LOGOPÈDIA EN NENS MENUTS?

El meu fill és molt menut, té 7 mesos i estem portant a un Centre d'Atenció Primerenca causa que ens han recomanat que rebi estimulació professional especialitzada. Presenta algunes dificultats per menjar i el seu desenvolupament a nivell global va molt lent. Seria necessari incloure assistència logopèdica? Quin paper específic exerceix el logopeda per al meu fill a l'Atenció primerenca?

Tot i que no tenim detalls sobre les causes d'aquestes dificultats concretes que presenta el nen, sí que podem intuir l'existència de problemes que afecten l'alimentació/deglució com a conseqüència d'un retard del desenvolupament global, que fan pensar que també puguin estar afectades les esferes de la comunicació i el llenguatge. Per tant, és evident que la intervenció del logopeda és necessària tant per corregir els problemes presents, com per prevenir defectes futurs en el desenvolupament del llenguatge.  

Encara hi ha la creença generalitzada que el logopeda només comença a intervenir a partir que el nen comença a parlar, la veritat és que la nostra funció pot realitzar-se des del mateix moment del naixement, ja que el desenvolupament d'habilitats de comunicació comença des d'aquest mateix instant. No hem d'oblidar que una comunicació efectiva és essencial per a molts aspectes de l'activitat humana, especialment per a l'adequat desenvolupament de l'aprenentatge i de la interacció social.

El logopeda que exerceix la seva tasca en els Centres d'Atenció Primerenca és el professional que per la seva formació està capacitat per abordar els retards i les dificultats en la comunicació, el llenguatge, la parla, l'alfabetització emergent i l'alimentació/deglució que pugui presentar el nen.

D'altra banda, les famílies amb nadons i nens menuts que pateixen alguna discapacitat o que s'entenen en risc de patir-la, han de rebre una atenció i assessoria, que els permeti donar suport al desenvolupament de l'infant i que estigui dirigida a resoldre l'ampli espectre de prioritats i preocupacions que se'ls poden presentar (1) . Aquí, el logopeda té un paper central en la provisió de serveis i suports a les famílies i els seus infants, així com a la resta de membres de l'equip d'Atenció Primerenca (2).

En aquest cas concret, a l'existir un desenvolupament més lent del que s'esperava, cal potenciar el desenvolupament de la comunicació i el llenguatge, estimulant a l'infant, i també capacitant a la família perquè li brindi el major nombre d'oportunitats d'aprenentatge a través de la creació d'un ambient més favorable al desenvolupament comunicatiu. Aquestes activitats han de ser vigilades i replantejades pel logopeda al costat de la família. D'aquesta forma la familia, el nen i el professional formen una tríada que treballa de manera conjunta (3).

El logopeda també pot ajudar a la família a millorar els problemes d'alimentació/deglució que presenta el nen, ajudant-los a entendre on rau la dificultat, i ajudant-los a trobar i aplicar les estratègies que permetin millorar aquesta condició, revisant i vigilant les transicions oportunes a diferents tipus d'aliments i textures fins arribar a la major i millor ).

 Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

 Dra. Claudia Tatiana Escorcia Mora,  Fonoaudióloga/logopeda, Colegiada nº 46293

 Especialista en Atención Temprana

-----------------

Podeu trobar més informació tècnica sobre això en els següents llibres :

  • GAT, Federación Estatal de Asociaciones de Profesionales de Atención Temprana (2000). Libro Blanco de la Atención Temprana. Madrid: Real Patronato sobre Discapacidad
  • Gracia, M. (2003). Comunicación y lenguaje en primeras edades. Intervención con Familias. Lerida: Edit Milenio
  •  Milla, M. & Mulas, F. (2005). Atención Temprana. Desarrollo infantil, diagnostico, trastornos e intervención. Valencia: Promolibro

Referències en el text:

(1) García-Sánchez, F. A., Escorcia, C. T., Sánchez-López, M. C., Orcajada, N. & Hernández-Pérez, E. (2014). Atención Temprana centrada en la familia. Siglo Cero. Revista Española sobre Discapacidad Intelectual, 45 (3), 251, 6-27

(2) Giné, C., Gràcia, M., Vilaseca, R. & Balcells, A. (2009). Trabajar con las familias en Atención Temprana. Revista Interuniversitaria de Formación de Profesorado, 65(23,2), 95-113

(3) Díez, A. (2008). Evolución del proceso de Atención Temprana a partir de la triada profesional-familia-niño. Revista Síndrome de Down, 25, 46-55

LA MEUA XIQUETA COMENÇA A TARTAMUDEJAR. QUÈ FAIG?

La meua filla de 2 anys i mig parla des de molt xicoteta perfecte i amb molt vocabulari. Va començar des de fa unes setmanes a quedar-se cada tant repetint una part de les paraules. Al principi la veritat que jo no li donava massa importància. Jo li deia amb molta naturalitat, "¿qué vols dir? parla més lentament o pensa el que vols dir, respira i veuràs que t'ix fàcil, si tu parles bé!" Ara que comence a llegir sobre el tema estic molt preocupada perquè vaig fer just el que no recomanen, la vaig fer conscient del problema de parla. Note que eixes traves es van començar a tornar molt més freqüents al llarg del dia i a vegades fins a es queda com en blanc o es frustra tractant de dir-me quelcom. M'espanta el canvi perquè sempre va parlar amb molta fluïdesa i facilitat, voldria saber a què es pot deure el canvi i que pautes puc seguir per a ajudar-la.

Els pares no tenen culpa ni són els causants de la tartamudesa en els xiquets. Fins fa ben pocs anys, la teoria Diagnosogénica elaborada per Johnson (1), va marcar els protocols que s'ha de seguir entorn del xiquet que comença a tindre les seues primeres disfluencies, així com la "creencia" generalitzada, de que la tartamudesa era una qüestió creada per l'entorn i en conseqüència, d'origen psicològic. Hui podem afirmar que açò no és així.

En els últims anys assistim a una renovació integral en l'abordatge de la tartamudesa infantil. Açò es deu a nombrosos estudis que aporten cada dia, noves claus sobre el seu origen, tirant per terra estes antigues teories i formes d'actuació.

La tartamudesa o Disfemia, és coneguda per les interrupcions en la fluïdesa de la parla (repeticions, prolongacions i bloquejos), denominades Comportaments Primaris. Però, a més, hi ha altres comportaments que són potser, els que produïxen major impacte en la vida de les persones que tartamudegen. És a dir, un quadre primari de tartamudesa anirà agreujant-se amb el pas del temps i amb l'aparició dels Comportaments Secundaris. Estos comportaments són derivats de la lluita i de la convivència amb la tartamudesa. Poden ser de diferent índole; uns més lingüístics, retard del tartamudeig per mitjà de crosses, substitucions de paraules, girs en el discurs; altres més fisiològics, fallades en la coordinació fono-respiratoria, força o tensió muscular, tics; finalment, els de component psicològic, evitació a parlar o a persones y/o situacions, por, ansietat, baixa autoestima, etc.

Estos últims, de component més emocional o psicològic, es van adquirint amb l'esdevindre dels anys i la convivència del trastorn i han generat, durant anys, la "idea" de que l'origen de la tartamudesa és psicològic i derivat de la pressió exercida per l'entorn pròxim dels xiquets. Amb estes "teories", mai demostrades, fins fa ben pocs anys el protocol d'actuació era "no fer res", per a no crear un conflicte en el xiquet i una consciència de la seua tartamudesa.

Precisament este fet "la consciència o no de tartamudesa" era el que fins fa poc es creia que marcava el pas de les disfluencies infantils (derivades d'una etapa en el desenvolupament del llenguatge) a la tartamudesa persistent, és a dir, es creia que la tartamudesa es feia crònica a causa de la consciència de la mateixa (2).

En este moment disposem ja de conclusions preliminars a l'estudi que estic dirigint i en el que han col·laborat altres logopedes d'Espanya i la Fundació Espanyola de la Tartamudesa.

Segons este estudi, podem afirmar que els xiquets DES QUE COMENCEN A TARTAMUDEJAR Sí que MANIFESTEN CONSCIÈNCIA DE TARTAMUDEIG en el 86 % dels casos; S'han observat comportaments que ens indiquen alguna manifestació just en el moment o immediatament després del tartamudeig. Els dits comportaments secundaris apareixen al llarg del primer any en el 91% dels xiquets, sent perceptibles estes manifestacions ja des de les primeres disfluencies en el 60% dels casos.

En este estudi estem comprovant que estes manifestacions són de tipus emocional (enuig, frustració), de tipus fisiològic (moviments musculars o força) i de tipus verbal (evitació retard, sustitución...). Hem observat que els xiquets menors de 4 anys realitzen en la mateixa mesura un tipus de comportament o un altre, si bé, a partir dels 4 anys, els comportaments secundaris més emocionals disminuïxen per a augmentar en un percentatge significativament major, els de tipus verbal i els fisiològics. Els dits comportaments són més elaborats i precisen d'una capacitat metacognitiva que ajude a anticipar i entendre el que succeirà, així com les alternatives que, erròniament, creuen més convenients: estratègies per a retardar el tartamudeig (amb crosses tipus ehh, mmm), eixir del mateix (amb moviments corporals o força muscular) o evitar la paraula en qüestió (substitució de paraula: perquè, però, és que, etc.) .

grafico
En cada rosca es poden veure els percentatges totals de comportaments o manifestació de consciència de tartamudeig de tipus emocional. En els gràfics verticals observem els percentatges relatius, és a dir, segons els grups d'edat. Podem apreciar que este tipus de comportament emocional és significativament major en els xiquets menors de 4 anys. Estudi Consciència de Tartamudeig en xiquets d'entre 2 i 6 anys. Raquel Escobar Díaz, 2015. En col·laboració amb la Fundación Española de la Tartamudez.

 

grafico
En este quadro observem els percentatges totals de comportaments o manifestació de consciència de tartamudeig de tipus fisiològic i verbal. En els gràfics verticals podem veure un elevat augment d'estos comportaments a partir dels 4 anys Estudi Consciència de Tartamudeig en xiquets d'entre 2 a 6 anys. Raquel Escobar Díaz, 2015. En col·laboració amb la fundación Española de la Tartamudez.

 

Per tant, podem concloure que hi ha consciència de tartamudeig, en tant que els comporta una dificultat al parlar. Esta consciència la podem apreciar en els xiquets des que comencen a tartamudejar. Hem documentat, inclús des de les primeres disfluencies comportaments secundaris de retard, fuga i força pel que es fa imprescindible una intervenció primerenca que minore o evite l'aparició d'estes conductes i acompanye els xiquets en el desenvolupament del seu autoimatge com a persona que tartamudeja.

Gràcies a les neurociències hui, podem afirmar que la tartamudesa, té un origen neurològic (3) i un elevat component genètic (entre el 60 o 80% presenten un familiar que tartamudeja). Nombrosos estudis amb neuroimagen han demostrat que hi ha diferències en el funcionament de les àrees premotora i motora de la parla (4) (5). És a dir, una vegada que la persona sap el que dirà, precisa elaborar i posteriorment enviar, des del cervell (àrees premotora i motora) una complexa relació de moviments coordinats i seqüenciats a l'aparell fonador (glotis, cavitat bucal, nasal, etc.) I, és en eixe àrea del cervell encarregada de l'elaboració d'esta seqüència, on s'observen diferències funcionals entre les persones que tartamudegen i les que no; i inclús entre els xiquets que tartamudegen i els que no (6) .

El que un pare o mestre ha de fer al veure el seu xiquet tartamudejar serà acudir o derivar al Logopeda especialitzat en tartamudesa per a realitzar un Diagnòstic Diferencial. Els Logopedes, disposem ja, d'una sèrie de criteris diferencials entre la Tartamudesa Persistent i les Disfluencies Evolutives (7). Estos criteris poden ajudar a elaborar programes d'intervenció primerenca adequats a cada situació. Si existira un determinat nombre de criteris serà imprescindible una intervenció directa. Si no és així, la intervenció consistirà en un seguiment i informació a la família, aconsellant que fer i què no fer.

 

Estos criteris que indiquen la possibilitat d'una Tartamudesa Persistent del Desenvolupament són:

  • Tindre antecedents personals
  • Ser baró
  • Presentar algun trastorn del llenguatge (més encara si és de tipus fonològic)
  • Portar més de 10 mesos amb tartamudeig
  • Presentar una taxa de velocitat de parla molt alta així com excessiu ímpetu en l'inici de les seues emissions
  • Disfluencies atípiques
  • L'edat d'aparició siga posterior als 3 anys

 

Tots estos criteris hauran de ser valorats per un logopeda especialitzat, que és la persona capacitada per a determinar el número, tipus i freqüència de tartamudejos, la velocitat de parla, el patró de parla familiar, possibles trastorns del llenguatge associats, diferenciar entre disfluencies típiques de les atípiques, etc.

Hui sabem que el tractament ha de ser el més pròxim al moment d'aparició, perquè augmentem amb això, les possibilitats de remissió o millora (8).

 

Per al col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dª Raquel Escobar Díaz, Logopeda col·legiada nº 15/0338, especialista en tartamudesa. Cap del servici de Logopèdia del Centre Mèdic El Castro i Coordinadora de l'àrea de logopèdia d'ADAH SLP

 

Referències de l'Article:

(1) Johnson W, Boebmier R, Dahlstrom C, Darley F, Goodstein L, Kools J, Neeley J, Prather W, Sherman D, Thurman C, Trotter W, Williams D, Young M. (1959). The onset of stuttering. Minneapolis: University of Minnesota Press.

(2) Van Riper C. (1982) The nature of stuttering 2ª ed. Englewood Cliffs, NJ: Prentice-Hall.

(3) Alm, P. A. (2004). Stuttering and the basal ganglia circuits. Journal of Communication Disorders, 37, 325-369.

   Alm, P. A. (2005) On the causal mechanisms of stuttering. Doctoral dissertation, Dept. of Clinical Neuroscience, Lund University, Sweden.

(4) Neumann, K., Preibisch, C., Euler, H. A., Von Gudenberg, A. W., Lanfermann, H., Gall, V., & Giraud, A. L. (2005). Cortical plasticity associated with stuttering therapy. Journal of fluency disorders30 (1), 23-39.

(5) Kell, C. A., Neumann, K., von Kriegstein, K., Posenenske, C., von Gudenberg, A. W., Euler, H., & Giraud, A. L. (2009). How the brain repairs stuttering. Brain, awp185.

(6) Chang, S. E., Erickson, K. I., Ambrose, N. G., Hasegawa-Johnson, M. A., & Ludlow, C. L. (2008). Brain anatomy differences in childhood stuttering. Neuroimage39(3), 1333-1344.

(7) Andrade CRF. (2006) Gagueira infantil: risco, diagnóstico e programas terapêuticos. Barueri: Pró Fono; 2006.

(8) Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.

 

Bibliografia complementària per a ampliar sobre el tema:

Bohnen, A.J. Estudo das palavras gaguejadas por crianças e adultos: caracterizando a gagueira como um distúrbio de linguagem. Tese de doutoramento. Universidade Federal do Rio Grande do Sul, 2009. In: http://hdl.handle.net/10183/21569

Morejón, A. R. (2000). Intervención temprana en tartamudez: criterios para tomar decisiones. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 20(3), 136-150.

Alfonso Salgado Ruiz. (2009). Prevención de la tartamudez desde el campo médico. Apuntes para una guía para pediatras. Boletín de A.E.L.F.A. Abril, 15 - 22. . 

Yairi, E., & Ambrose, N. (2013). Epidemiology of stuttering: 21st century advances. Journal of fluency disorders38(2), 66-87.

Soo-Eun Chang, Desvendando os mistérios da gagueira através da neuroimagem. Artículo de (enlace externo) www.gagueira.org Artículo original en Cerebrum, agosto 2011.

Martin Sommer. (2014) Neurología de la Tartamudez. Revista Mente y Cerebro, 66.

Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.

TÉ 10 MESOS I PORTA UN IMPLANTE COCLEAR

Al meu fill de 10 mesos li han posat un implante coclear. Estic un poc sorpresa perquè en alguns llocs em diuen que no ha de fer logopèdia, que l'implante li farà sentir i que això bastarà. No obstant això, altres persones em diuen que he de portar-ho a un centre d'estimulació i que després haurà d'anar a un col·legi amb suports en llengua de signes i en logopèdia. Per favor, podrien ajudar-me? Vivim en un poble molt xicotet i no ens és fàcil trobar respostes. La situació és molt angoixosa i pensem que hem de tindre tota la informació per a poder anticipar-nos als esdeveniments.

L'implante coclear li ajudarà a sentir perquè és una ajuda auditiva molt eficaç però no torna l'audició normal (la que es té quan no s'és sord) que permet identificar tots els sons i totes les paraules inclús sense veure al parlant i sense haver-les oïda mai abans (1). Per tant, els xiquets amb implante coclear necessiten una estimulació auditiva específica el més primerenca possible i un seguiment per a informar sobre els avanços auditius, la qualitat de la seua audició i si s'observa algun problema (2). Tota esta informació que proporciona el logopeda a l'equip d'implantació servix perquè ells realitzen les diferents programacions en l'implante al llarg de l'evolució del seu fill. Les sessions d'estimulació auditiva sol dur-se a terme en els centres d'atenció primerenca, on els logopedes treballen amb el xiquet i assessoren la família per a optimitzar l'audició i afavorir la comunicació i el desenrotllament natural del llenguatge.

Quant a la forma de comunicar-se, al posar un implante vol dir que en un principi s'ha optat per l'estimulació oral i que si tot funciona normalment és molt probable que el xiquet aprenga a parlar amb major facilitat. És molt freqüent que en els centres d'estimulació i en centres educatius on s'atén a estos xiquets des d'edats molt primerenques s'usen els signes manuals amb caràcter de comunicació augmentativa, és a dir, de suport perquè entenga millor o puga fer-se entendre fins que ho diga bé.

L'ús d'esta manera de comunicació que combina l'audició, el llenguatge oral i signes manuals, es denomina Comunicació Bimodal (significa "a través de dos modalitats") i es recomana per a les famílies en esta primera fase inicial fins que el xiquet entén i es fa entendre de forma prou fluida (3). També es recomana la Paraula Complementada, que ajuda per a una bona adquisició a través de la lectura labial dels fonemes (sons) de la parla. És un sistema que complementa la informació que el xiquet rep amb l'audició amb informació que rep per la vista, ja que els majors reforcen la seua pronunciació amb posicions de la mà que servixen per a fer més clara i menys ambigua la percepció a nivell de la lectura labial que els xiquets tenen dels sons que formen les paraules.

La filosofia en estes fases inicials és proporcionar el màxim d'ajudes (estimulació auditiva, comunicació eficaç, sistemes augmentatius com a signes o paraula complementada) i veure com evoluciona el xiquet (4). La majoria dels casos solen aconseguir una comunicació molt eficaç a través de la llengua oral que fa que les ajudes a la comunicació per part de l'interlocutor vagen disminuint a partir dels primers cursos de l'Educació Primària i en molt casos només s'usen en moments puntuals, per exemple per als dictats o en els actes multitudinaris. El treball realitzat en les primeres fases servix per a optimitzar el desenvolupament aprofitant uns moments crucials en què el seu cervell mostra màxima receptivitat.

Quant a l'escola és encara molt xicotet i cal viure el dia a dia. Plantejar-se xicotets objectius, que cal anar complint a poc a poc. Estos objectius es van programant conjuntament amb els logopedes. La seua evolució marcarà el tipus de suports que necessita. Molts xiquets amb implante, igual que altres que han tingut un desenvolupament del llenguatge lent, de majors necessiten reforçar els usos més exigents i sofisticats del llenguatge com a comprensió de textos expositius, la narració i la composició escrita (5).

 

Per al col·legi de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dra. Adoración Juárez, logopeda y psicopedagoga, directora del Colegio Tres Olivos (Madrid)

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

Juárez, A. Y Monfort, M. (2001). Algo que decir. Madrid: Entha Ediciones.

 

Referències en el text:

(1) Giezen, M. R., Escudero, P., & Baker, A. (2010). Use acoustic cues by children with cochlear implants. Journal Of Speech, Language, And Hearing Research, 53(6), 1440-1457. doi:10.1044/1092-4388(2010/09-0252)

(2) Sánchez, A. J., & Monfort, M. (2010). Niños con implantación coclear bilateral: variación en los resultados. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología,30 (3), 130-135.

(3) Giezen, M. R., Baker, A. E., & Escudero, P. (2014). Relationships between spoken word and sign processing in children with cochlear implants. Journal Of Deaf Studies And Deaf Education, 19(1), 107-125. doi:10.1093/deafed/ent040

(3) Higuero, H. y Juárez, A. (2004). Abordaje global y temprano en las sorderas infantiles. En Manual Básico de Formación Especializada sobre Discapacidad Auditiva, Fiapas, Madrid 2004.

(5) Marschark, M., Rhoten, C., & Fabich, M. (2007). Effects of cochlear implants on children's reading and academic achievement. Journal Of Deaf Studies And Deaf Education, 12(3), 269-282. doi:10.1093/deafed/enm013

POR D’ENGOLIR CERTS ALIMENTS

Fa unes setmanes que observe que mon pare de 82 anys i que viu amb mi està tossint molt durant les menjars, com si s'entravessara. Especialment li passa quan es pren una sopa o es menja una taronja. També li passa amb l'aigua, fins al punt que com li fa por (perquè se'l passa molt malament) ja quasi no beu. M'ha comentat una amiga que a sa mare li passava quelcom paregut després de tindre l'ictus i que va ser a logopèdia i li van solucionar el problema. Es tracta del mateix? Hi ha algun tipus de solució?

Els problemes per a engolir o per a alimentar-se en general es donen molt sovint en persones de major edat deguts a una pèrdua de la força i de la velocitat de la musculatura implicada en la deglució. Açò pot ocórrer sense necessitat d'haver patit cap procés patològic greu com puga ser un ictus, una malaltia neurològica degenerativa (p.ej. Parkinson, Alzheimer, etc.) o algun tumor de cap o coll. Si, a més, l'ancià presenta alguna d'estes malalties el risc de patir disfagia, que és com es denomina este símptoma, augmenta considerablement (1).

Com vosté descriu en la seua pregunta, els problemes solen aparéixer amb els líquids i amb les consistències mixtes (aquelles menjars que mesclen líquids amb sòlids) ja que costen molt més de manejar en boca. La conseqüència d'açò és l'entravessament i el risc que part d'eixe líquid o aliment travesse la laringe i penetre en la via aèria, arribant als pulmons i provocant el que coneixem com a aspiració (2) . Quan açò ocorre es pot produir deshidratació per la reducció de la ingesta de líquids, pics febrils habituals sense raó aparent, pneumònies per infecció de l'aliment aspirat o inclús, en el supòsit més greu, l'ofec i la conseqüent mort.

Afortunadament i com ja li va indicar la seua amiga hui en dia disposem de proves i materials per a avaluar este problema i posar-li solució. La recomanació és que sol·licite la valoració de la deglució de son pare per una unitat de disfagia del sistema de salut que normalment està integrada per otorinolaringòlegs, logopedes i nutricionistes que valoraran l'abast del problema i dissenyaran un pla de rehabilitació on se sol incloure l'ús d'espesantes per als líquids, l'adaptació de la tipus de dieta més adequat, canvis posturals, maniobres deglutorias i exercicis per a millorar el to de la musculatura implicada. Tot això enfocat a aconseguir una deglució segura (sense risc per al pacient) i eficaç (que assegure la correcta nutrició i hidratació) (3).

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Carlos Vidal Úbeda, logopeda, Col·legiat nº 46042

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

Garmendia Merino, G., Gómez Candela, C., & Ferrero López, M. I. (2007) Diagnóstico e intervención nutricional en la disfagia orofaríngea: aspectos prácticos. Barcelona: Ed. Glosa.

Bleeckx, D. (2004). Disfagia. Evaluación y reeducación de los trastornos de la deglución. Aravaca (Madrid): McGraw-Hill/Interamericana de España, S. A.U.

Jaume, G. & Tomás, M. (2007). Manejo de la disfagia y aspiración. Barcelona: Salvat.

Clavé, P. & García, P. (2011). Guía de disgnóstico y de tratamiento nutricional y rehabilitador de la disfagia orofaríngea. Barcelona: Ed. Glosa.

 

Referències en el text:

(1) Clavé, P., Verdaguer, A. & Arreola, V. (2005). Disfagia orofaríngea en el anciano. Med Clin. 124 (19), 742-748.

(2) Almirall, J., Cabré, M. & Clavé, P. (2007). Neumonía aspirativa. Med Clin.129 (11), 424-432.

(3) Velasco. M., Arreola, V., Clavé, P., Puiggrós, C. (2007). Abordaje clínico de la disfagia orofaríngea: diagnóstico y tratamiento. Nutrición Clínica en Medicina. 3, 174-202.