Archivos de la categoría Valenciano

COM QUANTIFICAR DE FORMA OBJECTIVA LA DENSITAT DELS PURÉS EN DISFÀGIA?

Treballe en un Centre d'Atenció a la Dependència, quan treballem amb persones amb disfàgia ens trobem amb la dificultat de poder quantificar la densitat dels purés que ixen de cuina. Coneixeu algun aparell, unitat de mesura... que quantifique de forma objectiva la densitat dels purés? El centre és d'atenció 24h. i 365 dies pel que hi ha molt personal que passa per cuina i és molt complicat unificar el criteri pel que fa a la densitat. Moltes gràcies pel vostre temps.

Una salutació

Molt s'ha avançat en la lluita contra la disfàgia en els últims anys. Aquests avanços no sols han tingut com a meta la implementació de programes terapèutics més eficaços, sinó que, també, s'ha atés a l'adequat maneig dels aliments i l'adaptació dels mateixos per a facilitar i assegurar la ingesta de la persona que patix disfàgia.

En la lluita contra la disfàgia hi ha la necessitat que tots parlem el mateix idioma. Des del que avalua la capacitat de deglutir d'una persona fins al que està present en el moment d'oferir l'aliment a la persona que pateix disfàgia. Tots i cada unes de les anelles d'eixa cadena executora han de manejar uns mateixos criteris perquè les pautes d'actuació siguen realment eficaços.

La International Dysphagia Diet Standardisation Initiative (IDDSI), fundada en 2013, ha editat un document (1) molt interessant a data de 4 de Març de 2017. Darrere del dit document es troben 3 llargs anys de treball on esta organització ha elaborat un marc de maneig de la disfàgia basat en 8 nivells (0-7), de líquids a sòlids, a fi d'estandarditzar un llenguatge comú entre tots els professionals. 

Els líquids queden compresos entre els nivells 0-3, partint des del líquid fi fins consistències més espesses i aconseguint un puré més consistent en un nivell 4. Els sòlids queden compresos entre els nivells 5-7, partint d'un nivell d'alimentació basat en aliment triturat o picat i sucós fins a una dieta normal.

Com es pot deduir, es tracta d'una ferramenta que facilita la instauració de diferents tipus de nivells de dieta depenent de la mecànica deglutòria de la persona. No obstant això, en este punt m'agradaria afegir que l'anàlisi de la mecànica deglutòria de la persona per part d'un professional de la deglució com és el logopeda permetrà individualitzar cada nivell de dieta, permetent o restringint aliments de manera específica segons les característiques mecàniques, geomètriques o de superfície del mateix.

La individualització d'este procés en cada cas permetrà a l'individu obtindre major nivell de participació en la seua vida diària i aconseguir el màxim nivell de satisfacció en l'exercici de l'acte de menjar y/o beure.

De manera tradicional s'ha parlat de les diferents consistències dels líquids a través d'uns termes comuns a tots els professionals que podien diferir quant al resultat segons el professional que preparara el líquid. Al nostre país, per exemple, utilitzen nomenclatures com ara nèctar, mel o púding, segons el nivell de viscositat mesurat per cP (centiPoise) (2).

Al llarg de la meua pràctica professional he vist dificultats per a aconseguir una mateixa consistència tipus nèctar, per exemple, independentment del professional que preparava el líquid. Això és un problema quan es du a terme una valoració de la mecànica deglutòria i observem que s'ha de respectar una consistència específica per existir un important risc d'aspiració davant de la ingesta de líquids en una consistència diferent de la recomanada.

La IDDSI proposa el Test Flow per a facilitar que eixes consistències no diferisquen depenent de qui les prepare. Es tracta d'un Test de fluids enormement senzill i ràpid que ens permet saber a quina consistència ens referim, atenent als nivells 0-3.

Per a realitzar el Test Flow necessitem una xeringa hipodèrmica de 10 ml. (s'ha de tindre en compte que no totes les xeringues són semblants quant a grandària així que la IDDSI recomana un tipus de xeringa la mesura del qual és de 61,5 mm tipus BD ja que els resultats quant a consistències poden diferir). També necessitarem un cronòmetre. Quan tinguem el líquid preparat ho introduirem en la xeringa, prèviament havent-hi llevant l'èmbol, i taparem amb el nostre dit l'embocadura. El Test dura 10 segons. Eixe és el temps en què alliberarem l'embocadura de la xeringa perquè isca el líquid. Passats els 10 segons tornarem a taponar l'embocadura. Depenent de la mesura de líquid que haja quedat dins de la xeringa podrem parlar d'un nivell de consistència o un altre.

A través de Fork Drip Test podem calibrar els nivells 3-4 referits al que coneixem com a puré. Per a això s'utilitzarà una forqueta. Depenent de la capacitat del puré per a escapar de les ranures de la forqueta per efecte de la gravetat podrem parlar d'un nivell 3 (puré menys consistent que s'escapa per les ranures) o 4 (puré més consistent que aguanta en les ranures de la forqueta sense escapar).

El nivell 5 estandarditza un tipus de dieta basada en aliment sòlid triturat i sucós per mitjà del Test d'Inclinació de la cullera (Spoon Tilt Test), on s'observa que a l'inclinar la cullera la birla cau de manera compacta sense esquerdar-se, i assegurar-se que la mesura dels trossos d'aliments es corresponen amb la mateixa mesura que l'espai que sorgix entre les dents de la forqueta.

El nivell 6 estandarditza un tipus de dieta basada en aliments servits en trossejat xicotet. L'aliment es trobarà en este nivell quan a l'exercir pressió, bé amb una forqueta, dit o una cullera observem que es dividix fàcilment en trossos més xicotets. La recomanació és utilitzar el Test de xafada de la forqueta (Fork Pressure Test), on veiem que a l'exercir una lleugera pressió obtenim uns trossos amb una mesura que es correspon amb l'espai que hi ha entre les dents de la forqueta, tal com se servia en el nivell anterior. En este nivell no es recomana proporcionar trossos d'aliment majors de 15mmx15mm.

S'entén per nivell 7 un tipus de nivell normal o regular.

Este document editat pot ser d'enorme interés per a centres i entitats hospitalàries de cara a estandarditzar dietes i que el traspàs d'informació d'uns professionals a altres es realitze en els mateixos termes. No obstant sempre ha d'haver-hi cabuda a nivells especials de dieta on es puga individualitzar situacions especials que el logopeda s'encarregarà de valorar de manera molt eficaç (3). El logopeda serà el professional encarregat d'unificar els criteris, posar d'acord als professionals que intervinguen en la cadena d'actuació contra la disfàgia i elaborar un protocol d'actuació (4).

 

 Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Jaime Paniagua Monreal. Logopeda Col 28/0314

Logopeda en Logocerebral: Logopèdia centrada en la persona i el seu entorn

 

Referències Bibliográfiques del text:

(1) IDDSI Framework Testing Methods (Marzo, 2017)

(2) Menú de textura modificada y su utilidad en pacientes con situaciones de riesgo nutricional. Daniel A. de Luis1, Rocío Aller y Olatz Izaola. Nutrición Hospitalaria versión On-line ISSN 1699-5198, Versión impresa ISSN 0212-1611. (Abril, 2014)

(3) Rehabilitación de los problemas de deglución en pacientes con daño cerebral sobrevenido. Glaucia del Burgo. Ed. EOS (2004)

(4)  Pon un logopeda en tu comedor (2). Jaime Paniagua Monreal (2016). Enllaç extern: https://logocerebral.wordpress.com/2016/05/02/pon-un-logopeda-en-el-comedor-2/

 

TORNAR A RESPIRAR, EMPASSAR I PARLAR DESPRÉS D’UNA LESIÓ AMB ESTENOSI

La meva germana té 50 anys i sempre ha sigut una dona activa i amb un ritme de vida molt saludable. Fa dos anys va comentar que es fatigava i no respirava bé. Va anar a molts especialistes i li van practicar una infinitat de proves, al final van detectar que el seu problema no venia dels pulmons sinó de la gola, descobrint a l'entrada de la tràquea una membrana que l'envoltava i que possiblement va sorgir arran d'una intubació prolongada després d'un accident de cotxe. El diagnòstic va ser estenosi traqueal subglòtica. Es resseca l'estenosi amb làser, però al mes va tornar a reproduir-se. El seu estat actual és greu, obstrucció del 80%, i li aconsellen sotmetre a una nova intervenció quirúrgica més agressiva. El cirurgià li ha dit que caldrà un logopeda perquè l'ajudi a menjar i accelerar la recuperació de la seva veu. Els estaria molt agraïda si m'informaren.

L'estenosi subglòtica és l'obstrucció des de la base de les cordes vocals fins a la vora inferior del cricoide. La cirurgia, resecció anastomosi, és la millor opció per a la recuperació completa.

Les lesions amb estenosi de la via aèria a nivell de la laringe es poden dividir segons el lloc en supraglòtica, glòtiques i subglòtica. Alguns pacients poden tindre lesions en un o més nivells d'estos i inclús estendre's a la tràquea, el terme estenosi laringo-traqueal és més descriptiu en este cas. (1)

Esta afecció pot ser idiopàtica, congènita o adquirida, sent esta última la causa principal per ventilació mecànica prolongada o procediments quirúrgics. És important ressaltar que, davant d'un pacient amb insuficiència respiratòria obstructiva que haja patit intubació y/o traqueotomia en els últims mesos, es deu sempre valorar l'existència d'una patologia traqueal. (2)

Els símptomes més freqüents que la caracteritzen són: dispnea, dificultat per a respirar acompanyada de cansament, ofegament, estridor a l'inspirar aire i disfonia progressiva.

En la cirurgia de l'estenosi és molt important el tractament interdisciplinari i el logopeda formarà part d'este equip rehabilitador.

Normalment no és una cirurgia d'urgència, per això, abans de la intervenció, és convenient que el logopeda recopile informació de l'estat de la veu, efectivitat respiratòria, tonicitat dels òrgans fonatoris i possibles trastorns deglutoris. En el procés postoperatori el logopeda s'ocuparà d'identificar qualsevol símptoma que puga dificultar la deglució proporcionant estratègies que disminuïsquen els riscos després de retirada del tub de Montgomery. Pautarà una alimentació segura i instruirà el pacient dels exercicis adequats per a la recuperació de la fonació en el menor temps possible. Acabat el període d'ingrés, el logopeda es dedica a optimitzar la veu.

No hi ha una única modalitat terapèutica per a tots els casos d'estenosi, per això, el tractament ha de ser individualitzat. L'atenció i la cura per part de l'equip multidisciplinari, entre els que es troba el logopeda, ha de ser estricte, per a assolir els objectius fixats que seran ventilació, deglució i veu adequada.

El logopeda, afavorix i agilitzarà la seguretat de la nutrició amb maniobres deglutòries durant l'ingrés i restablirà la fonació amb exercicis individuals i personalitzats.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Asunción Soriano Gracia, logopeda nºcol. 46427 . Terapeuta Terapeuta en ICT  Instituto de cirugía torácica   Enllaç extern al seu web: http://institutocirugiatoracica.es/ 

 

Referències en el text:

(1) Tarrazona H.V.(2014). Estenosis subglóticas. ICT Dr. Tarrazona. Dr. Wins. Valencia. España.: http://institutocirugiatoracica.es

(2) Borro JM, Tarrazona V, Paris F, Casillas M, Seguí J, Gaffarena Calvar JM. Estenosis traqueales no tumorales: consideraciones terapéuticas en 102 pacientes. Archivos de broconeumonia volumen 26.Nº.1-1990.

 

Pot trobar més informació tècnica en els articles següents:

Tarrazona V, Paris F. Cirugía de la tráquea. En: Balibrea Cantero JL, editor. Tratado de Cirugía. Barcelona: Marbán; 1988. pp. 1331-42

Zanetta A, Tiscornia C, Rodriguez H, Cuestas G. Estenosis subglótica: Reconstrucción laringotraqueal con injerto de cartílago posterior en niños. Revista Faso. Argentina. Año 17-nº.1-2010

Cotton RT. Tratamiento de estenosis subglótica. En Clínicas
Otorrinolaringológicas de Norteamérica. Actualización en vías
respiratorias de niños. Mc Graw-Hill Interamerica. México.2000: 107-25.

Corona Mancebo SB, Fuentes Valdés E, Gómez Hernández MM, Fernández Cortez E, Vallongo Menéndez MB. Estenosis traqueal isquémica, Resultados del tratamiento quirúrgico. Rev Cubana Cir 2000;39(1):29-37

INTERVENCIÓ DEL LOGOPEDA EN EL CAS D’UN XIQUET DIAGNOSTICAT DE PARÀLISI CEREBRAL AMB DISFÀGIA OROFARÍNGIA

El nostre fill de 4 anys té paràlisi i patix de disfàgia orofaríngia. En el nostre hospital de referència no hi ha logopeda i ens sentim molt perduts. Llegim en internet i coneguts ens comenten que és molt important que a més reba intervenció logopèdica per a ajudar-nos amb les menjars i que no tinguem tants problemes o inclús puga ocórrer quelcom greu si s'entravessa. Podria dir-nos en què consistix la seua intervenció i si altres professionals poden donar resposta realment sense haver de recórrer a un professional més?

Efectivament, la figura del logopeda juga un paper molt important tant per a millorar la qualitat de vida del vostre fill, com per a mostrar-vos pautes d'actuació en el dia a dia.

És bàsic que el logopeda que tracte vostre fill estiga especialitzat en Motricitat Orofacial i Disfàgia. També s'haurà de realitzar un abordatge multidisciplinari per a poder establir un pla terapèutic eficaç.

La paràlisi Cerebral Infantil (PCI) és el terme utilitzat per a descriure la síndrome produït per lesió o dany del sistema nerviós central durant períodes crítics del desenvolupament. Els xiquets amb paràlisi cerebral presenten diferents manifestacions clíniques, però tots mostren deteriorament de la funció neurològica. Esta malaltia, considerada altament incapacitant, presenta una incidència de 2,5 per cada mil nascuts vius en països en desenvolupament i de 2,0 en països desenvolupats. (6)

La valoració multidisciplinària en el xiquet amb PCI és fonamental, donada l'enorme quantitat de trastorns associats que poden coexistir en el xiquet. (8)

L'equip multidisciplinari està format pels següents especialistes: pediatre, pneumòleg, gastroenteròleg, neuròleg, otorinolaringòleg, metge rehabilitador, radiòleg nutricionista, logopeda, terapeuta ocupacional, fisioterapeuta, odontopediatra i infermera. Intervindran segons les necessitats específiques de cada cas. Cada especialitat o disciplina contribuïx a millorar la qualitat de vida d'estos xiquets.

La labor del logopeda és propiciar que cada xiquet obtinga mitjans per a disminuir les dificultats alimentàries de la forma menys agressiva, evitant l'ús de sondes prolongades (si fóra possible), i prevenint processos infecciosos com les pneumònies aspiratives. La disfagia pot portar conseqüències per a la salut del xiquet, en el cas que aspire l'aliment o la saliva per la via aèria respiratòria. (2)

En el cas concret dels xiquets amb PCI la deglució està compromesa. El dany congènit del sistema nerviós central durant el període neonatal pot portar a dificultats en l'alimentació, com a succió dèbil o lenta. Esta pot ser un primer senyal d'alerta que el lactant té algun problema neurològic. Els trastorns de la deglució són comuns en lactants que evolucionaran a PCI o que presentaran altres problemes de desenvolupament. (1)

La deglució és un complex procés sensoriomotor que té lloc en el moment en què els aliments entren per la boca, procés que té quatre fases (preoral, oral, faríngia i esofàgica), coneixent-se la seua alteració com disfàgia. (3)

No són capaços de menjar sòlids, i presenten dificultats en la formació i en la contenció de bol a la cavitat oral. La gran majoria degut no sols a un trastorn a nivell muscular, sinó també a una disfunció sensorial de la cavitat oral (hipo o hiper reactius).

Predomina la respiració oral, el que repercuteix en el to de la musculatura implicada en la deglució i en la parla. Així com en el desenvolupament de les estructures orofacials.

En el llenguatge presenten, per exemple, dificultat en l'articulació de fonemes.

Ens trobarem amb sialorrea, és a dir, no són capaços o tenen dificultat per a engolir saliva degut a l'alteració del seu SNC. (5)

Per a elaborar un bon diagnòstic, s'ha de preguntar pel temps d'evolució dels signes i símptomes que poden indicar disfagia, així com per la seua cronicitat i modificacions; entre eixes manifestacions tenim: bavejar excessivament, escopir el menjar i tindre dificultat respiratòria durant l'alimentació.

A continuació s'avalua el desenvolupament del xiquet per a identificar les habilitats cognitives, motores i orals, tant grosses com fines.

També es realitza una avaluació nutricional completa i la història alimentària que haurà d'incloure: la quantitat i tipus d'aliments ingerits pel xiquet, les dificultats amb la succió i la lactància, l'inici dels aliments sòlids, la masticació, la grandària de bol alimentari, el tancament labial, si hi ha bombament lingual repetitiu i retenció de l'aliment en la boca, preferència o intolerància a certs aliments i textures, rebuig de l'alimentació, tos o respiració sorollosa amb la ingesta (que podria suggerir aspiració o residus d'aliment en la faringe), temps excessiu per a l'alimentació, moments del dia en què menja millor, tècniques, posició i recursos empleats per a l'alimentació; tota esta informació permetrà tindre una idea de les fases i estructures que estan afectades en el procés de la deglució.

Es pot sospitar clínicament l'aspiració silenciosa (o no evident) en xiquets amb símptomes inespecífics com a tos, alimentació lenta, rebuig de l'aliment, plor, cianosi, apnea, ofec en prematurs, bradicàrdia i raneres. L'avaluació clínica sense signes suggestius d'aspiració, o d'alteració de la fase faríngia, no descarta la possibilitat d'aspiració silent, per la qual cosa es recomana realitzar una Videofluoroscopia. Esta és la prova diagnòstica més utilitzada per a confirmar la presència d'aspiració o penetració en la via aèria.

En la rehabilitació de la disfàgia un dels objectius del logopeda és millorar el control funcional en les fases preparatòria, oral y/o faríngia. D'esta manera s'aconseguirà el principal objectiu de la teràpia, aconseguir una alimentació oral amb una deglució segura i eficaç mentres es mantenen una hidratació i nutrició adequades.

S'indicaran a la família tècniques compensatòries, com canvis posturals, modificació de volum i presentació del bol, modificació de consistència alimentària, increment sensorial, entre d'altres. (9)

Es realitzarà una estimulació indirecta (sense aliment) i una altra estimulació directa (amb aliment). En cas que el nen aspiri més del 10% del bol que està en la seva cavitat oral, l'estimulació serà exclusivament indirecta, al principi, perquè no hi hagi risc d'aspiració. (2)

Estes estimulacions ja es poden dur a terme des del naixement del xiquet, sempre que estiga clínicament estable.

És important tractar tant l'aspecte sensorial, normalment alterat, com l'aspecte motor a través de diferents exercicis, ja que els sistemes motor i sensorial estan interrelacionats. Estos exercicis seran planificats una vegada realitzat el diagnòstic específic de cada cas.

Amb un diagnòstic i tractament adequats s'aconseguix disminuir la morbiditat de la disfàgia, fet que es materialitza per l'existència de menys ingressos hospitalaris per any degut a esta causa. (7)

És de vital importància, per a aconseguir els objectius del tractament, un treball en equip, amb la implicació dels professionals sanitaris, de les famílies i dels cuidadors escolars d'estos xiquets.

 

Per al Col·legi de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Mtr. Silvia Cabado Solé, logopeda CLC nº1629, especialista en Motricitat Orofacial al Servici de Medicina Física i Rehabilitació Pediàtrica de l'Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu (Barcelona)

Silvia Cabado
Silvia Cabado

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Referències en el text:

(1) S,Skuse.D. Characteristics and management of feeding problems of yong children with Cerebral palsy.Rev.Medica.Chil Neurol.1992.34:379-88.

(2) Mg.B David Poma Reyes. Disfagia Neurogenetica en niños con PCI.(Oct.2010).Rev.Motricidad Orofacial.

(3) Cámpora H.; Falduti A. Evolución y tratamiento de las alteraciones de la deglución.Am.Med.Resp (2012;3:98-107)

(4) J.L Bacco R., F. Anaya,E.Flores,N.Peña. Trastornos de la alimentación y deglución en niños y jóvenes portadores de PC.abordaje multidisciplinario. Rev.Med.Clínica Condes 2014; 25:330-342.

(5) Barrionuevo N., F.Fresia Solis.Anomalias dentomaxilares y factores asociados en niños con PC. Rev.Chilena Pediatria (2008),79 (3):272-280.

(6) Luis Fernando garcia Zapata,S. Luria Restrepo Mesa. La alimentación del niño con PC. Un reto para el nutricionista dietista.Perpectivas desde una revisión. Perspectivas en nutrición humana.2012,vol 12 Enero-Junio.

(7) Schwart SM,Corredor.J,Fisher-Medina J., Rabinowitz S. Diagnosis and treatment of feeding disordin in children with development disabilities.Pediatrics 2001;108: 671-676.

(8) Moreno J.M, Montero Gonzalez P.J,Garcia Beamonde Sanchez M.E. Intervención educativa en la PC.Actividades para la mejora de la expresión oral. Edita: Junta de Andalucia.

(9) Logeman J.A.Management of the patient with oropharyngeal swallowing disorder.2º edición Pro-Ed Austin,Texas (1998;191-250).

 

Bibliografía complementaria:

Niños y niñas con Parálisis Cerebral. A.Garcia Prieto. Ed.Narcea.

 

EL JOC EN LA INTERVENCIÓ LOGOPÈDICA

El meu fill de 4 anys ha sigut diagnosticat amb un retard simple del llenguatge, i des de fa dos setmanes assistim a intervenció logopèdica. Una part de les sessions les dediquem a jugar amb el xiquet al mateix temps que la logopeda i jo parlem amb ell. És normal utilitzar el joc en les sessions? No hi ha altres tasques més específiques i ràpides per a curar el meu fill?

"El joc és el treball del xiquet, el seu ofici, la seua vida", deia la cèlebre pedagoga francesa Pauline Kergomard, i el Premi Nobel de literatura, George Bernard Shaw que "El home no deixa de jugar perquè es faça vell. Es torna vell perquè deixa de jugar".

El cèlebre historiador i filòsof Johan Huizinga, descrivia el joc com una activitat que fem "per naturalesa", una cosa innata i eminentment humana que apareix espontàniament en el desenvolupament del ser humà i que és universal a totes les cultures. Una activitat amb unes "normes" que són acceptades lliurement.

Des d'altres disciplines, com la psicologia, autors com Brunner van aprofundir en les bases que construïxen el joc, i van ajudar a classificar les distintes activitats del joc en certs tipus, que ens poden ajudar a entendre la utilitat del joc en l'activitat logopèdica:

- Joc funcional, molt vinculat amb l'activitat motora, que apareix en els dos primers anys de vida, per exemple la manipulació de pilotes o joguets.

-Joc de construcció, també d'aparició primerenca i que es manté durant estadis posteriors, per exemple els jocs de peces encaixables.

Joc simbòlic, d'aparició i desenvolupament entre els 2 i 7 anys, en el que les entitats amb què es juga adquirixen capacitats fictícies, per exemple fer com sí que una cullera fóra un avió.

- Joc de regles, a partir dels 7 anys, en el que hi ha unes "normes" més o menys explícites que són acordades i acceptades, i que inclouen jocs que poden anar des de l'assumpció de rols i representació de situacions de ficció ("farem com que jo sóc, i llavors tu faries...") a jocs de taula o habilitat amb regles concretes (les boletes, el futbolí...)

Este procés de desenvolupament del joc és el que possibilita i assenta les bases del desenvolupament d'altres aspectes cognitius, entre ells el llenguatge i les habilitats socials. (1)

Esta classificació ens pot ser d'utilitat per a proposar i estructurar activitats en què el joc siga un context que facilite la intervenció logopèdica i el desenvolupament de les estratègies per a la rehabilitació o reeducació del llenguatge.

El joc proporcionarà distints elements afavoridors per a l'estimulació del llenguatge: motivació, estructura, presa de torns, interacció social... per tant podem dir que el joc és, en realitat, un dels millors contextos, si no el millor, per a realitzar la intervenció logopèdica.

L'autèntic treball tècnic i específic del logopeda serà aconseguir introduir tècniques i estratègies en eixe context de joc per a aconseguir l'objectiu de la intervenció, la rehabilitació del llenguatge, i ajustar el seu "rol" com a professional (2) .Podríem dir que "el xiquet està jugant, però el logopeda està intervenint", de manera que les activitats i els estímuls no són ni atzarosos ni casuals. El professional deu, a partir d'eixe joc motivador i d'interés per al xiquet, proporcionar oportunitats per a l'estimulació dels objectius de la intervenció.

Una excel·lent forma de detectar una bona pràctica en la intervenció logopèdica a través del joc és confirmar si el professional especifica els objectius per a eixes tasques de joc i informa la família de quins són estos. Podrien servir com a exemple d'objectius en distintes edats i xiquets els següents: en jocs funcionals i de construcció deixar peces fora de l'abast per a provocar gestos de petició (3) (4) , en jocs simbòlics provocar la producció de combinacions subjecte-verb o en jocs "de regles" seleccionar objectius de paraules que continguen el fonema /s/ en posició de final de síl·laba.

I un altre criteri significatiu és si la intervenció i l'estimulació fa partícip a la família i a l'entorn tant de la presa de decisions com de les activitats i estratègies d'intervenció. És el que denominem Planificació Centrada en la Família, un enfocament en què el professional consulta, assessora i supervisa la família amb l'objectiu de proporcionar-li ferramentes i estratègies que possibiliten l'estimulació del llenguatge en els contextos naturals i situacions espontànies. (5) (6)

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

D. José Antonio Calvo Expósito. Diplomat Universitari en Logopèdia. Logopeda col·legiat 28/0213. Prof. Aso. Grau en Logopèdia UCLM. Logopeda Centro Alpadif Rivas

 

Referències en el text:

(1) (ENLLAÇ EXTERN)  Lillard, A. S., Lerner, M. D., Hopkins, E. J., Dore, R. A., Smith, E. D., &Palmquist, C. M. (2013). The impact of pretend play on children’s development: A review of the evidence. Psychological bulletin, 139,1–34.

(2) Weitzman, E., & Greenberg, J. (2002). Learning Language and Loving It: A guide to promoting children’s social, language, and literacy development in early childhood settings (2nd ed.). Toronto: The Hanen Centre.

(3) Wetherby, A. M., & Woods, J. J. (2006). Early social interaction project for children with autism spectrum disorders beginning in the second year of life a preliminary study. Topics in Early Childhood Special Education, 26(2), 67-82.

(4) Braddock, B. A., & Armbrecht, E. S. (2016). Symbolic communication forms in young children with Autism Spectrum Disorder. Communication Disorders Quarterly, 37(2), 67-76.

(5) García-Sánchez, F.A., Escorcia, C. T., Sánchez-López, M.C., Orcajada, N. & Hernández-Pérez, E. (2014).  (ENLLAÇ EXTERN PDF. TAMANY 3,20MB) Atención Temprana centrada en la familia. Siglo Cero. Revista Española sobre Discapacidad Intelectual, 45(3), 6-24.

(6) Heras Mínguez, G. d. l., & Rodríguez García, L. (2015). Guía de intervención logopédica en las dislalias: Gema de las Heras Mínguez, Lidia Rodríguez García (1ª ed.). Madrid: Síntesis

TARTAMUDESA INFANTIL: COMPRENDRE I INTERVINDRE

Xiqueta de 4 anys i 5 mesos, va començar a parlar molt prompte(sobre els 16 mesos), sempre molt bé.  A principis d'estiu va començar a tartamudejar molt poc, al principi no li vam donar ni importància, només amb el "que" i en situacions d'ansietat. El pitjor va arribar fa un mes, de sobte, d'un dia per a un altre va començar a fer-ho en qualsevol situació, amb tots els "ques", inclús després de l'episodi que-que-que-que... es queda com sense veu i comença parlant en veu baixa. La portem a dos pediatres, ambdós coincidixen en que és quelcom temporal, i està sent portada una logopeda. La primera sessió va ser a finals d'agost i va estar 1-2 setmanes molt bé, ja no ho feia, però després de la tercera sessió la setmana passada va tornar arrere, torna a fer-ho i esta vegada se li nota a la xiqueta que ho passa malament, sobretot en dos situacions que la veritat ens van deixar molt preocupades: -Una nit després d'intentar dir-nos quelcom no ho va aconseguir, i va començar a donar-se colpets en el cap dient: oish, veu ix!!!- Hui al matí, a l'alçar-se, va intentar comptar-me quelcom i, una altra vegada, no ho va aconseguir. Se'm va abraçar i es va posar a plorar. Després de tot açò, una es posa a googlear, i clar veus mil coses... que si és normal, que si és preocupant, que si necessita logopeda... i ara llig que és contraproduent portar-la al logopeda perquè la fa conscient del seu problema i açò ajudaria a cronificar la tartamudesa, és açò cert? millor deixar-la? Nosaltres l'escoltem, no la corregim, cantem, llegim contes... Cal dir també que la xiqueta conviu amb un nebot de 17 mesos, el pediatre i la seua professora atribuïxen este episodi a la seua responsabilitat amb el xiquet, que se sent responsable del seu atenció.

Benvolguda "mamà":

Abans de res desitjaria fer-te arribar tot el meu suport i comprensió.

Deixa'm que et diga que cada pas que em descrius forma part de l'habitual esdevindre de la família d'un xiquet que comença amb les seues primeres disfluències; tant en el que es referix al propi procés de la parla, com per la confusió generada pels especialistes. Però anem per passos.

El primer de tot, voldria dir-te que portar a la teua filla al logopeda, així com entendre i normalitzar la situació a casa ajudarà a millorar el procés. Negar-ho o amagar-ho només ho complicarà més. Els consells del logopeda sobre com interactuar amb ella, com dialogar, que fer o no fer, i algunes qüestions més tècniques sobre la forma de parlar a casa, ajudaran des de les primeres setmanes (1).

El fet de "atascarse" sempre en la paraula "que" podria atendre a un procés habitual en els xiquets que tartamudegen: les sustitucions (2). Amb estes els xiquets retarden o eviten les disfluències, perquè ells poden sentir prop de mig segon abans de tartamudejar, temps suficient per a buscar una estratègia compensatòria. En el cas dels xiquets sol ser l'ús d'una mateixa paraula o crossa, en este cas "que". I com a més, els xiquets ho fan a l'inici de la fonació, és a dir, de la frase, ens poden arribar a passar desapercebudes, perquè solen ser monosíl·labs del tipus: "que, perquè, pero..." Encara que, podem observar també, que amb el temps acaben tartamudejant inclós la pròpia crossa.

Per un altre costat m'agradaria també explicar-te que estos processos són variables (3), molt variables. Les persones adultes que tartamudegen, i els xiquets també, no ho fan sempre, ni tampoc en igualtat de condicions. Per això és normal que hui tartamudege i demà ja no, o bé que ara ho faça amb més intensitat que fa unes hores. Açò, ben sovint, confon la gent, perquè entenen que la tartamudesa ha d'estar sempre present i, si no és així, es tractarà d'una qüestió nerviosa.

Si bé és cert, que inclús dins d'esta "variabilitat" és possible observar en la clínica als xiquets que comencen a tartamudejar presentant certs "patrons". Per exemple, observem que molts d'ells presenten cicles molt ràpids de remissió o de crisi, (a diferència de la tartamudesa adulta), sent estos cicles d'aproximadament 7 o 15 dies de duració. D'ací que la teua filla no ho faça durant dos setmanes, i de sobte, torna a tartamudejar.

Quant a la informació contradictòria que reps, sobre com actuar o si fer tractament o no, deixa'm explicar-te amb calma. Segurament es dega al fet de que, actualment, el procedir davant de la tartamudesa està canviant radicalment. Abans s'actuava de manera completament diferent de l'actual. Fa anys es considerava que la tartamudesa era un problema psicològic, probablement causat per la pressió de l'entorn, d'ací el fet de que no s'actuara, no es parlara amb el xiquet, etc. Existia la "creencia"de que els xiquets es feien "tartamudos" quan se'ls començava a tractar com tal (4) i, per tant, "se feien conscients". Hui sabem que no és així. Alguns xiquets manifesten consciència de la seua dificultat al parlar des de les seues primeres disfluències (5), segurament aquells en què les disfluències són per motius motrius i no lèxics, és a dir, no estan guanyant temps per a trobar la paraula, sinó que els seus músculs no responen adequadament. És totalment involuntari. D'ací que la teua xiqueta plore, es colpege o use crosses. Per això és de vital importància treballar prompte amb ells. Però, desgraciadament, aquelles teories encara permancen molt presents en la societat i en algunes especialitats en què la tartamudesa no és objecte directe d'atenció i per tant, no es realitzen actualitzacions freqüents. D'ací la importància de difondre i actualitzar sobre tartamudesa.

Espere haver aclarit els teus dubtes i contradiccions. Continua amb el teu logopeda, col·labora en tot el que este et sol·licite. Recolza a la teua filla, i si contínua tartamudejant, feix entendre als altres que ella només necessita un poc més de temps per a parlar.

 

Per al col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dª Raquel Escobar Díaz, Logopeda col·legiada nº 15/0338, especialista en tartamudesa. Cap del servici de Logopèdia del Centre Mèdic El Castro i Coordinadora de l'àrea de logopèdia d'ADAH SLP

Raquel Escobar
Raquel Escobar

 

 

 

 

 

 

 

 

Referències de l'Article:

(1) C. Oliveira et All (2010) Orientação familiar e seus efeitos na gagueira infantile. Revista da Sociedade Brasileira de Fonoaudiología. 2010;15(1)115-124

(2) B. Guitar, (2013) Stuttering: An integrated approach to its nature and treatment. Lippincott Williams & Wilkins

(3) J. S. Yaruss (1997) Clinical implications of situational variability in preschool children who stutter. Journal of Fluency Disorders, volue 22, Issue 3, 1997, Pg.187-203.

(4) M. Johnson w. et all, (1959) The onset of stuttering. Minneapolis: University of Minesota Press.

(5) R. Escobar y M. Pérez Pereira (2016) Estudio de la conciencia de tartamudez y comportamientos secundarios en niños de 2 a 6 años. Poster presentado en el XXX Congreso Internancional AELFA-IF /CLPV, 1 de julio 2016.

 

Bibliografia complementària:

Alfonso Salgado Ruiz. (2009). Prevención de la tartamudez desde el campo médico. Apuntes para una guía para pediatras. Boletín de A.E.L.F.A. Abril, 15 - 22. 

Alm, P. A. (2004). Stuttering and the basal ganglia circuits: a critical review of possible relations. Journal of communication disorders, 37(4), 325-369.

Alm, P. A. (2006). Stuttering and sensory gating: A study of acoustic startle prepulse inhibition. Brain and language, 97(3), 317-321.

Chang et All. (2008) Brain Anatomy Differences in Childhood Stuttering. NeuroImage Volume 39, Issue 3, 1 February 2008, Pages 1333–1344.

Craig-McQuaide A, Akram H, Zrinzo L and Tripoliti E (2014). A review of brain circuitries involved in stuttering. Front. Hum. Neurosci. 8:884.

Freeman, F. J., & Ushijima, T. (1978). Laryngeal muscle activity during stuttering. Journal of Speech, Language, and Hearing Research, 21(3), 538-562

Kell, C. A., Neumann, K., von Kriegstein, K., Posenenske, C., von Gudenberg, A. W., Euler, H., & Giraud, A. L. (2009). How the brain repairs stutteringBrain, awp185.

Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.

Martin Sommer. (2014) Neurología de la Tartamudez. Revista Mente y Cerebro, 66.

Morejón, A. R. (2000). Intervención temprana en tartamudez: criterios para tomar decisiones. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 20(3), 136-150.

Neuropsychology of Stuttering, (1993) ed. Einer Boberg.

Sangorrín. (2005) Tartamudez o disfemia. Rev. de Neurología

Yairi, E., & Ambrose, N. G. (1999). Early Childhood Stuttering Persistency and Recovery Rates. Journal of Speech, Language, and Hearing Research, 42(5), 1097-1112.

Yairi, E., Ambrose, N. G., Paden, E. P., & Throneburg, R. N. (1996). Predictive factors of persistence and recovery: Pathways of childhood stuttering. Journal of communication disorders, 29(1), 51-77.

Yairi, E. (2013). Defining stuttering for research purposes. Journal of fluency disorders, 38(3), 294-298.

Journal of Fluency Disorders, Revista de la International Fluency Associatión.

www.asha.org: Diferencias entre disfluencias típicas y tartamudez: (American Speech-Language Hearing Association). Información adaptada de Coleman 2010. Enlace externo: http://www.asha.org/Practice-Portal/Clinical-Topics/Childhood-Fluency-Disorders/Characteristics-of-Typical-Disfluency-and-Stuttering/

 

 

EL MEU FILL DE 3 ANYS TARTAMUDEJA I NO SÉ QUÈ FER

Des de fa uns dies, el meu fill de 3 anys està tenint problemes per a parlar, s'enganxa moltíssim i algunes paraules no les pronuncia bé. Estic prou aclaparada, he tingut un altre fill recentment i, encara que està molt content amb el seu germanet, ja no tinc tant temps per a ell. El meu dubte és si hauríem de portar-ho ja al logopeda. Ens diuen que encara és xicotet, però estem preocupats i no sabem què fer.

En este cas i donada la preocupació que esteu sentint, seria convenient visitar un logopeda que puga observar les dificultats vostre fill i valorar les característiques del seu parla.

El 5% dels nens entre els 2 i els 5 anys presenten dificultats en la fluïdesa de la parla (disfemia), i solen remetre en el 80% dels casos, per la qual cosa es considera evolutiva (1). L'inici pot donar-se de forma gradual o de forma sobtada, sent molts factors els que influïxen, tant cognitius com lingüístics y/o emocionals.

Cal destacar que, entre els 12 i els 36 mesos, aproximadament, els niños/as experimenten el punt més àlgid del desenvolupament del llenguatge, passen d'utilitzar una única paraula per a referir-se a un tot (etapa holofrástica) a combinar paraules i formar xicotetes frases, encara que estes no tenen articles i trets gramaticals, donant-li un aspecte telegràfic. També utilitzen més noms que verbs en les seues expressions i usen preguntes com per què? i què és açò?

D'altra banda, comencen a usar les vocals i algunes consonants, però no totes, per la qual cosa algunes paraules poden resultar inintel·ligibles a esta edat, errors fonològics que es consideren evolutius per l'estadi maduratiu en què es troben, o d'accés lèxic, per trobar-se en un període d'enriquiment del vocabulari.

Per este motiu, certes repeticions de paraules o articles, es consideren normals sempre que no vagen acompanyades d'esforç físic o frustració al parlar.

En este cas, no hem de passar per alt el factor emocional, com és l'arribada del primer germanet, la qual cosa significa canvis tant en la rutina com en l'activitat de la casa i el temps que passeu amb ell, la qual cosa pot estar influint en que es mostre més nerviós. És lògic que vos angoixeu, ja que la preocupació pel vostre fill i el ritme de vida fa que no sempre es dispose del temps que els xiquets necessiten durant els seus torns de parla.

Per tot això, el logopeda no sols valorarà la necessitat o no de la intervenció, sinó que també vos facilitarà les pautes que s'ha de seguir durant les interaccions amb el vostre fill, com són: mostrar-se tranquil, evitant expressions facials d'angoixa, donar-li el temps que necessite per a parlar i no acabar-li les frases, entre altres. (2)

 

Per al Col.legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Elisa Camps Miralles, logopeda colegiada nº 46337

Experiencia en Atención Temprana y Trastornos del Neurodesarrollo

 

Elisa Camps Miralles
Elisa Camps Miralles

 

 

 

 

 

 

 

 

Podrà obtindre més informació en la bibliografia següent:

Fdz-zúñiga, A. Guía para padres. : Fundacion Española de Tartamudez; 2008.

Salgado ruíz, A. Manual práctico de tartamudez. : Sintesis; 2005.

Fdz-zúñiga, A. Guía de intervención logopédica en tartamudez infantil. : Sintesis; 2005.

E owens, R. El desarrollo del lenguaje. : Pearson Educacion; 2003.

 

Referències en el text:

(1) Tratamiento de la tartamudez en niños, intervención temprana. Método Lidcombe.

(2) “Cómo tratar con una persona que tartamudea” TTM, Fundación Española de Tartamudez.

 

EXPECTATIVES AMB UN IMPLANTE COCLEAR

A mon pare li van operar per a posar-li un implante coclear fa 8 mesos. En l'altra oïda no sent i va a les revisions però ens van dir que en 6 mesos ja distingiria els sons i les paraules i que comprendria el que li diuen i està molt frustrat perquè no ho ha aconseguit encara i sent molèsties pel que rep en l'aparell. En l'hospital no hi ha logopeda però uns amics m'han dit que ha de ser un qui li ajude i no sabem si realment hem de tindre més paciència i esperar que a poc a poc ell s'adapte o de veritat acudir a u. Podrien orientar-nos? Gràcies i una salutació

Les expectatives amb un implante coclear en adults postlocutius solen ser bones però influïxen molts factors pels quals un pacient no pot evolucionar adequadament. En la seua pregunta aporta poca informació per a veure quin podria ser la causa que la seua evolució no siga favorable. Caldria contemplar el temps transcorregut d'hipoacúsia prèvia a l'implante, l'ús o no d'audiòfons previ, que no existisca cap malformació coclear o patologia associada, que haja rebut una rehabilitació logopèdica, capacitats cognitives, ajust del processador del so etc.

La rehabilitació logopèdica posterior a la col·locació del processador o part externa (un mes normalment després de la intervenció) és fonamental. Els pacients, segons les seues pròpies experiències, comenten que només reben sorolls o una "espècie de bufits" sense aconseguir que el llenguatge els siga intel·ligible. Una rehabilitació auditiva permet al pacient que siga capaç d'interpretar el senyal que reba i a poc a poc aconseguir un reconeixement del llenguatge. A diferència del que molts pacients creuen, no és un codi, ni morse ni res per l'estil. És el llenguatge perfectament comprensible i recognoscible com a tal, un poc més metal·litzat això sí. Els primers sons que el pacient comença a percebre i reconéixer són els sons ambientals però, per a poder entendre el llenguatge és fonamental una rehabilitació amb un logopeda que li entrene i ensenye a processar la informació que rep.

En este cas seria fonamental fer un estudi del pacient i arreplegar les dades de la història clínica per a poder ajustar les expectatives del pacient i veure quin és la possible causa que impedix la no evolució del pacient. Sense esta informació és difícil precisar la causa.

AICE és l'Associació d'Implantats Coclears d'Espanya. Pot acudir a ells per a rebre informació i al Col·legi Oficial de Logopedes de la seua Comunitat per a trobar un logopeda especialista i col·legiat que garantisca la professionalitat i complisca amb el codi deontològic.

 

Per al col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat valenciana:

Eva Tarancón Marco

Logopeda 29/0648

Programa de Implantes Cocleares

Unidad de Gestión Clínica De ORL

Complejo Hospitalario Universitario de Granada

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

Manrique, M, Huarte irujo, A. IMPLANTES COCLEARES. : MASSON; 2003.

Herrán Martín, B. Guía Técnica de Intervención logopédica en Implantes Cocleares. : SÍNTESIS; 2014.

L’ESCOLA DAVANT DEL PROBLEMA DEL SEMILINGÜISME EN XIQUETS MAGRIBINS IMMIGRANTS

Sóc mestra d'escola. Molts dels alumnes són de famílies immigrants i presenten els esperables problemes en l'ús del llenguatge perquè han de manejar un idioma que no és el propi. No obstant això tinc un cas d'un xiquet de 8 anys algerià que es va escolaritzar ací fa dos i que no seguix el procés d'adaptació dels altres, presenta molts problemes en l'ús de les dos llengües, tant la nova que ha d'utilitzar ací com la materna. En quin punt hauria de recomanar als pares que ha de rebre intervenció especialitzada per un logopeda? Podria ser millor donar-li més temps i tindre paciència? Jo veig clar que quelcom passa però necessite orientació més especialitzada sobre com se li pot ajudar. Gràcies.

És habitual trobar en les nostres aules xiquets i jóvens originaris del Marroc i Algèria. Alumnes que no tenen com a llengua materna alguna de les variants de l'àrab (arrel semita) sinó que la seua llengua és el tamazight, chelja (alguns escriuen shelja) o tarifit) d'arrel camita. Estem davant d'un complicat tema que no té res a veure amb un problema de bilingüisme com el de Catalunya o Califòrnia. Sobretot, si entenem com bilingüe, a qui posseïx a fons els dos sistemes lingüístics, és capaç de mantindre separats i de passar d'un a un altre ràpidament i sense dificultat (1).

És açò el que ocorre generalment amb els nostres alumnes d'origen berber? Evidentment no. Estem davant d'un fenomen en què estos xiquets bilingües dominen pitjor ambdós llengües que els parlants natius d'aquestes amb la mateixa condició sociocultural, és a dir, estem segurament davant d'un semilingüisme (2) (Taukomaa i Skutnabb- Kangas. 1977. Vila. 1985) i si se'm permet la llicència, davant d'un semilingüisme complex, no exempt de conflicte lingüístic generat per un desequilibri entre les llengües en contacte.

Este és un vell problema. Valderrama Martínez, mestre espanyol en l'escola marroquina, Doctor en Filosofia i Lletres, arabista, expert de la UNESCO, ens deia en 1.949 que estem davant d'un bilingüe per necessitat i no per plaer, que ha d'expressar el seu pensament intel·lectual i afectiu en dos llengües distintes (3).

Els xiquets de llengua materna tamazight troben dificultats a l'estudiar l'espanyol (4). En este sentit, podem afirmar que la Hipòtesi d'Interdependecia Lingüística, (Cummins. 1979) segons la qual en la mesura que un programa desenvolupa competència lingüística en una de les llengües, no sols no s'impediria el desenvolupament en general, sinó que en condicions favorables s'ajudaria a estructurar l'altra llengua d'estos alumnes, presenta problemes d'aplicació en el cas que ens ocupa donada la falta de parentiu genètic entre les llengües tamazight i espanyola (5).

No obstant això podem recolzar-nos relativament en el concepte d'interllengua, com a sistema intermediari, i les regles d'organització del qual són relativament independents de les gramàtiques de les llengües presents... donant per suposat que es domina ja, almenys parcialment, una primera llengua (Selinker 1972. Bonnot i Spa 1988) (6). Tal vegada estiga ací la clau de tota la qüestió: en el bagatge cultural normal i el mig cultivat i estimulant.

Respecte a la intervenció una referència pot ser el treball dels professors Taula i Sánchez (7), ambdós de la Facultat d'Educació de la Universitat de Granada a Melilla. Un últim apunt per a donar una resposta completa a la pregunta formulada per la mestra: una cosa tan senzilla com que els pares assumiren un rol lingüístic propi i un li parlara sempre en espanyol mentres l'altre ho fera en tamazight evitaria, com s'ha demostrat en nombroses experiències, el temut semilingüisme i amb ell molts dels problemes escolars que causa. La resta és qüestió del logopeda.

 

Carmelo Fernández Millán
Carmelo Fernández Millán

Per al Col.legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Carmelo Fernández Millán. Logopeda. Cgdo. 29/604 Colegio Oficial de Logopedas de Andalucía

 

 

 

Referències en el text: 

(1) Seminario para la descripción y medición del bilingüismo. Canadá.1967

(2) Huguet , A. . Handicap sociocultural y competencia lingüística en bilingües. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología;XV (Nº2)

(3) Valderrama, F. Manual del Maestro Español en la Escuela Marroquí. Tetuán: ; 1955.

(4) Servicio de publicaciones de la UNED de Melilla. "Amazigh-Tamazight". Revista Aldaba nº19. 1992

(5) Moufra, N. Datos de gramática contrastiva rifeño-española. Aldaba. 1992(19): 45-75.

(6) Narbona, J, Chevrie-muller, C. El Lenguaje del Niño. : MASSON; 2001.

(7) Mesa, M.C, Sánchez, S. Educación y situaciones bilingües en contextos multiculturales Estudio de un caso: Melilla. Universidad de Granada. 1996

Alfabeto amazigh tifinagh:

FRE LINGUAL CURT? QUÈ S’HA DE FER?

El nostre fill té 3 anys i mig i no és capaç de traure la llengua més enllà de les seues dents, perquè diu el pediatre que té el fre curt. Nos fa por operar-li i hem llegit que podria fer-se un tractament conservador per mitjà d'un logopeda. Això és factible o què ens recomanarien fer com a especialistes?

És molt important l'alerta del pediatre, ja que la llengua participa en totes les funcions que realitzem amb la boca (succió, masticació, deglució, parla)... Quan la llengua té una correcta mobilitat i no exercix pressions inadequades, és un bon estímul de creixement per a les arcades dentàries i el desenvolupament facial, però si el fre impedix que la llengua es moga amb llibertat, alguna o diverses d'eixes funcions poden comprometre's. La dificultat per a alletar, per exemple, pot comportar al deslletament precoç y/o baix pes, comprometent el desenvolupament (1). A Brasil, des de 2014 és obligatori realitzar la valoració del fre lingual als bebés (2) .

Generalment s'associa un fre lingual alterat amb la dificultat per a pronunciar la "R", però no sols pot ocasionar repercussions negatives sobre la parla, sinó també sobre les funcions alimentàries i altres funcions característiques de l'adolescència i adultesa (tocar instruments de vent, besar, etc.).

Si la mobilitat lingual està limitada, com succeïx al seu fill, un logopeda especialitzat en Teràpia Miofuncional podrà examinar-ho i definir què fer. L'avaluació comprén tant les característiques morfològiques del fre (longitud, color, grossor, fixació) com funcionals, ja que hi ha diferents tipus de fre (no sols els frens curts poden ser un problema) i s'ha d'avaluar cada cas amb els protocols i recursos adequats (3), (4). A més, no és convenient deixar passar el temps ja que la situació no millorarà si no es tracta.

Una vegada realitzada la valoració miofuncional, el logopeda determinarà si és possible aconseguir una millor mobilitat lingual per mitjà d'exercitació logopèdica, compensant les dificultats originades pel fre, o si al contrari és convenient derivar al xiquet a l'ORL, a l'odontopediatra o al cirurgià máxilo-facial per a realitzar una intervenció quirúrgica.

Són diversos els professionals de la Medicina i Odontologia que efectuen esta intervenció, i hi ha diferents tipus de procediments segons l'edat del xiquet, les característiques del fre, etc. El professional explicarà quin és el procediment més adequat; en general són intervencions senzilles, que no han de provocar temor ni als pares ni al xiquet, i que possibiliten l'alliberament de la llengua. És important, en cas d'efectuar-se una cirurgia, que posteriorment i de manera precoç el xiquet visite el logopeda, perquè este indique l'exercitació adequada quan es requerisca, evitant possibles restriccions de mobilitat.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Diana Grandi. Màster en Ciències. Lic. en Fonoaudiología. Col·legiada 08-0011. Logopeda en Consulta privada i en Clínica Marcó d'Ortodòncia Lingual (Barcelona). Coordinadora del Màster en Motricitat Orofacial - FUB UVic-UCC

digran@telefonica.net

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

Marchesan, I.Q. (2014) Protocolo de Evaluación de Motricidad Orofacial, En: Susanibar, F.; Marchesan, I.; Parra, D y Dioses, A. Tratado de Evaluación de Motricidad Orofacial y áreas afines. Editorial EOS, Madrid.

Silva, M.C. et al (2009) Frênulo de Língua Alterado e Interferência na mastigação. Rev. CEFAC 11(supl.3): 363-369.

Boj, J.R. et al. (2004) Procedimientos asociados a cirugía oral en el paciente infantil y adolescente. Odontopediatría. Cap 29: 333-42.

 

Referències en el text:

(1) Martinelli, R.L.C; Marchesan, I.Q. (2014) Evaluación del frenillo de la lengua. En: Susanibar, F.; Marchesan, I.; Parra, D y Dioses, A. Tratado de Evaluación de Motricidad Orofacial y áreas afines. Editorial EOS, Madrid.

(2) Martinelli, R.L.C. et al. (2012) Protocolo de Avaliação do Frênulo da Língua em Bebés. CEFAC 14(1):138-145.

(3) Marchesan, I. Q. (2010) Protocolo de Avaliação do Frênulo da Língua. CEFAC 12(6):977-989.

(4) Ventosa, Y. (2014) PEDIFL Protocol d’Avaluació Dinàmica Interdisciplinar del Fre Lingual. En: Eines d’Avaluació de les Disfuncions Orofacials. Col·legi de Logopedes de Catalunya, Barcelona.

QUÈ HI HA DE LA RESPIRACIÓ DESPRÉS D’UNA LARINGECTOMIA?

Mon pare ha sigut intervingut de càncer de laringe amb una cirurgia total. Tot el procés ha sigut dur i precipitat, pel que al tornar a casa se'm plantegen molts dubtes. Es passa el dia tossint i en alguna ocasió ix fins a quelcom de sang per l'estoma. Estic un poc preocupada respecte d'això, ara que l'aire va tan directe al pulmó em fa por que comence a tindre infeccions respiratòries permanents. Què podem fer?

 

Una laringectomia total comporta unes seqüeles amb gran impacte a nivell anatòmic, fisiològic, funcional i per descomptat emocional en la persona.

Són diverses les funcions de la laringe, entre elles, en la respiració, és l'encarregada de propiciar la mateixa separant les cordes vocals i deixant que arribe l'aire des de la denominada via aèria superior fins a la tràquea i els pulmons.

Dins d'esta via aèria superior mereix una especial atenció el paper que exercix el nas, que humidifica, regula la temperatura i filtra l'aire que posteriorment arribarà als pulmons.

Ara bé, la persona laringectomizada patix una alteració en este mecanisme. A l'extirpar la laringe l'aire que respira passa a entrar directament a la tràquea per l'estoma. Quan este aire és massa sec, la pell de la tràquea s'irrita i resseca; si és fred i brut les secrecions s'acumulen en la superfície generant taps que poden arribar a obstaculitzar la respiració. A més tot això fa que les expectoracions siguen més freqüents i que requerisquen molta força per a eliminar eixa secreció, la qual cosa pot generar ferides en la paret traqueal. En definitiva, al no respirar bé la qualitat de vida de la persona es veu minvada.

Per això és important que la persona laringectomizada duga a terme la rehabilitació pulmonar. Per a això ha d'utilitzar uns filtres disponibles al servici del pacient que, col·locats en l'estoma subjectes bé en la cànula, bé en uns adhesius, realitzaren la funció de "nassos artificials". Igual que un nas, el seu ús ha de ser les 24 hores del dia reposant el filtre per un nou cada vegada que este es canvie.

Aquests filtres humidificarán l'aire, regularan la seva temperatura i el filtressin de la brutícia de l'ambient. Després el seu ús de manera contínua la persona aconseguirà disminuir la irritació de la pell de la tràquea i que la mucositat sigui menor i més diluïda. Li costarà llavors menys esforç expectorar i ho farà amb menor freqüència. També serà menor el risc de patir infeccions pulmonars. Amb tot es veurà incrementada la seva qualitat de vida. Una correcta respiració és clau perquè el nostre organisme es defenga de potencials malalties a més de per trobar-nos i sentir-nos millor.

És important destacar que la rehabilitació pulmonar és comú en totes les persones laringectomizades, independentment del mode de comunicació que empren.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Natalia del Rio Collado
Natalia del Rio Collado

Natalia del Rio Collado. Graduada en Logopedia por la Universidad Complutense de Madrid

Número de col·legiada: 28/0507

Logopeda de ATOS Medical

 

 

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en:

Herranz Gonzalez-Botas, J., & Suárez, T. (2001). Experiencia con el uso del hme-provox® stomafilter en pacientes laringuectomizados. Acta Otorrinolaringológica Española, 52(3), 221-225.

Rozsasi, A., Leiacker, R., Fischer, Y., y Keck, T. (2006). Influencia de humidificación pasiva sobre la pérdida de calor respiratoria en pacientes con traqueotomía. Cabeza y cuello , 28 (7), 609-613. 

Bień, S., Okła, S., van As-Brooks, C. J., & Ackerstaff, A. H. (2010). The effect of a Heat and Moisture Exchanger (Provox® HME) on pulmonary protection after total laryngectomy: a randomized controlled study. European Archives of Oto-Rhino-Laryngology, 267(3), 429-435.

Pedemonte Sarrias, G., & i Vintró, L. (2011). Adherencia al tratamiento crónico del humidificador de traqueostoma (Provox® HME) en pacientes laringectomizados.

Pedemonte-Sarrias, G., Villatoro-Sologaistoa, J. C., Ale-Inostroza, P., López-Vilas, M., León-Vintró, X., & Quer-Agustí, M. (2013). Adherencia crónica al humidificador de traqueostoma en pacientes laringectomizados. Acta Otorrinolaringológica Española, 64(4), 247-252.