, no obstant això, una limitació, perquè tendixen a mostrar empatia i establir interaccions socials amb persones desconegudes.

L'hipersociabilitat en esta síndrome es vincula directament amb l'hiperverbalitat que els caracteritza, encara que alguns estudis consideren que eixa "incontinencia verbal" indiscriminada pot obeir a un trastorn d'ansietat. Les persones amb SO solen obsessionar-se amb un tema (un cantant, màquines cementeres, trens, mapes, etc.) en el que perseveren, presenten arguments fixos i reiteratius, del que parlen constantment quan poden. Generalment, els interessos d'este grup poblacional són molt restringits.

La majoria de les persones amb SO presenten dificultats de caràcter pragmàtic, és a dir, tenen problemes a usar i comprendre el llenguatge en situacions d'interacció comunicativa. La forma en què ells transmeten els continguts, condicionen la seua adequada comprensió per part de l'interlocutor, atés que el seu discurs, fora del tema que els interessa obsessivament, sol ser incoherent, mal estructurat i poc rellevant. La verborrea que els caracteritza els impedix aplicar mecanismes de control que permeten mantindre un fil conductor conversacional, mantindre el tema i respectar els torns de parla. Els afectats pel SO tenen molt bones habilitats socials i la capacitat per a produir enunciats gramaticalment complexos, per lo qual inicien conversacions amb facilitat. No obstant això, en el curs de les mateixes presenten clares limitacions quant a la coherència i pertinència del seu discurs, així com en la comprensió del llenguatge, lo que resta funcionalitat comunicativa a la seua competència lingüística i a les seues habilitats pragmàtiques.

L'estudi dels aspectes gramaticals d'una llengua suposa tindre en compte processos de flexió verbal, concordança nominal, composició i derivació de les paraules, així com l'orde dels elements lingüístics en les oracions. El paper que juga la memòria a curt termini és molt important per al processament gramatical. La capacitat per a emmagatzemar unitats mínimes de la parla, com els morfemes gramaticals i les paraules relacionals (preposicions, conjuncions) està molt lligada a la competència gramatical. La comprensió i l'aprenentatge de construccions gramaticals complexes requerixen el manteniment dels elements lingüístics rellevants en la memòria a curt termini; esta memòria és deficitària en el SO i afecta la comprensió del llenguatge.

Respecte a la conversació, manifesten una baixa referencialitat comunicativa i una gran dependència de la conversació de l'interlocutor; no duen a terme un intercanvi fluid i efectiu, i aixó limita les seues bones habilitats socials conversacionals. Boten sovint d'un tema a un altre i no hi ha control temàtic, perquè tampoc s'arriba a desenvolupar; a penes es realitzen inferències i l'extracció de la informació rellevant no s'efectua correctament. Per tant, la competència comunicativa de les persones amb síndrome de Williams se situa en un nivell més pròxim a la seua capacitat cognitiva del que tradicionalment s'havia assenyalat.

 

 Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dra. Elena Garayzábal Heinze, logopeda col·legiada nº28/0114. Professora titular en la Universidad Autónoma de Madrid

-----------------

Pot trobar més informació en els següents llibres:

Garayzábal, E.; Fernández, M.; Diez-Itza, E. (2010): Guía de intervención logopédica en el Síndrome de Williams. Ed. Síntesis. Madrid.

Morris,.C.A.; Lenhoff, H.; Wang, P. (2006): Williams-Beuren Syndrome: Research, Evaluation and Treatment. John Hopkins. Baltimore.

Semel, E.; Rosner, S.R. (2003): Understanding Williams Syndrome. Behavioural patterns and Interventions. Lawrence Erlbaum Associates. Nueva York.

 

 

MOLTES FALTES D’ORTOGRAFIA AMB LES LLETRES ER, EL I DE

El meu fill d'onze anys té un rendiment escolar normal però té prou faltes d'ortografia. En la seua escola ho atribuïxen a desorientacions, però a mi em sorprén que quasi totes les faltes s'acumulen en paraules amb les lletres ere i ele i, altres vegades, amb la lletra de.

L'acumulació d'errors ortogràfics en lletres d'aspecte molt diferenciat però que transcriuen sons que sonen molt semblants quan es pronuncien entre vocals, podria deure's a causes diferents de les desorientacions o falta d'atenció.

El que descriu vosté sol ser un defecte residual d'una dificultat per a distingir auditivament i fixar una empremta mental que ens permet distingir amb precisió com sonen paraules com a porus i pol o com Tere i tele. També ens permet saber que "golila", "falola""alfalelo" o "medienda" estan mal pronunciades en quant les sentim (1) .

Durant el procés d'adquisició del llenguatge aprenem a distingir entre els sons de les llengües a què estem exposats. Alguns d'ells són clarament diferenciables i els xiquets els distingixen a edats molt primerenques. Altres sons són molt més difícils de distingir i es tarda alguns anys més a aconseguir-ho, com per exemple els que representen la er i la el, però també altres com els de la zeta i la esse o la ena palatal i la ele doble.

Alhora que desenvolupem eixa agudesa auditiva en el nostre cervell es crega una representació fonològica -empremta auditiva o memòria fonològica- per a cada un dels sons de l'idioma que facilita enormement l'emmagatzemament de paraules i evita la confusió entre formes molt semblants o cacofòniques com pogueren ser "camarero i camadedo" o "mirador i midador".

Quan els xiquets aprenen a escriure necessiten haver desenvolupat eixes dos habilitats: la de discriminar entre els sons i retindre en la seua ment amb precisió el so, diferenciant-ho categorialment i sense ambigüitat: o sona er o sona el. A més, el normal és que puga pronunciar-los amb soltesa i precisió gràcies a què ha desenvolupat un automatisme o programa motor per a cada un d'eixos sons. Sobre estes habilitats de llenguatge oral el xiquet aprén la correspondència entre els sons i les lletres.

En el cas que vosté ens relata seria necessari saber en qual dels processos -auditiu, relatiu a la memòria o d'aprenentatge de la correspondència amb les lletres- té la dificultat el seu fill. El seu logopeda ho podrà determinar amb precisió. Probablement li aplicarà proves de discriminació auditiva específiques per a determinar si és capaç de distingir i recordar correctament els sons (2 i 3) , investigarà si la pronunciació està interferint, o si el problema radica en no poder aplicar correctament les regles de correspondència entre sons i lletres. Per a això, és freqüent que aplique tasques de dictat de paraules inventades (o pseudoparaules) per a comprovar com funcionen eixos processos sense la influència de la freqüència d'aparició en el vocabulari habitual.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, col·legiat nº 46121

-----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

  •  Cervera, J. F., & Ygual, A. (2001). Evaluación e intervención en niños con trastornos fonológicos y riesgo de dificultad de aprendizaje de la lectura y escritura. Cuadernos de Audición y Lenguaje, 1, 1–41
  •  Lirola, F. V. (2003). La atención logopédica a las necesidades educativas especiales desde el enfoque fonológico. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 23(3), 135-153

 

Referències en el text:

(1) Cervera-Mérida, J. F., & Ygual-Fernández, A. (2006). Una propuesta de intervención en trastornos disortográficos atendiendo a la semiología de los errores. Rev Neurol, 42(2), 117–26.

(2) Ygual-Fernández, A., & Cervera-Mérida, J. F. (2013). Relación entre la percepción y la articulación en procesos fonológicos sustitutorios de niños con trastornos del lenguaje. Rev Neurol, 56(Supl 1), S131–40.

(3) Cervera-Mérida, J. F., & Ygual-Fernández, A. (2013). Evaluación de la discriminación de habla en preescolares: comparación de las pruebas ABX y AX. Revista de Logopedia, Foniatría Y Audiología, 33(2), 69–82.

 

 

COM SABEM QUE EIXA METODOLOGIA ÉS LA MILLOR PER AL NOSTRE FILL AMB TRASTORN DE L’ESPECTRE DE L’AUTISME?

El meu fill té 7 anys i fa 3 rebem diagnòstic de Trastorn de l'Espectre de l'Autisme (TEA) . Fins a l'any passat ha rebut suports en l'àmbit educatiu i en el nostre Centre d'Atenció Primerenca de referencia, però este curs va finalitzar eixe suport d'Atenció Primerenca i ha canviat el seu logopeda. Ens agradaria saber si hi ha algun criteri per a saber si la forma d'intervenció que s'està duent a terme és la correcta, ja que hem llegit i escoltat que hi ha distintes metodologies i enfocaments.

L'àmbit dels TEA és potser on podem trobar major variabilitat quant a capacitats i necessitats de suport en comunicació. Podem trobar des de xiquets amb un desenvolupament verbal molt formal, amb frases ben construïdes i ampli vocabulari, però amb dificultats per a saber mantindre conversacions o entendre algunes funcions del llenguatge (per exemple la mentida o les bromes), fins a adults on la modalitat preferent de comunicació és l'ús de gestos senzill, amb absència de llenguatge oral.

Açò fa molt complicat establir uns objectius logopèdics específics comuns per a totes les persones amb TEA.

No obstant sí que comptem amb alguns indicadors que ens permetran poder identificar si el professional respecta uns criteris ètics i professionals:

1) Perfil professional. El logopeda ha d'estar col·legiat en el Col·legi Professional de la seua Comunitat Autònoma, i ha de comptar amb la Titulació Universitària específica que habilita per a l'exercici professional.

2) Pràctica basada en l'Evidència Científica. Les Guies de Bones pràctiques (1) recomanen l'ús de:

  • Sistemes de Comunicació Augmentativa i Alternativa, quan la modalitat oral no és funcional per a la comunicació. Per exemple: Sistema de Comunicació Total de Benson Schaeffer, Sistema per intercanvi de Símbols (PECS) , o ús de gestos naturals.
  • Estratègies d'estructuració temporal, espacial i social i informació per avançat: Programa PEANYA, metodologia TEACCH.
  • Suport Conductual Positiu
  • Estratègies psicoeducatives

3) Intervenció i Planificació Centrada en la Persona i en la Família

Aquest enfocament recomana implicar en la presa de decisions a la família i, quan és possible, a la pròpia persona o alumne. Els èxits estan dirigits a aconseguir una millora en la Qualitat de Vida de la persona, que es mesura no sols per la reducció de símptomes o la millora de capacitats, sinó, a més, aconseguint una inclusió real de la persona en els distints entorns en què es desenvolupa la seua vida, que es traduïx en una major presència i participació.

Algunes preguntes que ens podem fer per a saber si s'està realitzant l'enfocament adequat són (2) (adaptació):

  • Atorga el Servici un paper actiu en el tractament a la família?
  • ¿Proporciona el Servici a la família un programa d'intervenció així com una reavaluació periòdica dels resultats amb criteris objectius, per escrit?
  • Proposa el Servici una intervenció intensiva que incloga objectius en els entorns naturals?
  • ¿Dóna el programa d'intervenció prioritat a les habilitats de comunicació, desenvolupament social i joc?
  • El Servici compta amb informació sobre la seua estructura, enfocament, metodologia i procediments?

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana: 

 D. José Antonio Calvo Expósito, logopeda col.legiat nº 28/0213 Professor Associat Departament de Psicologia, Grau en Logopèdia Universidad de Castilla la Mancha. Logopeda Centro Alpadif-Rivas, Rivas Vaciamadrid, Madrid

-----------------

Referències en el text:

(1) (3) Hernández JM, Artigas-Pallarés J, Martos-Pérez J, Palacios-Antón S, Fuentes-Biggi J, Belinchón-Carmona M, et al (Grupo de Estudio de los Trastornos del Espectro Autista del Instituto de Salud Carlos III). Guía de buena práctica para la detección de los trastornos del espectro autista. Rev Neurol 2005; 41: 237-45

(2) (ENLLAÇ EXTERN) Recomendaciones a las familias que buscan atención temprana para su hijo/a con TEA (Documento DEL Grupo de Atención Temprana de AETAPI, Noviembre de 2012)

MON PARE ESTÀ TRAQUEOSTOMITZAT EN LA U.C.I. I NO SÉ SI PODRÀ PARLAR

Mon pare té 64 anys i es troba ingressat en la Unitat de Vigilància Intensiva (UCI) de l'hospital després de patir un accident de tràfic. Es troba traqueotomitzat per a que respire millor, i van a posar-li una sonda d’alimentació per a nutrir-lo. Estem preocupats perque no sabem si podrà parlar en el tub de traqueostomía i com ens podrem comunicar amb ell. Tampoc sabem es uns sol.lució temporal o permanent. No tenim ni idea de les conseqüències d’estos procediments mèdics.

És molt freqüent que els pacients ingressats en la UCI experimenten dificultats en la comunicació i/o deglució (capacitat de tragar), ja siga com a resultat de la seua malaltia o com a resultat dels tractaments que reben (Batty, 2009) (1).

Efectivament quan un pacient no respira adecuadament per si sol se li intuba per la boca per a aportar-li el oxigen necessari mijantçant la anomenada ventilació mecànica. Si la situació del pacient no millora en els següents dies se li acaba fent una traqueostomia, es a dir, un procediment quirúrgic en el que se fa una obertura des de la part baixa del coll fins a la tràquea i es coloca un tub o cànula de traqueotomía a través de la qual se li continuarà ventilant. Habitualment estes mesures van acompanyades de drogues sedants i relaxants.

En primer lloc s’ha d’explicar que el tub o cánula de traqueostomía és una solució temporal, i que tant prompte com el pacient millore el seu estat de salut i comence a respirar adecuadament s’iniciarà el procés de retirada. Per suposat, el tub de traqueostomia te moltes conseqüències sobre la parla i també sobre la deglució. Sens dubte, la conseqüència més important sobre la parla és que l’aire de la respiració entra i ix per el tub, i no passa a través de les cordes vocals, que queden un poc més per damunt de la gola. D’eixa manera quan el pacient intenta parlar nota que no li ix la veu, i per tant, que els demés (sanitaris o familiars) no l’entenen. La incomunicació que se produeix genera molta frustració i una sensació molt forta d’impotència. Diferents autors han estudiat les respostes emocionals de les persones intubades o traqueostoimitzades que están incomunicades i se senten aïllades (Magnus y Turkington,  2006) (2).

A banda, el tub o cànula de traqueostomia te conseqüències sobre la deglució que cal estudiar amb deteniment abans de donar-li a menjar al pacient i inciar la via oral dàlimentació; dificulta el moviment de les estructures de la laringe, desensibilitza la zona, etc., (Baumgartner, Bewyer y Bruner, 2008) (3).

Per solucionar estos problemes d’incomunicació inicialment podem fer servir plafons de comunicació. Quan la situació del pacient millora, podem instruir-lo per a que quan solte l’aire per a parlar (quan espire) tape el tub de traqueostomia en el seu dit, de manera que obligue a l’aire a passar per les cordes vocals, i d’eixa manera puga fer-les vibrar i se li senta la veu. D’altra banda, també se pot recomanar la colocació d’una válvula de parla, que consisteix en un tap per al tub o cànula que permitix l’entrada d’aire a través del mateix, però no l’eixida, “obligant” de nou a l’aire espirat a pujar i passar per les cordes vocal, lo que produirà la veu. A més a més, es molt convenient una adecuada rehabilitació de les estructures laringíes de cara a conseguir una òptima recuperació de la veu i de la deglució.

Per tot açò, la presència del logopeda en la UCI no sols està plenament justificada, sino que ademés és molt necessària (Batty, 2009) (1).

 Per al Col.legi Oficial de logopedes de la Comunitat Valenciana:

Jorge Puchades Chulià, logopeda, nº col. 46246 Hospital Universitari de la Ribera

 -----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

Vidal C, Puchades J. Logopedia y nuevos ámbitos de actuación en disfagia orofaríngea en la Comunidad Valenciana. Bol AELFA. 2012;12(2): 45-53.

Hess D.R. (2005). Facilitating speech in the patient with a tracheostomy. Respiratory Care, 50(4): 519-25.

Desai, A., Rho. L., Nelson, J. (2009). Helping the chronically critically ill to communicate: speaking valve pilot trial. American Journal of Respiratory Critical Care Medecine, 179; 2009; A3083  

 

Referències en el text:

(1) Batty, S. (2009). Communication, swallowing and feeding in the intensive care unit patient. Nursing in Critical Care, 14 (4), 175‑179.

(2) Menzel L.K. (1998). Factors related to the emotional responses of intubated patients to being unable to speak. Heart & Lung, 27 (4), 245-52.

(3) Baumgartner, C.A., Bewyer, E., Bruner, D. (2008). Management of communication and swallowing in intensive care: the role of the speech pathologist. Advanced Critical Care, 19 (4), 433‑43.

 

EL NOSTRE BEBÉ TÉ MICROSOMÍA HEMIFACIAL, EN QUÈ ENS VA A PODER AJUDAR EL LOGOPEDA?

Acabem de tindre un bebé que ha nascut amb Microsomia Hemifacial. La careta és asimètrica, la seua orella dreta i la seua mandíbula són més xicotetes. El maxil·lofacial ens ha comentat que seria convenient treballar amb un logopeda expert en miofuncional. En què ens va a poder ajudar un logopeda?

Efectivament necessitareu un logopeda especialitzat en síndromes craneofacials que estiga familiaritzat en aquest tipus d'alteracions anatòmiques i al seu torn amb el treball de la musculatura orofacial i de les seues funcions; és a dir: alimentació (succió-masticació) deglució i respiració.

D'altra banda, també haureu de prestar-li molta atenció a la seua audició, i estar atents al desenvolupament del seu llenguatge. Deveu saber que el xiquet no localitzarà la font sonora del so i podria tindre dificultats en la discriminació de la parla en ambients sorollosos. L'otorrino en combinació amb el logopeda vos guiarà durant tot este procés.

Ja vos haureu donat compte que al vostre bebé li està costant prendre el seu biberó, i que a més no ha sigut capaç de succionar del pit matern. Tot això, és freqüent en estos xiquets perquè no tenen prou força en la seua llengua, els seus llavis i els seus carrets per a extraure la llet materna de forma autònoma. Doncs bé, ja en esta primera etapa el logopeda vos explicarà com fer-ho de forma correcta i segura per al vostre bebé i vos assessorarà també sobre quan i com realitzar la transició a un altre tipus d'alimentació perquè el vostre xiquet desenvolupe la musculatura de la careta, la seua dentició i la seua mandíbula de la millor manera possible. En el cas que associe alguna fissura, el logopeda vos ajudarà a millorar les seues alteracions de ressonància i articulació, o si manifesta una paràlisi facial, a mobilitzar la musculatura afectada i relaxar la que treballarà amb major esforç.

Més avant, al voltant dels 5 anys el logopeda també haurà de condicionar els músculs de cara a la realització de la distracció mandibular, que és la tècnica quirúrgica que allargarà la mandíbula més curta, i obligarà al xiquet a ingerir aliments triturats o molt blans, durant uns quants mesos, per la qual cosa la seua musculatura facial i especialment la masticatòria es veurà "aprimada". En esta fase el logopeda elaborarà un programa d'exercicis perquè els seus teixits blans es recuperen més ràpid i s'adapten millor al seu nou os, utilitzant per a això aparells miofuncionales, embenat neuromuscular i electroestimulación que afavoriran l'oxigenació i l'augment de volum. Al llarg del creixement, possiblement siga necessari perllongar en més ocasions l'os de la mandíbula, estant present el treball del logopeda en tots els períodes postquirúrgics.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dña. Cristina Peris Hernández, logopeda,  col·legiada nº 46515

--------------------------

Bibliografía recomanada:

Peris, C. (2012) La terapia miofuncional en los síndromes craneofaciales. Boletín de AELFA, 12(2), 54-60.

Peris, C. (2013) Los síndromes craneofaciales en el contexto logopédico. www.logopediamail.net

 

VEU DE XIQUET EN COS D’HOME

El meu marit té 43 anys. En una revisió mèdica anual li van dir que té veu de xiquet i que acudira a un logopeda. El metge diu que no té cap problema en la gola però que parla amb la veu d'abans de la muda. Sempre ha tingut una veu molt aguda i compte que de jove se li burlaven prou. De tant en tant la gent li confon per telèfon amb la nostra filla. Podrien dir-me què és el que li passa i si realment ha d'anar al logopeda?

La descripció que ens fa coincidix amb una alteració poc freqüent de la veu, denominada puberfonía o falset mutacional. Hi ha poques dades sobre la seua prevalença, però probablement no siga superior a un cas per cada 900.000 persones (1). Es definix com la persistència de la veu infantil en una persona que ja ha mudat la veu, sense que hi haja una causa orgànica que ho justifique. La literatura científica es limita a la descripció en hòmens i alguns autors dubten de la seua existència en dones. Les característiques més freqüents són: to habitual molt agut i bitonalitat -la persona pareix tindre dos veus, encara que no la use de forma totalment simètrica o compensada (2).

Tots canviem la veu durant la pubertat, encara que eixa muda de la veu és molt més notable en hòmens que en dones. La laringe creix de forma molt ràpida i les cordes vocals augmenten la seua dimensió. Eixos canvis fan descendir el to habitual amb què parlem. Es produïx en tres o quatre mesos i durant este temps és normal que hi haja una certa inestabilitat (bloquejos i galls) que desapareixen en poc de temps (3). El cervell, informat per l'audició i la propiocepción, tarda un temps a controlar la nova mobilitat de les cordes vocals. El xic s'acostuma a la seua nova veu greu que d'ara en avant formarà part de la seua identitat com a persona.

Ignorem la causa per la qual alguns barons mantenen la veu infantil una vegada han completat la seua maduració sexual i canviat la grandària de la seua laringe. El to agut es manté perquè les cordes vocals adopten una vibració del tipus falset, amb un baix quocient de tancament en els cicles d'obertura i tancament de les cordes vocals. La persona creu que eixa és la seua veu normal, encara que els altres la perceben com infantil. A vegades relaten que els ix una altra veu molt més greu que els sorprén i no acaben de controlar. Quan realitzen fonacions no culturals, com puga ser la rialla, la tos o el plor, apareix la veu greu. En algunes casos es donen complicacions de tipus psicològic, encara que la majoria dels barons que hem tractat no les tenien, com demostra la gran la rapidesa amb què es produïx el canvi en la veu davant de la intervenció adequada.

El tractament de primera opció és el logopèdic. El Dr. Jordi Perelló (4) afirmava que és una de les poques ocasions en què el logopeda pot "fer màgia", ja que és habitual que el pacient isca de la primera sessió amb una altra veu. Serà necessari objectivar la situació; mostrar-li els mesuraments acústics on s'evidencia el to sobre elevat i la seua relació amb l'edat premuda vocal; ajudar-li a controlar voluntàriament els dos tipus d'emissions; proporcionar-li retroalimentació modificada en la seua veu (a vegades basta sentir-la en gravacions) i informar-li de que pot usar la veu greu amb naturalitat. La majoria dels pacients que hem tractat, després d'uns primers moments de confusió i unes setmanes d'entrenament, es van habituar a la veu postmuda vocal sense cap tipus de dificultat. Alguns van relatar sensació de descans muscular, ja que el falset mutacional pot anar acompanyat de tensió en la musculatura laríngia.

Quan aquest quadre s'acompanya de complicacions de tipus psicològic es produïx una evident resistència al canvi. Altres vegades la veu de falset pot estar emmascarada per una ronquera persistent que li dóna una aparença de veu greu a pesar de produir-se per una vibració molt alta.

Si el metge otorinolaringòleg no aprecia cap alteració orgànica que puga derivar en un problema de salut, el seu marit pot triar lliurement si vol adoptar la veu que li correspondria per sexe i edat o mantindre una veu de falset que li dóna eixe aspecte característic. Un logopeda expert en veu podrà ajudar-li.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, col·legiat nº 46121

----------------- 

Referències en el text:

 (1) Srikamakshi, K., & Balasubramanian, T. (2014). Mutational Falsetto: A Panoramic Consideration. Online Journal of Otolaryngology, 4(1)

 (2) Lim, J.-Y., Lim, S. E., Choi, S. H., Kim, J. H., Kim, K.-M., & Choi, H.-S. (2007). Clinical Characteristics and Voice Analysis of Patients With Mutational Dysphonia: Clinical Significance of Diplophonia and Closed Quotients. Journal of Voice, 21(1), 12–19

 (3) Cobeta, I., Núñez, F. Y Fernández, S. (2013). Alteraciones de la voz. Barcelona: Marge Médica Books

 (4) Perelló, J., & Miquel, J. A. S. (1980). Alteraciones de la voz. Barcelona: Editorial Científico-Médica.

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

  • Cobeta, I., Núñez, F. Y Fernández, S. (2013). Alteraciones de la voz. Barcelona: Marge Médica Books

 

 

AL MEU GERMÀ LI HAN POSAT UN IMPLANTE COCLEAR, CANVIARÀ LA SEUA FORMA DE PARLAR AMB LA INTERVENCIÓ?

Al meu germà li han posat un implante coclear ja sent adolescent i voldria saber si amb açò i la rehabilitació amb la logopeda se li va a canviar eixa veu tan peculiar que té.

Quantes vegades hem escoltat dir a una persona després de l'activació del seu implante coclear este sóc jo?

Resulta curiós que, encara que la investigació no s'hagen centrat molt en este tema, siga la pròpia veu percebuda pel pacient després de l'activació de l'implant coclear un de les aspectes que al llarg dels primers mesos se li atorga més importància tant per ell com per la família.

És comunament conegut que el maneig de la nostra veu ve propiciat pel control auditiu que exercim sobre ella. Es deriva d'açò, per tant, que en la mesura que hi ha un problema auditiu la veu es veu en major o menor mesura alterada.

Essencialment, quan hi ha pèrdua d'audició, en la seua evolució, la tendència és augmentar progressivament el volum de la dita veu i a velaritzar el so produït (un parla més gutural). Tot això es realitza per a compensar l'alteració del feedback auditiu que emprem de forma inadvertida els normoyents. En aquest sentit, és característica la veu de persones amb hipoacúsies importants on el feedback, este control, ve ja més afavorit per una retroalimentació de tipus somàtic amb la part posterior de la cavitat oral generant la veu anteriorment referida.

Així, doncs, una vegada restablida una certa audició funcional començarem a propiciar el procés invers. És a dir, si em permets la metàfora, la veu del teu germà que se va anar amagant de manera més o menys progressiva en una cova, a poc a poc anirà eixint cap a l'exterior. Si bé és cert, el marge de millora vocal està condicionat pel nivell d'audició que hàgem aconseguit i el temps de deprivació auditiva que haja patit el teu germà.

Et vaig a fer una sèrie de recomanacions que es poden dur a terme des del mateix moment de l'activació de l'implante.

En primer lloc, tots els dies és bo durant alguns minuts fer lectures en veu alta i que, si és factible, tu o algun familiar li faça comentaris de com ha sigut eixa lectura; comentaris del tipus "has llegit amb un volum normal/una mica elevat/molt baix".

Caracteritzar les veus dels altres; pensa que justament el que per a nosaltres és trivial i quotidià per a una persona que comença a sentir amb un implante coclear és un autèntic descobriment i no té les suficients referències per a establir categories; comentaris del tipus "esta persona té una veu molt aguda/greu", "esta persona parla molt baix/molt fort" li ajudarà a reconfigurar el propi concepte de la seua veu.

Finalment, no hi ha millor estímul per a l'audició que la música i, aquest sentit, de la mateixa manera que és molt recomanable l'exposició a la música en xiquets menuts quan comencen a sentir a través d'un implante coclear i com a ferramenta fonamental per a la seua rehabilitació, quan ja van sent majors i en adults, sempre que siga del seu gust, seria una bona activitat participar en un cor.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana

Carlos Domingo Benito, logopeda, col·legiat nº 46344, audiòleg clínic de l'Hospital Universitari de la Ribera

----------------- 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

Cooper y Craddock (2006) Cochlear Implants. A Practical Guide. Whurr Publishers

Waltzman y Roland (2014) Cochlear Implants, Third Edition. Thiem Publisherse

Domingo Benito, Carlos (2012) Valoración subjetiva de la voz en pacientes con hipoacusia neurosensorial bilateral poslocutiva después de implantación coclear. Boletín de la Aelfa, Vol. 12 (2), Julio 2012

AFAVORIX O NO A L’ÈXIT DE L’ORTODÒNCIA QUE EL MEU FILL ACUDISCA AL LOGOPEDA?

El meu fill ha portat aparell dental i al retirar-se'l les dents han tornat a espatlar-se. L'odontòleg ens indica que cal col·locar-se'l per segona vegada. El seu cosí va tindre el mateix problema i van optar per portar-ho abans al logopeda, però el meu odontòleg diu que no canviaria el resultat final i que no cal. En quins casos sí que és adequat i en quins no influïx per a l'èxit de l'ortodòncia?

El meu fill ha portat aparell dental i al retirar-se'l les dents han tornat a espatlar-se. L'odontòleg ens indica que cal col·locar-se'l per segona vegada. El seu cosí va tindre el mateix problema i van optar per portar-ho abans al logopeda, però el meu odontòleg diu que no canviaria el resultat final i que no cal. En quins casos sí que és adequat i en quins no influïx per a l'èxit de l'ortodòncia?

És cert que en alguns pacients que han seguit i finalitzat un tractament d'ortodòncia, les dents es desplacen del seu posicionament òptim, tornant a posicions inicials o prèvies al tractament, és el que es coneix amb el nom de recidiva. Les recidives són un problema i una preocupació per als odontòlegs i invertixen esforços importants perquè els tractaments tinguen la màxima estabilitat.

Quan les dents no articulen, encaixen o engranen correctament, a això se li denomina maloclusió (1) . Les causes de maloclusió es poden agrupar en: dentàries, esquelètiques, funcionals o mixtes, i els logopedes intervenim en aquells casos que presenten les dos últimes causes, les quins es donen en la majoria dels pacients.

Moltes maloclusions estan relacionades amb alteracions en la respiració, masticació i deglució (foto1), existint a més mals hàbits com la succió digital, el rosegue labial, l'onicofàgia, etc. que alteren la posició normal de les dents (2) . En estos casos, és inviable la correcció de la posició dental sense corregir o eliminar disfuncions i mals hàbits, i viceversa. D'altra banda, en molts casos en què la causa de la maloclusió és d'origen genètic també es produïxen alteracions funcionals. Per exemple, en les crides protusions mandibulars o Classe III d'Angle (foto 2) , la mandíbula té una major grandària que el maxil·lar superior i això té un fort component genètic. No obstant això, la llengua té una clara tendència a ocupar espais i alguns pacients amb Classe III, recolzen la llengua, tant en repòs com en deglució, en l'arcada dentària inferior o de forma interincisiva, provocant un desplaçament de les dents i contribuint al crecimient mandibular.

La intervenció del logopeda serà necessària sempre que es detecten alteracions funcionals y/o mals hàbits, és per això que la col·laboració entre l'ortodontista i el logopeda serà necessària en la majoria dels casos.

La Teràpia Miofuncional és la disciplina que s'encarrega de valorar i corregir les disfuncions orofaciales que poden interferir tant en la producció de la parla com sobre l'estructura de les dents, la mandíbula i la musculatura orofacial. Per tant, el logopeda que intervinga amb este tipus de pacients haurà d'estar format en Teràpia Miofuncional.

En els últims anys la formació i especialització del logopeda ha anat en augment, tenint en conte el nombre de cursos, màsters, treballs de fi de grau i de fi de màster, així com la producció d'articles especialitzats centrats en aquesta especialitat. Per un altre costat la interralación entre l'ortodòncia i la logopèdia no és nova (3) , i l'interés pels odontòlegs en la teràpia miofuncional també és creixent, prova d'això és l'augment del nombre de logopedes que col·laborem amb ortodocistas i l'augment del nombre de tallers, cursos i conferències destinats a ortodontistes centrats en la Teràpia Miofuncional.  

És molt possible que el fill de la persona que ens realitza la pregunta tinga algun component disfuncional que estiga afectant la seua oclusió dental. El meu consell és que porte al seu fill a un logopeda especialista en Teràpia Miofuncional i que li realitze una exploració. Si detecta alteracions miofuncionals que el seu ortodontista no és capaç de veure ni admetre, sincerament, canvie d'ortodontista.

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. Vicent Rosell Clari, Dr en Psicología y Logopeda,  col·legiat  número 46164. Universitat de València.

----------------- 

Referències en el text:

 (1) BORRÁS, S., & ROSELL, V. (2005). Guía para la reeducación de la deglución atípica y trastornos asociados. Valencia: Nau llibres.

(2) AGUILAR, M., VILLAIZÁ, C., & NIETO, I. (2009). Frecuencia de hábitos orales, factor etiológico de maloclusiones en población escolar. Revista Latinoamericana de Ortodoncia y Odontopediatria Ortodoncia.

(3)  SEGOVIA, M. L. (1988). Interrelaciones entre la estomatología y la fonoaudiología. Buenos Aires: Panamericana.

 Foto 1. Deglución disfuncional o atípica.    degdis1                   

Foto 2. Clase III.

degat2

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

BORRÁS, S., & ROSELL, V. (2005). Guía para la reeducación de la deglución atípica y trastornos asociados. Valencia: Nau llibres.

GONZÁLEZ, M. F., GUIDA, G., HERRERA, D., & QUIRÓS, O. (2012). Maloclusiones asociadas a: Hábito de succión digital, hábito de deglución infantil o atípica, hábito de respiración bucal, hábito de succión labial y hábito de postura. Revisión bibliográfica. Revista Latinoamericana de Ortodoncia y Odontopediatría.

ZAMBRANA, N. y DALVA, L. (1.998). Logopedia y ortopedia maxilar en la rehabilitación orofacial. Barcelona: Masson.

INTERVENCIÓ FAMILIAR? PER A QUÈ I PER QUÈ?

Portem setmanalment a la nostra filla a teràpia a un centre d'Atenció Primerenca perquè li està costant molt parlar. Té 3 anys i diu paraules soltes, però res més. La logopeda ens ha dit que hem de treballar a casa algunes coses i que seria important marcar algunes reunions perquè ella ens ajude. El problema és que la xiqueta passa molt de temps amb els iaios perquè nosaltres estem separats i tampoc volem llevar-li hores de sessió per a reunions. De veritat hem d'ajuntar-nos tots perquè ens de les seues explicacions? No hauria de fer-se la teràpia en el centre amb els que saben?

Encara que la xiqueta este rebent teràpia en un Centre d'Atenció Primerenca, la implicació familiar en la intervenció és molt important per a assegurar l'èxit de la mateixa.

Partim de la base que el llenguatge és un fet social i com a tal es desenvolupa en l'àmbit familiar i comunitari. Quan estem davant d'una dificultat del llenguatge, el logopeda realitza accions encaminades a estimular el desenvolupament del llenguatge, però són accions en la majoria aïllades dels contextos naturals en què els xiquets es desemboliquen i en els que les possibilitats i oportunitats de generalització són més difícils d'aconseguir.

El gran desenvolupament neuronal associat a l'augment d'interconnexions entre neurones i entre les àrees del llenguatge, s'incrementa especialment en les edats primerenques del desenvolupament, de manera proporcional a la intensitat i freqüència dels estímuls rebuts pel xiquet i és el que explica la seua evolució i el desenvolupament d'habilitats.

Quan es realitzen accions en què s'involucren tots els membres de la família i s'assumixen les rutines pròpies de cada família, les possibilitats de rebre estímuls diversos i continuats per part dels xiquets es multipliquen (1).

En el cas d'esta xiqueta, al passar tantes hores amb els iaios, es convertixen en els seus cuidadors principals, assumint un paper determinant en el seu desenvolupament. Ells junt amb els seus pares, altres familiars i /o educadors de l'escola infantil, compartixen la responsabilitat de cuidar i educar, sent sens dubte els seus millors coneixedors. Ací per exemple els pares i els iaios, establixen un vincle afectiu més estable a través de les experiències continuades de disponibilitat i incondicionalidad. Aquest vincle servix de motivació a la xiqueta per a accedir als aprenentatges, ja que el reforç o l'atenció oferida per les figures de referència, són molt més eficaços que si es reben d'una altra persona.

Estes figures són els que possibiliten la generalització dels aprenentatges d'uns contextos a altres, propiciant conductes adequades en els xiquets en distints àmbits i proporcionant estabilitat a la intervenció, ja que romanen en el temps junt amb el xiquet.

Si el professional compta amb tots els membres de la família, es forma un equip que treballa unit a proporcionar la major quantitat d'estímuls, es crega un entorn competent i en este cas la xiqueta tindrà més possibilitats d'adquirir i usar estratègies que faciliten el seu desenrotllament del llenguatge.

Per tant, és missió del professional, ajudar esta família a ser cada dia més competent en el maneig de la xiqueta, els ajuda a establir interaccions eficaces, a modificar comportaments i eliminar conductes inadequades que puguen frenar el desenvolupament (2).

En els centres, els professionals saben dur a terme la seua funció, però en l'entorn familiar són els cuidadors principals els que més han de conéixer i recolzar els xiquets. Quan treballem amb les famílies, no llevem temps a la intervenció, sumem hores i qualitat a la mateixa.

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dra. Claudia Tatiana Escorcia Mora,  Fonoaudiòloga/logopeda, Col·legiada nº 46293

 

----------------- 

Referències en el text:

(1) García-Sánchez, F. A., Escorcia, C. T., Sánchez-López, M. C., Orcajada, N. & Hernández-Pérez, E. (2014). Atención Temprana centrada en la familia. Siglo Cero. Revista Española sobre Discapacidad Intelectual, 45 (3), 251, 6-27

(2) Perpiñan, S. (2009) Atención Temprana y familia. Cómo intervenir creando entornos competentes. Madrid: Narcea ediciones.

(3) Gracia, M. (2003). Comunicación y lenguaje en primeras edades. Intervención con Familias. Lerida: Edit Milenio.

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

GAT, Federación Estatal de Asociaciones de Profesionales de Atención Temprana (2000). Libro Blanco de la Atención Temprana. Madrid: Real Patronato sobre Discapacidad.

Gracia, M. (2003). Comunicación y lenguaje en primeras edades. Intervención con Familias. Lerida: Edit Milenio.  

Perpiñan, S. (2009) Atención Temprana y familia. Cómo intervenir creando entornos competentes. Madrid: Narcea ediciones.

A QUINA EDAT ES RECOMANA LA INTERVENCIÓ LOGOPÈDICA EN UN PROBLEMA LECTOR?

Hola, la meua filla té 6 anys i estem preocupats, perquè encara que la resta dels xiquets de les seues classe ja lligen, ella ix del cole trist i frustrada perquè li està costant molt. No sabem què podem fer, la meua germana ens ha dit que podríem portar-la a un logopeda perquè l'ajude a avançar en esta trava de la lectura. A quina edat es recomana la intervenció logopèdica en un problema lector? Quina actitud ens recomanen adoptar a nosaltres com a pares?

1º de primària, que es correspon amb el curs en què els alumnes tenen 6-7 anys, és el curs en què la majoria dels sistemes educatius establixen com a objectiu l'adquisició de la lectoescriptura. És a dir, si bé durant l'etapa d'infantil els xiquets solen realitzar activitats relacionades amb la lectura, com reconéixer lletres o realitzar jocs com identificar "el principi de les paraules" o trobar paraules que s'assemblen entre si, és durant 1r de primària quan els xiquets han de començar a llegir correctament i de forma fluida paraules i frases curtes.

Açò és així perquè és en eixa edat, 6 anys, quan les capacitats simbòliques i lingüístiques necessàries per a llegir estan prou desenvolupades.

Alguns signes d'alerta a esta edat, 6 anys, que podem trobar en esta excel·lent guia sobre Dificultats Específiques d'Aprenentatge (1) són confondre paraules amb una pronunciació semblant, dificultat per a identificar les lletres, dificultat per a identificar els sons de les paraules o un historial de dificultat en el desenvolupament del llenguatge. I, com indiques, el detectar un desinterés o rebuig per la lectura.

Quan trobem alguns d'estos signes és necessari realitzar una avaluació logopèdica per a confirmar un possible retard o trastorn. És possible que el logopeda complemente el seu informe amb l'avaluació d'altres professionals (p.e. òptic/optometrista, psicòlegs infantils) a fi de descartar o confirmar causes sensorials o cognitives.

És imprescindible realitzar l'avaluació logopèdica en el primer moment de la detecció dels primers símptomes, ja que, com ens indiquen tant associacions com investigadors (2) és freqüent trobar en l'àmbit educatiu, en paraules de Shaywitz, una "estrategia d'esperar al fracàs", és a dir, aplicar un criteri de "discrepància" per a diagnosticar i confirmar les dificultats, consistent a esperar que existisca un retard o desfasament curricular de 2 anys.

Açò es traduïx en que moltes vegades els signes d'alerta del qual han sigut detectats en 1r de primària no reben avaluació i intervenció fins a 3r de primària, quan les dificultats són majors i quan han aparegut altres símptomes com a conseqüència de la falta d'intervenció (baix rendiment escolar, desmotivació, problemes de conducta, etc.).

Per tant, si bé és cert que determinats etiquetes diagnòstiques poden retardar-se a causa d'un criteri de discrepància, açò no significa que haja d'esperar-se sense realitzar avaluació i tractament logopèdic, sinó, al contrari, són estos signes d'alerta els que ens indiquen que s'ha de realitzar una avaluació i començar intervenció si els resultats i el professional logopeda ho recomanen.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana: 

 D. José Antonio Calvo Expósito, logopeda col.legiat nº 28/0213  Professor Associat Departament de Psicologia, Grau en Logopèdia Universidad de Castilla la Mancha. Logopeda Centro Alpadif-Rivas, Rivas Vaciamadrid, Madrid

-----------------

Referències en el text:

 (1) (ENLLAÇ EXTERN, tamany 1.44 MB) http://www.dislexiajaen.es/descargas/manual-dislexia-junta-andalucia.pdf

(2) The education of dyslexic children from childhood to young adulthood. Shaywitz SE, Morris R, Shaywitz BA. Annu Rev Psychol. 2008;59:451-75