Archivos de la categoría Valenciano

ABORDATGE LOGOPÈDIC EN LES UNITATS DE VIGILÀNCIA INTENSIVA NEONATALS

La meua xiqueta ha nascut amb baix pes prematura i es troba en estos moments ingressada en la unitat de vigilància intensiva de nounats de l'hospital. La meua germana m'ha dit que hauríem de contactar amb un logopeda especialista que comence ja com més prompte millor amb el treball d'atenció primerenca. Hauríem d'esperar que li lleven la sonda d'alimentació i estiga més crescudeta o realment és important la promptitud de la intervenció del logopeda en estos casos? Estem molt preocupats per ajudar-la a superar tot el que ens queda per davant. Gràcies una salutació.

 

Com bé li recomana el seu familiar és aconsellable iniciar el tractament logopèdic com més prompte millor, una vegada que a nivell clínic la vostra xiqueta es trobe estable.

És aconsellable realitzar l'estimulació abans de cada presa, respectant sempre el moment del bebé, valorant si el bebé es troba receptiu a la dita estimulació. Si durant la intervenció s'observa qualsevol signe o símptoma d'estrés haurà de cessar immediatament la intervenció o bé no s'iniciarà.

La prematuritat ocasiona diverses dificultats estretament lligades en tot el concernent a l'alimentació.

Una d'elles és la falta d'estimulació, que li proporciona el ventre matern. En el transcurs de la vida intrauterina es dóna una seqüenciació de l'aparició dels reflexos orals que seran necessaris perquè es produïsca una ingesta eficient, eficaç i segura per via oral.

Com sabem el bebé a terme va madurant dites reflexes a través de les seues pròpies experiències de vida intrauterina, a través de la ingesta del líquid amniòtic així com la succió digital; estos moviments afavorixen el desenvolupament òptim anatòmic i funcional a nivell sensori motor oral (1). Al contrari, els bebés prematurs estan en desavantatge degut a la gravetat en què es troben a nivell clínic i ambiental, perquè a l'allotjar-se fora del ventre matern es troba en un estat de gravetat que li dificulta els moviments, privant-los de nombroses experiències, com ara: jocs de boca-mà, no podent tindre experiències de succió tant per l'impediment extern com pot ser la sonda o per la falta de proporcionar-los estímuls externs agradables (2).

En definitiva, els xiquets que naixen prematurament són dramàticament privats d'este pacífic medi ambient i perden l'estimulació intrauterina necessària per a completar l'adequat desenvolupament del sistema motor oral.

Fora d'este pacífic i estimulant lloc com és el ventre matern, ens queda per a potenciar el dit sistema afavorir l'estimulació a nivell orofacial, és per això la necessitat en com més prompte millor d'estimular i potenciar la dita zona.

Per això que es recomana estimular el sistema sensori motor oral a través de la succió no nutritiva, a més és aconsellable que durant la ingesta per via enteral, ja siga nasogástrica o orogástrica, s'estimule la succió no nutritiva, d'esta manera el bebé relaciona els moviments orals amb la sensació de satisfacció. Quant a la preferència si la sonda està col·locada a nivell nasogástric o orogástric, és preferible la segona sobretot en el transcurs de transició entre la sonda-boca, per a així poder estar lliure la cavitat oral i poder realitzar tots els moviments sense cap tipus d'interferència.

A pesar de potenciar la succió nutritiva, cal valorar a nivell sensitiu, les estructures anatòmiques i funcionals per si requerix de tractament específic i potenciar el desencadenament dels reflexos. És per això que no hi ha un programa general per al xiquet prematur sinó una programació individualitzada per a cada xiquet.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Silvia Domenech Martínez, diplomada en logopedia, col. nº 46308. Master en Atención Temprana. Logopeda del Centro de Desarrollo Infantil y Atención Temprana y del programa Intrahospitalario de la Fundación Salud Infantil de Elche.

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els llibres següents:

Campos Montero, Z. I. (2010). Problemas de alimentación en lactantes. Segunda parte: fase oral y faríngea. Artículo de revisión. Acta pediátrica costarricense, 22 (1), 14-22.

Le Metàyer, M. (1995). Reeducación cerebro-motriz del niño pequeño. Barcelona: Editorial Masson.

Piñero Peñalver, J., Pérez-López, J., Vargas Torcal, F., y Candela Sempere, A.B. (2014). Atención Temprana en el ámbito Hospitalario. Madrid: Editorial Piramide.

 

Referències en el text:

(1) American Speech-Language Hearing Association (2009). The Complexity of Transitioning to Oral Feeds in Preterm Infants, Special Interest Group. Perspective on Speech Science and Orofacial Disorders, 19(1), 52-57

(2) Villamizar Carvajal, B., Vargas Porras, C., y Díaz Martínez, L. A. (2010). El progreso de la alimentación oral del recién nacido prematuro. Salud Universidad Industrial Santander. 42,  262-270

EL PAPER DELS GERMANS EN EL DESENVOLUPAMENT DEL LLENGUATGE

Tenim dos fills i el xicotet té un trastorn del llenguatge. El xicotet rebutja el joc amb el major i ens han dit uns amics que hauríem d'afavorir que juguen, que això li pot vindre molt bé per a millorar el seu llenguatge però no sabem com fer-ho. Realment és important el joc per al desenvolupament del llenguatge del menut?

A vegades no se li dóna la suficient importància que té, però els germans majors suposen un gran impacte en la vida dels seus germans menuts i són el model que s'ha de seguir en nombrosos aspectes, com ara el desenvolupament del llenguatge, l'alimentació, la personalitat, etc. Han de tindre en compte que els xiquets passen la major part del temps junts, s'entretenen jugant, fent dibuixos, etc.; i és ací on es referma el desenvolupament del llenguatge i les relacions interpersonals.

Els germans majors solen corregir i intenten guiar el germà menut en les seues conductes i en la realització de diverses activitats, i per a això empren constantment el llenguatge. Inclús hi ha investigadors que estimen que, en el desenvolupament de la teoria de la ment, "dos germans majors valen com un any d'edat cronológica" (Perner, 2000) a causa de les reflexions, argumentacions i explicacions que proporcionen els germans majors per a fer-los comprendre.

Podem dir que, d'una banda, els germans majors proporcionen un model pràctic de conducta que els més menuts observen i assimilen; però d'altra banda, poden ser una influència negativa en l'adquisició de mals hàbits, com una deglució atípica, una pronunciació incorrecta dels sons, etc.; ja que els xiquets menuts són susceptibles d'arreplegar o prendre com normals els mals hàbits dels seus germans.

La interacció entre germans, per tant, pot potenciar enormement el desenvolupament dels xiquets, és una relació especial en què són moltes les experiències, moments i confidències compartides, i açò contribuïx en el desenvolupament del llenguatge. Així mateix, amb els germans, s'interactua d'igual a igual, contribuint i enriquint el desenvolupament social i afectiu, ja que es compartix, es conviu i se senten afectes.

Per esta raó, els adults han d'entendre i ser conscients en tot moment d'esta situació i és fonamental per a això no comparar el desenvolupament lingüístic dels germans, sinó buscar el suport entre ambdós, que es donen compte que les metes de cada un d'ells són objectius comuns, que col·laboren i que s'ajuden.

 

Per al Col.legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Alicia Ortuño Ibáñez, logopeda col. nº46739 Máster en Intervención Logopédica Especializada. Coordinadora de Logopedia a domicilio en Valencia y Logopeda en la Oficina de Atención Social del Colegio de Médicos de Valencia

 

Podrà obtindre més informació en la bibliografia següent:

 Berger: Psicología del Desarrollo. Infancia y Adolescencia. Editorial Médica Panamericana. Madrid, 2007.

Owens, R.E. Desarrollo del lenguaje. Pearson Educación. Madrid, 2003.

Harris, S.L. Los hermanos de niños con Autismo. Su rol específico en las relaciones familiares. Narcea, S.A. Madrid, 2001.

Rondal, J.A. El desarrollo del lenguaje. ISEP. Barcelona, 1999.

Gottlieb, S.E. El niño de tres años. Medici. Madrid, 1999.

Vigotsky, S.L. Pensamiento y Lenguaje. Paidos. Barcelona, 1995.

 

Referències en el text:

 (1)    Berger: Psicología del Desarrollo. Infancia y Adolescencia. Editorial Médica Panamericana. Madrid, 2007.

REHABILITACIÓ LOGOPÈDICA DE L’AFÀSIA

Mon pare ha patit un infart cerebral fa un mes i li ha deixat seqüeles importants en el seu parla. El metge ens ha dit que l'afàsia és de tipus Broca i que després de l'alta podria servir-li favorablement la rehabilitació informatitzada per part d'un logopeda. Podrien explicar-nos de què es tracta i si és un tractament sempre eficaç?

Efectivament, després d’un infart cerebral és possible que quedin seqüeles que afectin al llenguatge. En el cas de l’afàsia motora o de tipus Broca, es deu a lesions que afecten al lòbul frontal, bé localitzades a l’àrea de Broca (àrees 44 i 45 de Broadmann), bé en àrees circumdants (àrees 6, 8, 9, 10 i 46) (1).

L’afàsia de tipus Broca es caracteritza per una expressió verbal molt afectada amb una comprensió relativament millor, encara que també afectada. El llenguatge espontani presenta una important alteració dels mecanismes articulatoris, un vocabulari restringit, agramatisme i una severa reducció de la longitud de la frase. També presenta agrafia i en ocasions apràxia ideomotora. La majoria de pacients amb afàsia de Broca també presenta un dèficit motor de l’hemicos dret (2).

En quan a la recuperació d’aquest tipus de lesions, a la dècada dels anys 80 es va desenvolupar el concepte de neuroplasticitat cerebral, descrivint el cervell com un òrgan no estàtic, si no dinàmic (3) fet que permetria recuperacions funcionals a partir de diferents estratègies rehabilitadores.

Basant-se en aquestes teories de recuperació funcional del cervell i neuroplasticitat,   nombrosos estudis i la pràctica clínica demostren que la rehabilitació logopèdica és efectiva en la majoria de casos i que aquesta eficàcia augmenta en funció de la intensificació de la teràpia en els primers mesos de la lesió. A tal efecte, la utilització de programes informàtics específics és, avui per avui, una valuosa ajuda als professionals de la logopèdia, ja que permeten intensificar la teràpia d’una forma senzilla, efectiva i econòmica.

Aquests programes consisteixen en exercicis informatitzats específics que treballen diferents funcions cognitives com l’atenció, la memòria, el llenguatge i les funcions executives, d’una manera sistemàtica. Tot i que el pacient pot ser autònom a l’hora de realitzar aquests exercicis, és important que estiguin supervisats per un professional logopeda que faci un programa d’intervenció adequat i un seguiment de l’evolució.

 

Per al Col.legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Laura Augé Domènech. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona. Postgrau en Patologia del Llenguatge de l’ Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. NÚM. Col. 08-0928

Coordinadora del Màster en Neurologopèdia de l’Escola de Patologia del Llenguatge de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona

 

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA

Cuetos Vega, F. (2004). Evaluación y Rehabilitación de las Afasias. Madrid: Editorial Médica Panamericana.

Helm-Estabrooks, A. (2005). Manual de la Afasia y de Terapia de la Afasia. Madrid: Editorial Médica Panamericana.

Muñoz Céspedes, J.M., Tirapu Ustárroz, J. (2001) Rehabilitación neuropsicológica. Madrid: Editorial Síntesis.

Fernández Guinea, S., López-Higes, R. (2005) Guía de intervención logopédica en las afasias. Madrid: Editorial Síntesis. 

 

REFERÈNCIES EN EL TEXT

(1) Porta-Etessam, J., Núñez-López, R., Balsalobre, J., López, E., Hernández, A., Luna, A. (1997). Lenguaje y afasias. Revista Neurol 1997;25 (144):1269-1277

(2) Vendrell, J.M. Las Afasias:semiología y tipos clínicos. Revista Neurol 2001;32 (10):980-986

(3) Cullell Gómez, N. i Vendrell Brucet, J.M. Aplicación de las nuevas tecnologías en los programas de intervención cognitiva para personas con deterioro. Alzheimer. Real Invest Demenc. 2008:38:14-20

EL PAPER DEL LOGOPEDA EN LA MALALTIA DE HUNTINGTON

El meu amic té 46 anys i patix Corea de Huntington. Em preocupa molt la seua qualitat de vida, sobretot que no li passe res a l'hora de menjar (com entravessar-se). Ara sé que hi ha logopedes que rehabiliteu això, podria evitar-se si va a teràpia logopèdica que li posen sonda?

La Malaltia de Huntington (va deixar d'introduir-se el terme "Corea" com a forma de denominació d'esta patologia quan es va observar que no era el més significatiu dels símptomes) és una patologia que suposa una neurodegeneració de diferents zones cerebrals que dóna com a conseqüència simptomatologia que incapacita la persona en les seues activitats de la vida diària, sent una d'estes la seua alimentació (tant en la hidratació com en la nutrició). Si tenim en compte la dada que un 42 % de les persones que patixen Malaltia de Huntington moren com a conseqüència d'una pneumònia aspirativa (1) trobem més que encertada la seua pregunta. Esta fatal conseqüència es produïx per un dels símptomes que poden haver trobat en els seus informes mèdics i que ningú els haja explicat inclús, la "disfagia" (incapacitat per a poder engolir líquids y/o sòlids derivada d'un dany cerebral).

Si bé és cert que el son de tot professional que s'enfronta a este tipus de malalties és recuperar la situació de normalitat del seu pacient, la falta d'un tractament mèdic que aconseguisca frenar els seus efectes devastadors limita esta intervenció a l'hora de poder rehabilitar com a tal les capacitats de la persona afectada i poder permetre que torne a una situació de normalitat. Això no lleva que la intervenció logopèdica no siga eficaç i necessària en este tipus de casos i que es puga enfocar a facilitar la qualitat de vida de la persona i preservar el màxim possible les seues capacitats.

El paper del logopeda dins de la seua intervenció en la Malaltia de Huntington passa per diferents funcions:

-Informar correctament tant a familiars com afectats del mecanisme normal de deglució i símptomes comuns de disfagia com a via de prevenció i control de possibles alteracions en la mecànica deglutoria.

-Execució de programes d'intervenció en motricitat orofacial (exercicis dinàmics i estàtics que busquen mantindre la funcionalitat del sistema orofacial el màxim temps possible) i comunicació i llenguatge (tasques que busquen facilitar l'expressió de llenguatge així com l'ús de vies alternatives de comunicació dins del seu entorn) .

-Oferir solucions en matèria d'adaptació la ingesta de sòlids y/o líquids que asseguren una adequada nutrició i hidratació, bé per mitjà de l'ús d'espessidors, adaptació de sòlids segons les capacitats deglutòries de l'afectat en cada moment o l'ús de diferents productes alimentaris que existixen en el mercat actualment i que poden facilitar la deglució.

-Lluitar perquè les restes de professionals sanitaris coneguen la nostra labor i puguen introduir-se les nostres accions en els protocols d'actuació.

El logopeda serà el professional que actuarà com guia en matèria de deglució i comunicació al llarg de la malaltia, oferint les solucions oportunes depenent de l'estadi de la malaltia i de les característiques de cada persona. A pesar que són escassos els estudis que s'han pogut realitzar sobre la intervenció terapèutica en casos de Malaltia de Huntington (2), en molts d'ells s'ha vist la necessitat i el benefici de la intervenció del logopeda per a oferir una millor qualitat de vida als afectats (3).

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes De la Comunitat Valenciana:

Jaime Paniagua Monreal. Diplomat en Logopèdia per la Universitat de Valladolid. NÚM. Col 28/0314

Especialista en intervenció multidisciplinària en dany cerebral sobrevingut i rehabilitació cognitiva. Logopeda en l'Associació de Corea de Huntington Espanyola. Logopeda en la Fundació Pita López. Creador del programa COMUNIC-ACCIÓN

 

Podrà obtindre més informació sobre esta patologia en la bibliografia següent:

López del Val J., Burguera Hernández J.A. Enfermedad de Huntington.  Ed. Panamericana.

Natalia Melle. Guía de intervención logopédica en la disartria. Ed. Síntesis.

García Ribas, G. , López Sendón, J. ,  García de Yebenes, J. Enfermedad de Huntington. Guía Médica. 

Dickson, D. W. , Weller. R. O. Neurodegeneración. Ed. Panamericana.

Jurado, M. A. ,Mataro M. Neuropsicología de las enfermedades neurodegenerativas.  Ed. Sintesis.

Génova, L. El destino de los O´Brien. Ediciones B.

 

Referències en el text:

(1)  López del Val, J., Burguera Hernández, J.A. . Enfermedad de Huntington. Ed. Panamericana.

(2)   Heemskerk, AW; Roos RA, Dysphagia in Huntington's disease: a review.

(3) Montagut, N. ,  Gazulla, D.; Barreiro, S.;  Muñoz E. La disfagia en la Enfermedad de Huntington: propuesta de intervención logopédica. Revista Logopedia, Foniatría y Audiología.

 

DOS IMPLANTES COCLEARS?

La nostra filla va nàixer sorda fa tres mesos i estàvem convençuts que li posaríem un implante coclear. Ara hem de prendre la decisió de si posem un només o un en cada oïda. Estem buscant informació sobre els possibles beneficis. Podrien ajudar-nos?

En la majoria dels xiquets implantats en edats per davall dels dos anys s'esperen resultats molt bons quant a l'adquisició de la llengua oral, tant implantats en un sol oïda com en els dos. S'espera que la seua veu siga normal i la seua pronunciació intel·ligible, que l'adquisició de la gramàtica i el lèxic s'aproxime al procés natural i que les seues habilitats de comunicació ordinàries siguen perfectament satisfactòries (1) .

No obstant això en alguns casos la facilitat d'adquisició dels nivells bàsics del llenguatge pot emmascarar més dificultats en els usos sofisticats de la llengua com puguen ser els de maneig del discurs elaborat i les relacions amb el pensament matemàtic o simplement amb el rendiment escolar (2) .

El tema de les dobles implantacions és relativament recent però ja hi ha suficients casos a nivell mundial i s'estan presentant resultats de sèries amb prou xiquets portadors de dos implantes. No pareix haver-hi cap dubte sobre que les dobles implantacions oferixen millors resultats quant a la capacitat discrimitativa de la parla en condicions de soroll i la de la localització dels sons. Els equips d'investigació estan tractant de resoldre la qüestió que a vostés els preocupa sobre l'efecte en el desenvolupament del llenguatge i l'impacte en l'escolarització.

En un estudi de la universitat de Melbourne publicat en 2014 (1) es va investigar els resultats de la condició de ser portador d'un o dos implantes. Els resultats van ser a favor de la doble implantació per al vocabulari i la gramàtica encara que no es va trobar diferències importants en els usos comunicatius bàsics del llenguatge. Les diferències trobades en este estudi pareixen indicar que la variable més important actualment és la precocitat de la implantació, que és la que major pes té en el conjunt de resultats. Les variables ambientals són també molt importants, fonamentalment la de la implicació familiar per a proporcionar hores d'interacció comunicativa d'alta qualitat i de suport en les tasques escolars. Estes tres variables (la condició de doble implante, la precocitat, la implicació de la família) junt amb el quocient intel·lectual són predictors dels resultats entre un 60% i un 70%, la qual cosa indica que hi ha altres aspectes que també poden influir.

També s'està investigat sobre l'impacte de la doble implantació en els resultats acadèmics. En un altre estudi de la mateixa universitat publicat en 2015 (2) en el que van participar 44 xiquets de huit anys es va comprovar que la proporció de xiquets que se situaven en el nivell mitjà o alt en els resultats acadèmics en les àrees de matemàtiques i de llenguatge oral i escrit era inferior als normo oients. L'àrea més dèbil va ser la de matemàtiques i la més forta la de llenguatge escrit.

Les variables més importants quant a la predicció del rendiment acadèmic són tres: l'edat d'implantació, la presència de dos implantes i la implicació familiar en el procés d'habilitació del llenguatge i del seguiment i suport a l'escolarització. L'edat d'implantació és la primera d'elles i les dades pareixen estar a favor de la implantació més primerenca possible. La segona variable indica millors resultats en els xiquets amb dos implantes coclears enfront dels que porten un i la precocitat de la segona implantació també prediu millors resultats acadèmics. La tercera variable ens indica que el temps que dediquen les famílies és fonamental perquè els xiquets aconseguixen els millors resultats acadèmics en la seua escolarització.

Com poden observar els estudis coincidixen a ressaltar el valor de la implantació el més precoç possible i en que els implantes dobles aporten millors resultats. Sobre la primera afirmació ja hi ha molta evidència científica acumulada. Sobre la segona es comencen a obtindre resultats degut que hi ha menys xiquets amb dos implantes. Cal tindre en compte que el procés de desenvolupament global i del llenguatge en particular és molt complex i que influïxen moltes variables, a més de les que hem assenyalat.

El millor consell que podem donar-los és que busquen un centre implantador de la seua confiança i que treballen a fons amb els professionals que els indicaran que passos han d'anar afrontant.

 

Dr. José Francisco Cervera Mérida
Dr. José Francisco Cervera Mérida

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Colegiado nº 46121, director de la Clínica Universitaria de Logopedia de la Universidad Católica de Valencia

 

 

 

-----------------

MÉS INFORMACIÓ: s'obri la informació en una nova finestra al fer clic sobre el text

(Enllaç extern) Asociación de Implantados Cocleares de la Comunidad Valenciana (AICC)

(Enllaç extern: Document PDF- Tamany 121,13KB) Implantes Cocleares. Comisión de expertos del Comité Español de Audiofonología – CEAF Real Patronato sobre Discapacidad (Abril 2005)

Descarga directa pdf (2,39MB): Programa de implantes cocleares e implantes auditivos de troncocerebral_Universidad de Navarra

 

Referències en el text:

(1) Montag, J. L., AuBuchon, A. M., Pisoni, D. B., & Kronenberger, W. G. (2014). Speech Intelligibility in Deaf Children After Long-Term Cochlear Implant Use. Journal Of Speech, Language & Hearing Research, 57(6), 2332-2343 12p. doi:10.1044/2014_JSLHR-H-14-0190

(2) Sarant, J. Z., Harris, D. C., & Bennet, L. A. (2015). Academic Outcomes for School-Aged Children With Severe--Profound Hearing Loss and Early Unilateral and Bilateral Cochlear Implants. Journal Of Speech, Language & Hearing Research, 58(3), 1017-1032 16p. doi:10.1044/2015_JSLHR-H-14-0075

SEQÜELES DESPRÉS D’OPERAR-LI DE LES AMÍGDALES

Al meu fill de 4 anys li van ser li van ser extirpades les amígdales fa un mes, i ara la seua veu és ennassada, tampoc  pot pronunciar algunes vocals. Açò va ser degut que durant la intervenció quirúrgica, per alguna causa paralitze els pilars del vel del paladar. Ara li van recomanar fer un tractament d'estimulació per un especialista en fonoaudiología, per a recuperar la seua veu. Vull saber si el dit tractament és efectiu, i en cas que no ho siga, que opcions tinc perquè puga parlar normalment. Gràcies

De la lectura de la seua consulta, deduïsc que la inflamació inicial ja ha revertit, però persistixen els símptomes de l'hipernasalitat i les dificultats articulatòries i per això li han indicat la necessitat d'iniciar la rehabilitació logopèdica. Imagine que ja li hauran explicat que esta falta de mobilitat del vel del paladar és la responsable que la cavitat oral i nasal no es troben totalment segellades durant l'emissió de la parla, permetent que l'aire fuga pel nas i provoque la veu ennassada que em descriu. Entenc a més que no s'han detectat en el xiquet problemes a l'engolir i el tractament del xiquet únicament deu centrar-se en la recuperació de la mobilitat del vel del paladar, la millora de la seua ressonància i la resolució d'eixes xicotetes dificultats articulatòries que em comenta (Coll-Florit,& Col, 2014).

Done per fet que prèviament a la cirurgia els explicarien les complicacions que podien sorgir, entre elles, la del possible trauma quirúrgic (Arabolaza &col, 2014; Carvalho & Col 2013; Alvo & Sedano, 2015).  a l'extirpar les amígdales ja que es troben just entre els pilars anterior i posterior del vel del paladar i la major dificultat dels quals precisament és la determinació de l'àrea de resecció que permet que el múscul elevador del paladar superior es mantinga preservat. No obstant això, no sempre resulta fàcil ja que tots els paladars no són iguals i quan es produïx la dita lesió es genera este quadro que em descriu a la perfecció. (Jofré & Heider, 2015).

El període de la possible recuperació espontània se situa entre els 6-12 mesos posteriors a l'amigdalectomía (Alvo&Sedano, 2015), no obstant això, convé actuar com més prompte millor per a agilitzar el procés i sobretot per si este no es duguera a terme de forma espontània.

Quant a l'eficàcia del tractament pel qual em pregunta, he d'indicar-li algunes consideracions:

En línies generals, el tractament indicat en un xiquet de l'edat del seu fill, inclou l'estimulació sensoriomotríz de la zona afectada (estimulació tèrmica amb va fregir i amb materials miofuncionals) (Bartuilli i col, 2007) en combinació simultània amb tècniques de veu, ja que no pareix existir efectivitat en el tractament aïllat de la mobilitat per a millorar la ressonància o la parla (Prater, 1986). Amb tot això, hauria de ser possible corregir les alteracions que ha provocat la disfunció del mecanisme velofaríngeo que en estos moments no aconseguix un tancament adequat, a causa de la paràlisi.

No obstant això, actualment hi ha diverses tècniques instrumentals en les clíniques logopèdiques, que permeten potenciar l'efecte del tractament tant de la mobilitat de les estructures com de la qualitat vocal, com puguen ser els equips de biofeedback (BF) capaços de proporcionar retroalimentació immediata al subjecte sobre les seues funcions fisiològiques (per exemple, apareix un nino si no hi ha fuga nasal) o bé l'electroestimulación (NMES), que fonamenta la seua actuació en l'aplicació d'un corrent elèctric capaç de produir artificialment l'excitació de la fibra muscular o nerviosa.

Per tant, l'èxit de la intervenció dependrà en gran manera de les competències professionals del logopeda que vosté seleccione per a realitzar la intervenció, atés que el seu abordatge precisarà d'una àmplia experiència professional en tractament de la veu, així com de la seua capacitat per a valorar els possibles beneficis de l'aplicació d'un protocol d'electroestimulació sensorial i motora del vel del paladar (Guimaraes & Guimaraes, 2013) ajustat a les necessitats del cas, resultant imprescindible el coneixement de la utilització dels dispositius intraorals (en el cas que ens ocupa), els tipus de corrent, freqüència, intensitat i temps d'aplicació, atés que una mala praxi podria resultar perjudicial.

D'altra banda, l'efectivitat del tractament per a disminuir l'hipernasalitat es basa en la combinació de teràpia de veu unida a retroestimulació visual que potencie la sensibilitat auditiva del pacient a identificar la ressonància alterada (veu ennassada) i efectuar les correccions oportunes (Prater, 1986). Per a això existixen des de senzills dispositius que permeten visualitzar el moviment d'una boleta quan hi ha fuga d'aire pel nas (See escape), fins a complexos equips informàtics (Biofeedback) que associen el seu programari a presentacions en format de jocs, especialment atractives per a xiquets menuts, i l'efectivitat del qual ha quedat demostrada tant en població infantil com en adulta (Vallino& col, 2011).

Amb tot això, crec que cal mostrar-se esperançats quant a la recuperació de la veu del seu fill. No obstant això, si finalment no s'aconseguiren els objectius proposats, s'haurà de valorar pel servici d'otorino la possibilitat de realitzar una cirurgia correctiva del vel del paladar.

 

Cristina Peris Hernández
Cristina Peris Hernández

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Cristina Peris Hernández Col. 46515 Logopeda del CAT de ASPAS Castellón-Hélix

 

 

 

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els següents llibres y/o articles:

 Alvo, A., & Sedano, C. (2015). Complicaciones velofaríngeas de adenoamigdalectomía. Revista de otorrinolaringología y cirugía de cabeza y cuello75(3), 286-294.

Arabolaza, M. E., Basile, M., & Paoli, B. P. Indicaciones y complicaciones de adenoamigdalectomía. Revista Faso (2014) 21 - Nº 2 - 2014

Bartuilli, M., Cabrera, P.J. & Periñán, M.C. (2007). Guía técnica de intervención logopédica. Terapia miofuncional. Madrid: Síntesis.

Carvalho, C. M., Clodic, C., Rogez, F., Delahaye, L., & Marianowski, R. (2013). Adenoidectomía y amigdalectomía. EMC-Cirugía Otorrinolaringológica y Cervicofacial14(1), 1-14.

Conessa, C., Hervé, S., Goasdoué, P., Martigny, E., Baudelle, E., & Poncet, J. L. (2005). Insuficiencia velofaríngea. EMC-Otorrinolaringología34(4), 1-11.

Coll-Florit, M., Vila-Rovira, J. M., Aguado, G., Fernández-Zúñiga, A., Gambra, S., & Perelló, E. (2014). Trastornos del habla y de la voz. Editorial UOC.

Guimaraes , B., Guimaraes, M. (2013) Eletroestimulaçao Funcional (EEF) em Disfagia Orofaríngea. Sao Paulo: Pulso

Jofré, D., & Heider, C. (2015). Complicaciones posamigdalectomía: Revisión desde la evidencia. Revista de otorrinolaringología y cirugía de cabeza y cuello, 75(3), 275-285.

Prater, R. J., & Swift, R. W. (1986). Manual de terapéutica de la voz. Salvat Editores.

Vallino‐Napoli, LD, Howard, S., & Lohmander, A. (2011). Evaluation and Evidence‐Based Practice. Cleft Palate Speech: Assessment and Intervention , 317-358.

Enllaç extern: http://www.otorrinoweb.com/es/3013.html

LA MEUA IAIA HA PERDUT EL LLENGUATGE DESPRÉS D’UN ICTUS

Bon dia, la nostra consulta és la següent. La meua iaia té 86 anys i estava perfecta però fa uns mesos va patir un ictus. Els metges que l'han tractat ens van dir que en la TAC eixia mig hemisferi fosc i que era greu. Que no podria moure la part dreta del cos ni molt probablement parlar. Ara mateix està ja a casa i mou les mans coordinades i també la cara, la mandíbula... i menja amb quelcom d'ajuda com si no tinguera paràlisi (sí se li ha quedat una cama sense força). Li cante a vegades perquè li agrada molt i ella de sobte canta algun trosset també, ens mira i pareix que ens entén i saluda o es despedix dient el nom de mon pare, la meua cosina... però és un poc estrany. Com podem saber si realment ens entén o entén les circumstàncies que li rodegen? Jo prove a fer-li preguntes, però m'he adonat de que si canvi la forma de fer-ho respon com si ho fera de forma aleatoria... gràcies i una salutació.

 

Bon dia, per la qual cosa comenta la seua iaia al patir l'ictus presenta una lesió en l'hemisferi esquerre l'extensió de la qual és àmplia, és per això que la mobilitat del costat dret està afectada ja que la informació cerebral s'encreua i la lesió de l'hemisferi esquerre també cridat parlant ens indica la presència d'un trastorn afàsic.

El terme afàsia definix qualsevol alteració en la percepció i/o expressió del llenguatge, com a conseqüència d'una lesió cerebral. Una manera pràctica de descriure ordenadament a les afàsies és atenent a la localització i extensió de la lesió (1).

El tipus d'afàsia, la seua lesió i components lingüístics alterats són distints per a cada persona.

Les cançons i salutacions formen part del llenguatge automàtic, açò és una forma d'expressió espontània, produïda sense la intervenció de la voluntat del subjecte a expressar-ho. És per això que les persones amb una lesió així són capaços de produir cançons, dies de la setmana, números, paraulotes... i no poden articular les paraules que desitgen.

Pel que comenta el seu familiar probablement present una afàsia global això implica que està afectada la comprensió i l'expressió. Potser serà capaç de comprendre algunes paraules y/o produir altres. Per a conéixer el nivell d'afectació el millor seria realitzar-li una valoració del llenguatge per part d'un logopeda usant un test o bateria de valoració del llenguatge en afàsies. Els més utilitzats són el test de Boston, test Barcelona o bateria Westerm. Una vegada realitzada esta, el logopeda podrà orientar-li sobre la millor forma de comunicar-se amb el seu familiar; el tipus de frases que ha d'usar per a afavorir la comprensió i estratègies per a afavorir l'expressió de les seues demandes i desitjos. Així com del seu tractament.

 

Per a Col·legi de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Almudena Valle Sastre , logopeda, Colegiada nº EX 06/0004 

Almudena Valle
Almudena Valle Sastre

 

 

 

 

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els següents llibres y/o articles:

Berthier M.L.: Afasia secundaria a accidente cerebrovascular: Epidemiología, fisiopatología y tratamiento. Drugs and Aging 22 (2):163- 182, 2005

Peña Casanova J. Rehabilitación de la afasia y trastornos asociados. Barcelona. Masson 1995

Vendrell J.M: Las Afasias, semiología y tipos clínicos. Rev. Neurol. 2001: 32: 980-6

Vigotsky, S.L. Pensamiento y Lenguaje. Paidos. Barcelona, l995.

 

Referències en el text:

(1)    Anatomía de los órganos del lenguaje, visión y audición Rodriguez , Smith-Ágreda Ed. Médica Panamericana, 2004

------------------------------------------

Classificació de les afàsies per la seua localització imatges extretes de la web http://www.jocassan.com/ :

imagen localizaciones daño en afasia

 

LA MEUA FILLA RESPIRA PER LA BOCA, ÉS AÇÒ REALMENT UN PROBLEMA?

A la meua filla de 5 anys li van operar de vegetacions fa uns mesos. El pediatre ens ha dit en la revisió que la deriva a un logopeda perquè aprenga a respirar una altra vegada pel nas. Ens han alarmat un poc perquè ens ha dit que respirar per la boca pot ser el que estiga fent que parle malament (alguns sons no els diu bé) o que a vegades es quede fins sense veu. És de veritat necessari que vaja a un logopeda o ella aprendrà a respirar com els altres si se'l diem?

Efectivament el seu pediatre li ha donat un bon consell, després d'un llarg temps en què la via aèria nasal ha estat obstruïda per les vegetacions, l'única possibilitat que li quedaria a la seua filla per a prendre aire és per la boca, instaurant així una respiració oral.

Moltes vegades pensem que llevant el problema d'obstrucció es torna espontàniament a la respiració nasal, però açò està lluny de la realitat, especialment quant major siga el temps de manteniment de les vegetacions. La seua filla ha automatitzat un patró respiratori oral i necessitarà d'un logopeda per a, en primer lloc, desinstaurar eixe patró i establir un patró respiratori nasal, però també per a tractar les conseqüències derivades de les alteracions en el desenvolupament dentofacial i de les funcions orofacials que eixe patró comporta. Algunes d'elles ja les menciona vosté en la seua pregunta (els problemes d'articulació i de veu) per ser potser les més evidents, però falten altres que només un ull clínic especialitzat no passarà per alt.

Els xiquets respiratoris orals, que clàssicament veiem permanentment amb la boca oberta durant quasi tot el dia, presenten un descens de la mandíbula i la llengua i inclinen el cap cap arrere adreçant-la. Per tant si es manté estos canvis posturals en el temps es provocaría:

-Un augment de l'altura facial, podent erupcionar les dents posteriors en excés

-Post-rotació de la mandíbula

-Compressió i protusió de l'arcada dental superior amb possible mossegada encreuada posterior uni o bilateral i augment del ressalt

-Per la seua posició de llengua baixa i a vegades avançada en repòs (per a poder deixar pas a l'aire en la respiració) hi haurà tendència a la mossegada oberta anterior i a interposar la llengua entre les dents anteriors acompanyant així problemes de deglució atípica y/o succió labial.

-Deficient creixement del nas amb tendència a ser xicoteta amb orificis nasals i aleteig nasal poc desenvolupats

Totes estes alteracions poden portar al xiquet a tindre problemes en les distintes funcions del sistema orofacial: la masticació, la deglució i l'articulació dels fonemes, però a més hauríem d'observar també els hàbits de son, l'existència de roncs y/o apnees, així com problemes en la veu (ja que la respiració oral no permet el pas de l'aire pel nas que és la que complix la funció de filtrat i neteja de l'aire i de regulació de la temperatura del mateix).

Amb tot açò, les opcions de tractament en l'actualitat haurien de ser multidisciplinaris. En primer lloc, com vosté ja ha fet, es necessita de la visita a l'otorinolaringòleg que serà l'encarregat d'eliminar el problema d'obstrucció nasal i que també podrà valorar i diagnosticar qualsevol problema de veu. Fins ací només hem realitzat el primer pas.

En segon lloc, la seua filla hauria de ser avaluada per un ortodontista per a la realització d'un estudi complet de com està sent el desenvolupament dentofacial. Hem de tindre en compte que la correcta realització de les funcions (masticació, deglució, etc.) necessita a vegades de certs requisits estructurals, per exemple, si la seua filla presenta una mossegada encreuada sabem que mastegarà només per eixe costat tenint una masticació unilateral, seria necessari corregir este problema a nivell estructural primer per a poder treballar a nivell logopèdic una correcta masticació bilateral alterna.

En tercer lloc, l'encarregat d'intervindre sobre les funcions orofacials, una vegada eliminada l'obstrucció nasal i realitzat l'estudi ortodòntic, és el logopeda especialitzat en teràpia miofuncional o motricitat orofacial, que avaluarà cuidadosament la respiració, masticació, deglució, articulació i fonació de la seua filla i detectarà la presència o no de mals hàbits orals. La intervenció s'ajustarà a les alteracions trobades pel logopeda i poden incloure exercicis en totes les àrees mencionades. També hi ha la possibilitat d'utilitzar uns aparells funcionals intraorals que han de ser triats pel logopeda i l'ortodontista i que ajuden enormement a mantindre l'hàbit de respiració nasal durant la nit, complementant així el tractament.

Com vosté haurà observat el problema de la respiració oral és un problema complex que requerix de la intervenció de diversos especialistes i que és necessari corregir per a evitar alteracions del desenvolupament craniofacial.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Carlos Vidal Úbeda

Col. 46042

Logopeda del Consorcio Hospitalario Provincial de Castellón

 

Pueden encontrar más información sobre este tema en los siguientes libros y/o artículos:

Bartuilli, M., Cabrera, P.J. & Periñán, M.C. (2007). Guía técnica de intervención logopédica. Terapia miofuncional. Madrid: Síntesis.

Bigenzahn, W. (2004). Disfunciones orofaciales en la infancia. Diagnóstico, terapia miofuncional y logopedia. Barcelona: Ars Médica.

Zambrana, N. & Dalva, L. (1998). Logopedia y ortopedia maxilar en la rehabilitación orofacial. Tratamiento precoz y preventivo. Terapia miofuncional. Barcelona: Masson.

Segovia, M.L. (1988). Interrelaciones entre la odontoestomatología y la fonoaudiología. La deglución atípica. 2ª Edición. Buenos Aires: Panamericana.

Queiroz Marchesan, I. (2002). Fundamentos de fonoaudiología. Aspectos clínicos de la motricidad oral. Buenos Aires: Panamericana

Borrás, S. & Rosell, V. (2006). Guía para la reeducación de la deglución atípica y trastornos asociados. Valencia: Nau Llibres.

Padrós Serrat, E. (2006). Bases diagnósticas, terapéuticas y posturales del funcionalismo craneofacial (Tomos I y II). Madrid: Ripano.

Susanibar, F., Parra, D. & Dioses, A. (2013). Motricidad orofacial. Fundamentos basados en evidencias. Madrid: Editorial EOS.

Susanibar, F., Marchesan, I., Parra, D. & Dioses, A. (2014). Tratado de evaluación de motricidad orofacia y áreas afines. Madrid: Editorial EOS

EL PAPER DEL FAMILIAR EN LA INTEGRACIÓ DEL LLENGUATGE EN LA VIDA DIÀRIA DE PACIENTS AMB DANY CEREBRAL ADQUIRIT

Ma mare rep atenció del logopeda en l'hospital perquè va patir un ictus que li ha deixat seqüeles en el llenguatge. Han passat 3 mesos i encara que l'especialista ens diu que sí que hi ha millores en les seues sessions, nosaltres a casa no ho veiem. Açò és normal? Hauria de vindre una logopeda a casa perquè mon mare utilitze també amb nosaltres el que aprén en l'hospital o esperem que vaja fent-ho ella sola amb el temps?

En pacients amb dany cerebral adquirit i les seues conseqüències hem d'abordar el tractament i la integració del mateix en la vida diària del pacient des de l'hospital de forma conjunta amb els familiars per a una major efectivitat.

Durant l'etapa post aguda de l'Ictus dos o tres primers mesos és l'etapa amb major recuperació. Segons estudis realitzats per Friedman Pullvermuller i Marcelo Bethier junt col·laboradors (1,2,3): la pràctica intensiva verbal incrementa la plasticitat neuronal. Practicant el dit llenguatge en un context d'acció reacció i interactuant amb altres persones millora la generalització.

És quelcom habitual que en pacients amb dany cerebral adquirit el llenguatge tarde a integrar-se ja que la dita evolució i el temps depén de diversos factors: la naturalesa i la severitat de la lesió, la motivació del pacient cap a l'aprenentatge, les alteracions cognitives subjacents i la severitat de la patología.

Generalment el procés de rehabilitació és llarg, lent i el llenguatge es va recuperant de forma gradual.

Els familiars jugueu un paper essencial.

Es poden marcar programes de rehabilitació i d'entrenament que podeu dur a terme amb la guia i supervisió adequada del logopeda de l'hospital amb l'objectiu que milloreu la generalització del llenguatge a casa.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Laura Montalva García
Laura Montalva García

Laura Montalva García

Logopeda colegiada Nº 46517

Especialista intervenció logopèdica en dany cerebral adquirit

 

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els següents llibres y/o articles:

Fernández, S. López-Migues, R. Guía de intervención logopédica en afasias, Síntesis, 2005.

Enllaç extern: Cuaderns FEDACE sobre Logopèdia y Dany Cerebral Adquirit (CLIC per a obrir el document)

 

Referències en el text:

(1) Pulvermüller F. ML Berthier - Enllaç extern: Aphasiology Aphasia therapy on a neuroscience basis (2008)

(2) Pulvermüller, F. et al. Constraint-induced therapy of chronic aphasia following stroke. Stroke 32, 1621-1626 (2001)

(3) Pulvermüller, F., Hauk, O., Zohsel, K., Neininger, B. & Mohr, B. Therapy-related reorganization of language in both hemispheres of patients with chronic aphasia. Neuroimage, in press (2005).

 

PROBLEMES EN LA DEGLUCIÓ INFANTIL

La meua filla té 3 anys i mig i tenim moltíssims problemes amb el menjar, quasi tot ho tira però no ho fa a posta és que no pot engolir bé. No li donàvem importància fins que comencem a donar-li aliments més sòlids perquè fins fa poc quasi tot se'l donàvem passat per la màquina. Un amic ens ha dit que la mire el logopeda de l'hospital perquè al seu fill li va ajudar molt, però estem molt perduts amb este assumpte i un poc ja desesperats. Què podem fer perquè coma bé i què pot fer un logopeda?

El seu amic té raó, la seua filla necessita un logopeda expert en teràpia orofacial i miofuncional.

El logopeda és el professional sanitari que valora i tracta els problemes en les funcions orofacials, entre ells la deglució i la masticació.

El procés d'alimentació des de l'inici amb la succió, la deglució i posteriorment la masticació, són processos de gran importància per al desenvolupament maxil·lofacial, ja que el creixement ossi depén en gran manera del teixit bla (1). Si les funcions orofacials no es realitzen correctament el teixit bla que les du a terme farà que el creixement ossi siga anòmal, provocant malformacions i al seu torn major problema funcional, per la tant este tipus d'intervencions s'han de realitzar com més prompte millor.

El més adequat seria valorar el procés deglutori de la xiqueta amb detall i analitzar aspectes estructurals, de tonicitat i mobilitat de la musculatura deglutoria, sensibilitat orofacial i la mecànica global (2). D'esta manera trobarem el motiu que causa les dificultats per a poder plantejar uns objectius de tractament específics ja que no tots els casos són iguals.

Pels seus comentaris, si tira l'aliment de la boca pot ser perquè no és capaç de manejar-ho i si necessitava aliments triturats tampoc mastegar-ho. Segurament la seua musculatura masticatòria no estiga funcionant correctament, igual que les estructures que realitzen la funció de retenció de l'aliment dins de la boca. Sí que és capaç de deglutir aliments triturats el seu problema principal estarà en la fase oral preparatòria, no en la deglució, fase en què es prepara l'aliment, es mastega, es disgrega i es mescla amb la saliva. Necessitem moviments de la musculatura masticatòria, bona mobilitat lingual i retenció de l'aliment dins de la boca.

Després de la valoració exhaustiva començaria la intervenció. Inicialment es treballaria de forma passiva amb tècniques de teràpia orofacial i miofuncional les estructures afectades, augmentant el to i mobilitat per a ajudar a la retenció de l'aliment i afavorir els moviments necessaris per a la masticació, sense oblidar els moviments linguals tan necessaris per a preparar el bol alimentari. Posteriorment realitzaríem exercicis actius amb aliments, introduint menjar fàcilment masticable augmentant la dificultat dels mateixos, fins a arribar a una alimentació normalitzada per a la seua edat. Ha de veure el moment del menjar com quelcom agradable i placentari, no quelcom treballós i complex. No podem oblidar la importància de la nutrició infantil i que d'això depén el seu creixement adequat.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Sra. Patricia Murciego Rubio, logopeda. Experta en teràpia orofacial i miofuncional, Màster en atenció primerenca. Màster en investigació en ciències sociosanitàries. Doctoranda en ciències de la salut. Col·legiada CyL 09/192. Unitat de dany cerebral- Centre Hospitalari Benito Menni. Valladolid

Patricia Murciego Rubio
Patricia Murciego Rubio

 

 

 

 

 

 

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els següents llibres y/o articles:

Abramovich, A. (1997). Embriología de la región maxilofacial. Madrid: Editorial médica Panamericana.

Bigenzahn, W. (2004): Disfunciones Orofaciales en la Infancia. Diagnóstico, terapia miofuncional y logopedia. Barcelona: Ars Médica.

Gómez de Ferraris, M. y Campos Muñoz, A. (2009). Histología y embriología bucodental. Segunda edición. Buenos Aires: Editorial Médica Panamericana.

Marchesan I. (2002). Fundamentos de la Fonoaudiología: Aspectos clínicos de la Motricidad Orofacial. Buenos Aires: Panamericana.

 

Referències en el text:

(1) Enlow, D. H. (1992). Crecimiento Maxilofacial. 3 ed. México: Interamericana-McGraw Hill.

(2) Susanibar, F., Parra, B., Marchesan, I. y Dioses, A. (2014) Tratado de Evaluación de Motricidad Orofacial.