Archivos de la categoría Valenciano

PACIENT AMB TRAQUEOSTOMIA DESPRÉS DEL TRACTAMENT D’UNA HÈRNIA DIAFRAGMÀTICA CONGÈNITA

Hola, els escric per a preguntar-lis uns dubtes sobre la meua filla de 4 anys. Va nàixer amb una Hèrnia Diafragmàtica Congènita, i a causa d'un tractament intraúter per a millorar la seua capacitat pulmonar, se li va ocasionar una fístula traqueosofágica, per això li van haver de fer una traqueotomia; com va estar molt de temps intubada li va ocasionar paràlisi de cordes. Li han anat fent cordotomies per a deixar espai entre les cordes, que passe l'aire i per tant puga respirar sense cànula de traqueostomia i parlar. Tot ha resultat satisfactori i porta uns mesos parlant (ens va sorprendre que tenia molt estructurat el llenguatge, i el que li faltava era fer el que no podia: verbalitzar-ho). El problema és que no tenen pensat decanularla perquè ho van intentar fa uns mesos i la seua tràquea no va respondre bé. Davant d'esta situació ens agradaria saber quin tractament logopèdic seria el més adequat per a la nostra filla. Ella pot parlar però, a l'escapar-se la major part de l'aire per la cànula, el seu to és baix i utilitza frases molt curtes perquè es cansa molt i li suposa un gran esforç. Moltes gràcies per la seua atenció i esperem la seua resposta. Una salutació

Estimat company;

En primer lloc li donem les gràcies per contactar amb nosaltres per a consultar-nos el seu cas. Certament es tracta d'un cas complex, on el tractament del problema de base, l'hèrnia diafragmàtica congènita, ha resultat en noves dificultats que s'han hagut d'anar resolent sobre la marxa.

Esperem poder-li donar alguna informació extra que els puga ajudar.

Com vosté planteja, arribats al punt actual, la seua filla és capaç de fonar (de parlar). Ja que no li han retirat encara la cànula, es pot suposar que és capaç de parlar amb un tap o vàlvula de parla col·locat en l'extrem extern de la cànula, o si no n'hi ha, tapant eixe extrem amb un dit cada vegada que va a parlar, alhora que es tracta d'una cànula fenestrada que deixa passar l'aire expirat cap a la laringe. I clar, la seua veu és hipofónica (fluixeta, de baixa intensitat) perquè segons indica se li escapa l'aire pels laterals de la cànula. He suposat, també, que la paràlisi cordal és bilateral (paràlisi de les dos cordes vocals que tenim), perquè si haguera sigut unilateral (d'una sola corda vocal) potser no haguera sigut necessari realitzar les cordectomies que comenta. Llavors, si dites suposicions són correctes, cal considerar una variable important que potser no hem tingut en compte entre els motius que puguen estar fent que la veu siga hipofónica (fluixeta, de baixa intensitat).

A més de la fuga d'aire pels laterals de la cànula, segurament poden estar influint les cordectomies realitzades així com la paràlisi descrita. Les cordes vocals cordectomitzades (a les que se li ha llevat el seu bord lliure, i inclús una part més o menys gran de la seua zona muscular), i que a més no poden aproximar-se per la seua paràlisi, no vibraran de la mateixa manera que ho farien unes cordes íntegres i amb adequada mobilitat. En unes cordes íntegres, quan anem a fonar, estes s'aproximen entre si arribant a contactar-se en la línia mitjana i quan l'aire expirat les travessa el seu bord lliure (la seua mucosa) flameja (vibra) donant lloc al so que coneixem com la veu humana. Lògicament en este cas, no s'aproximaran del tot bé, i tampoc vibraran de la mateixa manera que ho farien si mantingueren les seues estructures íntegres, per la qual cosa la veu sonarà bufada i aèria (fluixeta i de baixa intensitat).

Per tot això, el primer pas seria caracteritzar adequadament quant està influint una cosa i quant l'altra en eixa veu fluixeta i de baixa intensitat. Des d'ací, i sense veure la seua filla, és difícil de determinar, però potser el factor cordal siga més important que el factor de la cànula. Una prova senzilla que pot escometre per a comprovar este extrem és el d'obturar o tancar el millor possible la cànula amb pressió cap a dins, o inclús sense la cànula (quan la retire per a la seua neteja) tancar l'estoma (foratet del coll) amb el dit polze de la manera més estanca possible i demanar-li a la seua filla que faça un crit tot com puga de fort. Després, amb la cànula normal (sense pressió) demanar-li novament que pegue altre crit ben fort. Si no hi ha molta diferència en la intensitat a què isca la veu és perquè la influència de la cànula en la dita intensitat és més bé poca, i segurament siga el factor cordal el que més estiga influint.

D'altra banda, en el seu comentari també indica que en l'acte quirúrgic de reparació de l'hèrnia diafragmàtica se li va ocasionar una fístula traqueosofágica motiu pel qual van haver de posar-li una traqueostomia. No entenc molt bé el motiu perque les fístules solen donar més problemes d'alimentació que problemes respiratoris, llevat que la cànula de traqueostomia que se li col·locara fora amb baló de neumotaponament per a impedir l'aspiració de menjar a la via aèria. Potser ens puga aclarir este extrem. No obstant això, supose que la fístula ja estarà reparada. I supose també que l'alimentació serà normal, per via oral, i sense complicacions.

De la mateixa manera indica, a més, que van intentar decanularla fa uns mesos i la seua tràquea no va respondre bé. Tampoc acabe d'entendre a què es referix exactament. Si es referix que no ventilava bé, es tractarà d'un problema pulmonar, o d'un dèficit d'obertura cordal on es dega de donar més espai glòtic a l'entrada d'aire amb noves cordectomies. Si es tracta d'un problema traqueal, potser serà degut a una estenosi traqueal secundària a la traqueostomia de llarga duració o una malàcia traqueal (tràquea blaneta) que es col·lapsa. En tot cas, hauríem de veure els estudis que li han realitzat perquè segur que han manejat totes les hipòtesis que li indique.  

Finalment, i a manera de resum, indicar-li que des de la logopèdia es pot treballar en diverses direccions: 1) respecte a la variable cordal, que segur està influint en major o menor mesura en la intensitat i qualitat de la veu, i 2) respecte a la variable respiratòria, en el cas de problemes ventilatoris d'origen pulmonar estiguen impedint la decanulació. Més difícil és tractar la tràquea, ja que es tracta d'una estructura cilíndrica formada per anells cartilaginosos entre els quals hi ha teixit fibrós i múscul llis (de contracció involuntària) i que no respon a rehabilitació pròpiament dita. En la variable tràquea, la revisió per Cirurgia Toràcica estaria molt indicada.  

Reba cordials salutacions, esperant poder-li haver ajudat.

 

Jorge Puchades Chulià
Jorge Puchades Chulià

Per al Col.legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Jorge Puchades Chulià. Logopeda, nº col. 46246

Hospital Universitari de la Ribera

Vocal de Sanitat del COLCV

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els següents llibres y/o articles:

* Vidal, C., Puchades, J. (2012). Logopedia y nuevos ámbitos de actuación en disfagia orofaríngea en la Comunidad Valenciana. Bol AELFA, 12(2): 45-53.

*Hess, D.R. (2005). Facilitating speech in the patient with a tracheostomy. Respiratory Care, 50(4): 519-25.

* Baumgartner CA, Bewver E, Bruner D. (2008). Management of communication and swallowing in intensive care: the role of the speech pathologist. AACN Adv Crit Care, 19(4): 433-43.

MODELO TRAQUEOSTOMIA
Accesoris Traqueostomia
Traqueostomia
Traqueostomia

EXERCICIS PER A PRONUNCIAR

Hola. El meu fill té cinc anys i tres mesos. Va tardar a arrancar la parla i encara no se li entén quasi res encara que ja charra de continu. En el col·legi fins ara m'havien dit que era evolutiu però ara ens han cridat i ens han donat un full amb exercicis per a casa. Ens diuen que els hem de fer tots els dies. Són uns dibuixos amb caretes de xiquets que trauen i fiquen la llengua, arruguen els llavis, etc. Ens diuen que si açò no millora caldrà pensar a anar al logopeda. Insistixen molt a fer els exercicis de boca per a enfortir la llengua i els llavis. Ens poden donar algun consell?

El consell que li puc donar és que no espere i acudisca sense perdre més temps a un logopeda col·legiat. No vull preocupar-li d'ant mà, però hi ha algunes dades en el seu comentari que indiquen que vostés no han sigut ben aconsellats.

Si un xiquet tarda a parlar, la família ha d'acudir a un professional de la logopèdia com més prompte millor. Determinar si el xiquet presenta un trastorn del desenvolupament del llenguatge i el tipus d'intervenció (a través de la família o amb ajuda directa dels professionals) és el més important que es pot fer en estos casos. Es tracta d'accelerar els processos normals de desenvolupament impedint les seqüeles de tipus social, lingüístic i cognitiu. Açò es pot fer a qualsevol edat, valorant tots els aspectes sensorials, motrius, lingüístics, comunicatius i cognitius. Si és necessari fer quelcom, és convenient fer-ho com més prompte millor.

Vosté diu que als cinc anys encara no se li entén. Supose que el seu fill no té dèficit sensorial o motriu i que es comunica amb paraules i emet oracions, expressant amb una forma gramatical bàsica el que vol dir, però la seua pronunciació és inintel·ligible. Hauríem de descartar les dificultats gramaticals (per a comprendre i expressar oracions i els seus components amb l'adequada complexitat) i també dificultats de tipus programació motora per a la parla. La falta d'intel·ligibilitat en xiquets fluents (que emeten enunciats llargs) no és estadi típic del desenvolupament del llenguatge. El normal és que un xiquet només siga inintel·ligible quan no és fluid, just quan està en la fase en què emet enunciats de poques paraules sense estructura gramatical.

La indicació que li han donat sobre els exercicis de motricitat no és adequada des del meu punt de vista. No es pot afrontar la intel·ligibilitat amb exercicis de motricitat orofacial en casos de trastorns del desenvolupament del llenguatge. L'evidència científica és concloent respecte d'això (1, 2, 3). Els problemes de pronunciació no són dependents de la força dels articuladors en quasi cap circumstància, i inclús quan sí els són com en el cas de les malalties que produïxen alteracions de la funció motriu i paràlisi, els problemes per a fer-se entendre es relacionen més amb la coordinació de moviments ràpids i la seua automatització que amb la força dels òrgans d'articulació. En el cas de xiquets i de problemes del desenvolupament del llenguatge, els tractaments basats en la pronunciació, la consciència fonològica, la percepció de trets de parla, la memòria fonològica i altres enfocaments de tipus lingüístic sí que han demostrat ser eficaços (4).

Els recomane que es posen en contacte amb un professional de la logopèdia, que avalue i diagnostique el problema i afronte com més prompte millor les dificultats de pronunciació que presenta el seu fill. És important determinar si estan afectats aspectes de memòria fonològica que poden ser importants en els aprenentatges del llenguatge escrit.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Colegiado nº 46121, director de la Clínica Universitaria de Logopedia de la Universidad Católica de Valencia

 

-----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

Acosta, V. M., León, S., & Ramos, V. (1998). Dificultades del habla infantil: un enfoque clínico investigación, teoría y práctica. Málaga: Aljibe.

Andreu i Barrachina, L., Aguado, G., Cardona i Pera, M. C., & Sanz-Torrent, M. (2013). El trastorno específico del lenguaje: diagnóstico e intervención. Barcelona: Editorial UOC

Laura Bosch Galcerán, Laura. (2004). Evaluación fonológica del habla infantil. Barcelona: Masson.

Mendoza Lara, Elvira. (2001). Trastorno específico del lenguaje (TEL). Madrid: Ediciones Pirámide.

 

Referències en el text:

(1)Lass NJ, Pannbacker M. The Application of Evidence-Based Practice to Nonspeech Oral Motor Treatments. Lang Speech Hear Serv Sch 2008;39[3]:408-21

(2)McCauley RJ, Strand E, Lof GL, Schooling T, Frymark T. Evidence-Based Systematic Review: Effects of Nonspeech Oral Motor Exercises on Speech. Am J Speech Lang Pathol 2009;18[4]:343-60

(3)Lee AS-Y, Gibbon FE. (Enllaç extern) Non-speech oral motor treatment for children with developmental speech sound disorders. Cochrane Database Syst Rev 2015.

(4)Baker E, McLeod S. Evidence-Based Practice for Children with Speech Sound Disorders: Part 2 Application to Clinical Practice. Lang Speech Hear Serv Sch 2011;42[2]:140-51

(5)Law, James, Zoe Garrett, and Chad Nye. Speech and language therapy interventions for children with primary speech and language delay or disorder. Campbell Collaboration, 2003.

SI TÉ UN TEA… COM FEM PERQUÈ UTILITZE EL QUE APRÉN EN QUALSEVOL CIRCUMSTÀNCIA?

Al meu nebot xicotet el logopeda li ha ensenyat a dir certes frases en determinades circumstàncies però únicament els diu en eixos moments. Té un Trastorn Autista i als meus cunyats els han dit que és el normal. El xiquet només parla en sa casa però quan ho veiem en el parc no diu cap i pareix que en el col·le tampoc. És pot fer quelcom perquè el que aprén puga usar-ho en qualsevol circumstància?

Les dificultats dels xiquets amb Trastorns de l'Espectre de l'Autisme tenen a veure amb l'ÚS del llenguatge més que amb la forma. Es tracta de dificultats per a comunicar, és a dir, per a utilitzar el llenguatge per a distintes funcions i en diferents contextos.

La intervenció pot facilitar l'aparició del llenguatge però el seu desenvolupament és atípic i per això ens podem trobar amb xiquets amb un cert nivell de llenguatge expressiu però l'ús del qual es limita a funcions bàsiques com demanar o manar. La frase "no vull" per exemple, apresa per a rebutjar anar-se'n al llit, pot estar associada únicament a eixa situació però sense que hi haja una comprensió real de la seua intenció i significat. Per això el xiquet només la utilitzarà en eixe context. En el desenvolupament típic la intenció és prèvia al llenguatge i la comprensió també és anterior a l'expressió. En xiquets amb TEA tenim a vegades que anar per un camí diferent: primer l'expressió i després la comprensió i la comunicació espontànea.

El fet de que el seu nebot només parle en determinats contextos ha de veure justament amb la forma "atípica" en la que es desenvolupa el llenguatge en xiquets on la dificultat primària és pragmàtica.

La intervenció logopèdica en xiquets amb TEA requerix la coordinació i implicació de tots els professionals i de la família ja que haurem de treballar, per a un mateix contingut, els distints contextos en què pot aparéixer. Seguint amb l'exemple de "no vull": haurem d'associar-ho a moltes situacions diferents i entrenar-lo en context distints si volem que el xiquet accedisca a la comprensió i a la seua generalització. L'experiència clínica ens mostra que, amb una massa crítica d'entrenament en distints contextos, alguns xiquets amb TEA sí que generalitzen els aprenentatges. Per a això és necessària una intervenció molt intensiva i amb la implicació de tot el seu entorn.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Isabelle Monfort Juárez. Licenciada en Psicología. Centro Entender y Hablar y Colegio Tres Olivos. Madrid

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

Monfort, I (2009).Comunicación y lenguaje: bidireccionalidad en la intervención en niños con trastorno de espectro autista. Rev neurolo 48 (supl2):S53-6

Monfort .M. , Juarez, A., Monfort, I. (2004)Niños con Trastornos Pragmáticos del Lenguaje y de la Comunicación. Enthaediciones: Madrid.

Cornago, A., Navarro, M. Collado, F. (2012) Manual de teoría de la mente para niños. Psylicom Ediciones.

AL MEU FILL LI HAN DIAGNOSTICAT TDAH. QUÈ PUC FER PER A AJUDAR-LI?

Al meu fill de 7 anys li han diagnosticat amb un Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat. Era d'esperar que en el col·le ens donaren un toc pels seus resultats acadèmics i estem desesperats perquè el nivell cada vegada és major i el nostre fill cada vegada pareix distanciar-se més dels altres companys. Créiem que des del centre escolar sabrien portar-ho i adaptar-li les tasques, però és cert que necessita atenció més especialitzada que li ajude a manejar millor la seua forma de parlar, de llegir i de comprendre les coses i així millorar en les seues relacions i en els estudis. De quina manera es planteja una intervenció com la que necessita el nostre fill i amb quina freqüència s'aconsella que acudisca? Amb lo mogut i despistat que és, com ajudar-lo també a casa perquè ens escolte, comprenga, i es recorde del que li diem?

El Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) és un trastorn neurobiològic que es presenta amb prou freqüència en la infància (6,7% de la població infantil a Espanya) (1).

Respecte a les causes del trastorn hi ha evidències d'un problema químic a nivell cerebral. S'ha demostrat un baix nivell de les substàncies químiques que permeten la transmissió de la informació d'una neurona a una altra (neurotransmissors).

Com vosté haurà pogut observar en la conducta del seu fill en el dia a dia, el TDAH es manifesta per la dificultat a mantindre l'atenció en les activitats, per l'excés de moviment i per la falta de control dels impulsos. A més d'estos símptomes específics del trastorn, el TDAH sol anar associat amb altres problemes com a trastorns de l'aprenentatge, del llenguatge, de conducta, socioemocionals, etc.

Es tracta, per tant, d'un problema complex que requerix un tractament multimodal; és a dir, intervenció de diferents especialistes depenent de les característiques individuals de cada cas.

El tractament multimodal ha de contemplar:

1. Tractament farmacològic.

2. Tractament psicopedagògic.

3. Tractament logopèdic. En el cas del seu fill, ja que vosté referix que presenta problemes de llenguatge i dificultats en la lectura, una part essencial del tractament serà la intervenció logopèdica tant del llenguatge oral com escrit.

4. Tractament cognitiu-conductual. Este tractament se centrarà en la millora dels processos cognitius com: atenció, memòria de treball, control d'impulsos, etc.

5. Psicoeducació: suport i orientació a pares i professors.

El tractament de TDAH és llarg en el temps i va canviant segons l'evolució del xiquet. El tractament logopèdic que li aconselle per al seu fill haurà de constar d'un mínim de 2 sessions setmanals.

Respecte a com ajudar-li a casa, li suggerisc que pose en pràctica les recomanacions següents:

-No li parle a distància, faça-ho cara a cara i procure que li mire a la cara.

-Cuando vullga que faça quelcom, done-li les ordes d'una en una. Després, demane-li que repetisca en veu alta el que ha de fer.

-Para que aprenga i recorde les seues rutines descriga la seua seqüència en passos simples i acompanye cada un amb una imatge.

Finalment, no oblide mai que la conducta del seu fill no es deu a la desobediència sinó que és la conseqüència del TDAH. Amb la seua comprensió i el seu suport i el tractament especialitzat el seu fill anirà superant les seues dificultats.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Manuela Torres Díez. Logopeda, col·legiada núm. 46046. Fonos Salud Elche (Alicante)

 

Pot trobar més informació tècnica sobre este tema en els llibres següents:

 Artigas-Pallarés, J. y Narbona J. (2011). Trastornos del Neurodesarrollo. Barcelona: Viguera.

 Barkley, A.R. (2002). Niños hiperactivos. Cómo comprender y atender sus necesidades especiales. Barce­lona: Paidós.

 Garrido-Landívar, E. (2010). Trastorno por déficit de atención e hiperactividad. Manual de protocolos clínicos para el diagnóstico y seguimiento del TDAH. Madrid: Cepe.

 

Referències en el text:

  1. Catalá-López F, Periró S, Ridao M et al. Prevalence of attention déficit hyperactivity disorder among children and adolescnets in Spain: a systematic review and meta-analysis of epidemiological studies. BMC Psychiatry. 2012;12:168.

ESTIMULAR LA COMPRENSIÓ EN PACIENTS AMB AFÀSIA

El nostre pare va tindre un ictus fa tres mesos. Ara ja està a casa i acudim a un centre de rehabilitació. No li han quedat seqüeles de moviment però sí en el llenguatge. Ens han recomanat que li estimulem perquè parle i que fem exercicis de comprensió del tipus assenyalar un objecte d'entre diversos possibles. No sabem fins a quin punt ens comprén del tot. A vegades sospitem que moltes coses no les entén.

Son pare presenta un trastorn del llenguatge que denominem afàsia. Quasi sempre es produïx per lesions en àrees dels lòbuls frontal i temporal de l'hemisferi esquerre del cervell, en persones que fins a eixe moment tenien plenes facultats per al llenguatge. Hi ha diversos tipus de quadros afàsics i cada pacient presenta una combinació de dificultats per a comprendre i expressar en diferents graus de severitat. Molts pacients amb afàsia presenten altres problemes associats que afecten la memòria, als moviments, al reconeixement, al càlcul i a altres facultats mentals.

Quasi tots les persones amb afàsia tenen problemes de comprensió. A vegades eixe és el major factor limiten-te i altres vegades només es manifesten en les preguntes més exigents dels test.

Son pare està ara en un moment crucial del procés de rehabilitació. Li recomane que intensifique la rehabilitació tot el que puguen sense produir fatiga o rebuig. Hi ha suficients proves per a assegurar que els tractaments eficaços són únicament els intensius (1) de quatre sessions setmanals com a mínim. Es recomanen huit sessions, per al que és necessari implicar la família. En la recuperació de l'afàsia se sumen els efectes biològics de reparació cerebral amb els efectes de l'estimulació per rehabilitació programada.

La família pot participar (2) però ha de ser assessorada tècnicament, sobretot si se li encomana fer exercicis de rehabilitació. No han de confondre el terme estimulació amb la idea d'animar a parlar: son pare parlaria si poguera i de fet, sospite que ell és el primer interessat a fer-ho. Si no ho fa és per que no pot. Estimular significa proporcionar estímul, no significa animar. Si volem estimular la comprensió hem de proporcionar estímuls que afavorisquen la comprensió i hem d'oblidar-nos de les tasques que l'avaluen. No es tracta de repetir una i mil vegades les tasques dels test, que han sigut dissenyades per a avaluar però no tenen per què ser eficaços per a millorar la comprensió. Sotmetre a la tortura de prendre la decisió davant de la imatge adequada d'assenyalar coses com "la dona rossa amb ulleres" i repetir-ho fins a l'infinit, no és en si mateix un mètode d'estimulació.

Imagine que hauran pogut comprovar que la comprensió lingüística de son pare millora quan el context li permet saber de què es parla i quan el que es diu té una connexió real amb la vida de què intervenen en la conversació. Estimular la comprensió significa proporcionar estímuls adequats i fer-ho de la forma adequada perquè el pacient millore les capacitats de comprensió verbal. No es tracta de saber si son pare comprén o no comprén. Això ja ho sabem. Es tracta d'aconseguir que millore la comprensió.

Les activitats específiques per a millorar la comprensió verbal es basen en:

-Mecanismes d'anticipació (la persona sap què direm, sap de què parlem. Per exemple: perquè li mostrem un gerro amb un rams de flors).

-Activitats d'escolta focalitzada i repetida, prestant atenció quan li parlem sobre el referent, en context tancat o semi obert (és el gerro de la teua filla, les flors són naturals, la teua filla ha portat, les flors són del seu jardí, eixes flors olen bé, eixes flors no es mengen, no hem comprat les flors; són flors no són fruites...).

-Activitats d'identificació de paraules o frases proporcionant totes l'ajuda possible inicialment, impedint l'error en la resposta i retirant-la progressivament. Inicialment li demanem que assenyale les flors en un context tancat (només estan les flors) i després se'l demanem una altra vegada en un context séel meu obert (flors i llibres) però li advertim amb la mirada o amb gestos que li anem a demanar que assenyale les flors o els llibres. No volem avaluar-ho, li proporcionem un estímul verbal una i mil vegades per a afavorir la reconnexió entre el significat (l'objecte, la realitat a què ens referim) i el significant (la paraula o les frases) . En la mesura que siga possible retirem les pistes contextuals (mirades, gestos, anticipació) i obrim els contextos.

La metodologia que li he descrit va ser postulada fa molt de temps per una logopeda americana que s'anomena Hildred Schuell (3) i hi ha moltes proves dels efectes que té quan s'aplica als pacients indicats. Estimular significa proporcionar estímuls adequats que afavorixen la recuperació de les funcions. Si es produïx eixa recuperació els pacients parlen. És més, estan encantats de fer-ho.

Les tasques que apliquem en la rehabilitació són tasques que proporcionen ajudes, no que confronten una vegada i una altra amb el fracàs, l'ambigüitat i el risc. El pacient rep estímuls sensorials (en este cas auditius i verbals) adequats, intensius, segurs, que no creguen ansietat ni dubtes. Els rep una vegada i una altra amb variacions i matisos. El logopeda administra un sistema d'ajudes que va de la màxima garantia d'èxit (no és possible fallar) fins a situacions més paregudes a la vida real. Eixa estimulació és la que ajuda a reorganitzar les funcions neuronals i millora la simple exposició a l'ambient, on el llenguatge i la comunicació solen donar-se a velocitat excessiva, en contextos ambigus i caòtics per a una persona amb dany cerebral.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Colegiado nº 46121, director de la Clínica Universitaria de Logopedia de la Universidad Católica de Valencia

 

--------------------------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

Servicio de Daño Cerebral del Hospital Aita Menni. Guía para el manejo de la afasia. España; 2014. ENLLAÇ EXTERN, tamany 268 KB: http://xn--daocerebral-2db.es/wp-content/uploads/2014/01/gu%C3%8Da-para-el-manejo-de-la-afasia.pdf (último acceso 29 agosto 2014).

Navarro pérez, MªDolores, Martínez campos, Belén, Ferri campos, Joan. Daño cerebral adquirido guía práctica para familiares. Valencia: Fundación Instituto Valenciano de Neurorrehabilitación Hospitales NISA, Servicio de Daño Cerebral; 2007.

 

Referències en el text:

(1) Greener, J., Enderby, P., Whurr, R., & Grant, A. (1998). Treatment for aphasia following stroke: evidence for effectiveness. International Journal of Language & Communication Disorders33(S1), 158-161.

(2) Royal College of Speech & Language Therapists; Department of Health (UK); National Institute for Clinical Excellence (NICE) Royal College of Speech and Language Therapists Clinical Guidelines: 5.12 AphasiaTaylor-Goh, S., ed. (2005). RCSLT Clinical Guidelines. Bicester, Speechmark Publishing Ltd. 

(3) Coello, C.A., Sinotte, M.P. & Duffy, J.R. (2008). Schuell’s Stimulation Aproach to Rehabilitation. In Chapey, R. (Ed.) (2008). Language Intervention Strategies in Aphasia and Related Neurogenic Communication Disorders (Fifth.). Lippincott Williams & Wilkins

HA DE SER UNA LOGOPEDA?

A la meua filla li han diagnosticat una malaltia rara que afecta severament el seu desenvolupament. El llenguatge és l'àrea més afectada i ens han recomanat que acudisca a logopèdia. Hem contactat amb un centre d'Atenció primerenca i ens han dit que no tenen logopeda però que treballara amb una altra professional. La nostra pregunta és si això és així o hem de buscar un centre on sí que hi haja logopedes.

La Unitats d'Atenció Primerenca de la majoria de les comunitats autònomes comptes amb logopedes en la seua plantilla, oferint d'esta manera l'atenció integral a què tenen dret les persones amb discapacitat segons el Reial Decret Legislatiu 1/2013, de 29 de novembre (1). Este aspecte a més es veu concretat a nivell autonòmic -en el nostre cas en la Comunitat Valenciana- en l'Orde de 21 de setembre de 2001, de la Conselleria de Benestar Social, per la qual es regulen les condicions i requisits de funcionament dels Centres d'Estimulació Precoç. (2)

És veritat que l'estimulació que necessiten la majoria de xiquets menors de tres anys és molt globalitzada i, que en la majoria dels casos, sol ser un únic professional el que s'ocupa d'estimular totes les àrees del desenvolupament. La pregunta és per què eixe professional no pot ser un logopeda, sobretot en els casos on l'àrea de la comunicació, el llenguatge i el pensament és la més afectada. Els logopedes són els únics professionals formats específicament per a habilitar o rehabilitar les funcions del llenguatge i la comunicació. Són verdaders experts a estimular totes les funcions, com els són el raonament verbal, la comunicació, el desenvolupament del llenguatge, de la parla, la veu i també les funcions associades a l'alimentació com són la masticació i la deglució. Cap altre professional té eixa formació de base. A més els logopedes que treballen en Atenció Primerenca solen tindre una formació complementària específica.

Atés que la seua filla té dificultats especials per al desenvolupament del llenguatge la pregunta ha de ser per què prescindir d'una logopeda si és el/la professional millor formada per a habilitar el llenguatge i totes les funcions associades?

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Colegiado nº 46121

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

 

Referències en el text:

(1) (ENLLAÇ EXTERN) Real Decreto Legislativo 1/2013, de 29 de noviembre, por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social.

(2) (ENLLAÇ EXTERN) Orden de 21 de septiembre de 2001, de la Consejería de Bienestar Social, por la que se regulan las condiciones y requisitos de funcionamiento de los Centros de Estimulación Precoz.

EL MEU FILL LLIG, PERÒ NO COMPRÉN

Hola, tinc un dubte que em preocupa. El meu fill de 8 anys va a escola i la queixa recurrent és que ell no entén el que llig. A casa quan li demane la lectura en veu alta ho fa amb pocs errors, que crec són comuns en este procés. No obstant això, per a la meua sorpresa quan li demane la comprensió, ell no menciona pràcticament res. Com és açò possible? Hi ha alguna manera que el logopeda ens ajude a millorar la comprensió de la lectura?

Amb massa freqüència pensem que l'activitat de lectura es reduïx a la capacitat del xiquet per a descodificar i reconéixer paraules, no obstant això hem d'estar atents al fet de que la lectura també implica la capacitat de comprensió del text. A pesar que les habilitats de reconeixement de la paraula i la comprensió estan relacionats, estes són sostingudes per diferents habilitats. D'esta manera és necessari per a la comprensió de la lectura el desenvolupament de les capacitats d'integració i d'informació del text, el coneixement de la seua estructura, el monitoreig metacognitiu i l'ús de la memòria treball. (1)

Al llarg de la lectura del text els lectors construïxen un model mental del que lligen; un model que s'actualitza constantment respecte als elements constitutius i les relacions (temporals, causals, espacials) que s'establixen entre ells, buscant així una representació coherent que encaixa (espacial, temporal o casual) dels elements o relacions que s'establixen en el text. (2)

En este procés, quan el xiquet presenta dificultats relacionades amb la comprensió del text, a pesar de la seua aparent bona descodificació, podem estar davant d'una dificultat en la integració dels coneixements previs o simplement el fet de que el xiquet considera el text una simple llista d'elements continguts en ell. A més, existix també la dificultat del xiquet per a donar-se compte del que realment és entendre un text, en la creença que la comprensió d'un text és només recordar.

La seua preocupació com a mare es justifica pel fet que problemes de comprensió poden constituir un obstacle per a l'aprenentatge, perquè les tasques d'escola, incloent també les matemàtiques, exigixen als estudiants llegir i extraure la informació important que necessiten per al seu aprenentatge escolar. Els xiquets amb problemes de comprensió no poden realitzar estes tasques i presenten um retard respecte als seus companys de clase.

Per tant, estos xiquets necessiten ajuda per a superar eixes dificultats. Esta ajuda és pot donar guiant en l'ús d'estratègies que porten als estudiants a extraure la informació necessària per a la comprensió i la retenció que conduïx a l'aprenentatge real.

És important buscar un logopeda per a dur a terme una avaluació específica de la lectura i l'escriptura que ens permeta una millor comprensió del rendiment també en el procés de descodificació (ús de regles de correspondència entre lletra i so) atés que es referix la presència d'errors en la lectura oral com en la comprensió i tals dificultats ens poden portar a pensar en altres diagnòstics. Així els logopedes poden proposar un treball específic per a la intervenció junt amb la família i l'escola.

 

Per al Col·legi  Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. Fábio Henrique Pinheiro

Logopeda. Realitza una Pasantía de Pos Doctorat en la Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir. Becari CAPES Foundation, Ministry of Education of Brazil. Processo: 0629/15-4.

 

Referències en el text:

(1) OAKHILL, J. V., CAIN, K., & BRYANT, P. E. (2003). The dissociation of Word reading and text comprehension: evidence from component skills. Language and Cognitive Process, v.18, n.4, p.443-468.

(2) SÁNCHEZ, E. M. (2008). Leer para aprender. In: Millán, J. A. La lectura en España. Madri: Federación de Gremios de Editores de España. p. 191-208.

(3) SÁNCHEZ, E. M. (2002). Compreensão e redação de textos: dificuldades e ajudas. Porto Alegre: Artmed.

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

Emilio Sánches Miguel, José Ricardo García Perez, Javier Rosales Pardo. (2010). La lectura en aula. Qué se hace, qué se debe hacer y qué se puede hacer. Crítica y fundamentos. Barcelona: Graó.

KINNIBURGH, L. H.; SHAW, E. L. (2009). Using question-answer relationship to build- reading comprehension in science. Science Activities, v. 45, n. 4, p. 18-29.

ESCUDERO, I.; LEÓN, J. A. Procesos inferenciales en la comprensión del discurso escrito. Infuencia de la estructura del texto en los procesos de comprensión. Revista Signos, Valparaíso, v.40, n.64, p. 311-336, 2007.

EL MEU FILL NECESSITA LOGOPÈDIA I ORTODÒNCIA

El nostre fill xicotet té 6 anys i acudix a teràpia perquè sent més xicotet li van detectar un retard general en el seu desenvolupament. La logopeda ens va aconsellar anar a l'ortodontista perquè li avaluara la mossegada, i ens han dit que té una maloclusió classe 3. Necessita aparell però nos fa por l'actitud del nostre fill i la seua capacitat d'adaptació. A més és respirador bucal, però l'otorino ens ha dit que no observa la via nasal obstruïda ni hipertròfies o alteracions de cap tipus. És important que la logopeda comence a intervindre amb el nostre fill tot el que es referix a estes complicacions com més prompte millor o ha d'esperar que li corregisquen la dentadura amb els aparells?

La classe III d'Angle, mesioclusión o prognatisme és una alteració en l'oclusió dental, que consistix en un creixement de la mandíbula, major d'allò que s'ha esperat, posicionant-se esta per davant del maxil·lar superior.

Tindre una Classe III d'Angle a part d'alteracions purament estètiques, pot arribar a desencadenar altres dificultats funcionals com són alteracions en parla, deglució mossegar o mastegar. Totes elles derivades de l'alineació anormal de la mandíbula ja que requerixen una compensació fisiològica per la deformitat anatòmica. (1)

El creixement mandibular es dóna aproximadament en barons fins als 20 anys i en el sexe femení fins als 18, donant-se els majors canvis sobre els 13 anys d'edat. (2)

En este cas la recomanació d'acudir a un ortodontista és adequada ja que les alteracions en el creixement facial es tracten amb major eficàcia abans dels 9 anys perquè encara no s'han consolidat les sutures de maxil·Lars.

Dins del creixement mandibular cobren un paper essencial les influències biomecàniques intrínseques i estrínsecas , com poden ser la posició de la llengua i la respiració . (1)

En este cas després de la revisió de l'Otorino constatem que la respiració oral no es justifica per cap causa física i es tracta d'un hàbit inadequat o parafunció. La respiració oral sol anar associada a hipotonia facial i posició de llengua baixa, fomentant l'espenta mandibular amb la llengua, podent-se incrementar així la protusió i creixement mandibular.

La intervenció logopèdica en estos casos es realitza per mitjà de la teràpia miofuncional.

El treball del logopeda és fonamental per a l'èxit del tractament ortodóncico ja que es treballarà per a corregir la respiració i posicionament de la llengua. Hem de tindre en compte que per molt aparataje ortodóncico que es col·loque, la parafunció tornarà a desplaçar la mossegada en el moment que el dispositiu de contenció desaparega. I per tant s'espatlarà en poc de temps el costós treball que suposa un tractament ortodóncico. No podrem corregir de forma adequada l'oclusió, sense haver modificat prèviament estos hàbits per mitjà d'un tractament logopèdic.

La cronologia del tractament serà en funció del cas, en algunes ocasions és recomanable que el logopeda intervinga abans que l'ortodontista i en altres treballar junts en el mateix moment. En el cas consultat és recomanable començar primer amb tractament logopèdic.

L'adaptació a estos tractaments no sol ser complicada i té bona acceptació, més encara en un xiquet que ja ha rebut terapia.

En resum la classe III requerix tractament i control preventiu per part dels professionals adequats (ortodontista i logopeda). Quan el xiquet és xicotet es tendix a creure que li queda molt de temps de creixement, però hem de tindre en compte la conveniència d'un tractament primerenc, ja que si esta problemàtica no s'aborda de forma adequada es pot convertir en un problema esquelètic arribant a requerir intervenció quirúrgica per a la seua correcció.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana: 

Almudena Valle Sastre
Almudena Valle Sastre

Almudena Valle Sastre, logopeda, Col·legiada nº EX 06/0004

Hospital de Neurorehabilitación Casaverde (Mérida)

 

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

J. Dioses Chocano; F. Susanibar Chávez; B. D. Parra Reyes. Irene Queiroz Marchesan (coord.)(2014) Tratado de evaluación de motricidad orofacial y áreas afines. EOS.

Bartuilli, M. (coord.), Cabrera, P. y Periñán, M. (2007): Guía técnica de intervención logopédica. Terapia Miofuncional. Madrid: Síntesis.

Bigenzahn, W. Disfunciones orofaciales en la infancia (2004). Barcelona: Ars XXI .

Segovia, Mª.L. (1988). Interrelaciones entre la odontoestomatología y la fonoaudiología. La deglución atípica. 2ª edición. Buenos Aires: Panamericana.

Zambrana, N. y Dalva L. (1998). Logopedia y ortopedia maxilar en la rehabilitación orofacial. Barcelona: Masson.

Referències en el text:

(1) Proffit WR. Ortodoncia. Teoría y práctica, 2da. ed. Madrid: Morby Doyma, 1994:1-12

(2) Zambrana, N. y Dalva L. (1998). Logopedia y ortopedia maxilar en la rehabilitación orofacial. Barcelona: Masson.

*Classe III d'Angle, mesioclusió o prognatisme:

classe III d'Angle, mesioclusión o prognatisme
Classe III d'Angle, mesioclusió o prognatisme

EL NOSTRE FILL XICOTET VA ESTAR INTUBAT: AFRONTAR L’HORA DE MENJAR

El nostre fill xicotet ara té 4 anys, però ha estat hospitalitzat molt de temps, amb sondes per a l'alimentació i amb una traqueostomía, que ara ja s'ha tancat. Ara com ara, acudim a rehabilitació perquè, encara que ens entén, parla molt poquet i l'hora del menjar sempre és complicada. El xiquet no vol menjar i açò ens angoixa molt. No sabem per on tirar, ens han parlat de la importància del tipus de menjar que volem donar-li, la grandària, etc. i que és important que millorem amb això perquè a més això ajudarà a fer que parle més. Com li pot ajudar un logopeda?

Efectivament el tema de l'alimentació és un tema complicat per totes les connotacions de salut inherents i perquè també guarda una estreta relació amb el llenguatge. Una alimentació saludable en l'etapa infantil és la base per a generar l'energia que necessita el xiquet per a afrontar el dia a dia i poder participar en les diverses activitats d'aprenentatge que l'entorn li oferix tan necessàries per al seu correcte desenvolupament intel·lectual i físic. Menjar adequadament i a més fer-ho d'una manera agradable, sense forcejaments ni malestar, és una necessitat de totes les persones per a aconseguir un benestar.

Per a un xiquet que ha patit un procés d'intubació prolongat el tornar a recuperar el seu procés d'alimentació normal a vegades pot resultar complicat i més encara, si eixe procés estava en fase d'adquisició, com és el cas de xiquets menuts que estan començant a fer el canvi de lactància materna o biberó a altres textures, o que simplement encara no havien passat d'esta fase. Per tant l'angoixa que es presenta davant d'esta dificultat és real i ocasiona moltes situacions d'estrés tant per al xiquet com per als pares.

En diferents estudis científics (1,2) s'ha demostrat que al voltant del 35% al 40% dels pacients recentment extubats poden tindre algun grau d'incompetència faríngia y/o laríngia que pot comportar a una disfagia secundària.

Cal tindre en compte que al mantindre el tub orotraqueal durant tant temps, la glotis roman oberta, abolint els moviments fisiològics de la laringe i dels músculs de la faringe, causant una atròfia muscular, debilitat, així com rigidesa en la llengua, faringe, hipofaringe i laringe (1).

Per un altre costat els moviments intrínsecs de la laringe durant la deglució es veuran també afectats, presentant-se a més una reducció de la sensibilitat a la presència de secrecions. Al veure's afectat el mecanisme de la deglució hi ha un augmentant de la possibilitat de penetració laríngia o aspiració traqueal (2).

En el cas dels xiquets estan complicacions poden estar presents, a més d'aspectes conductuals que es presenten de manera associada: por de menjar per temor d'entravessar-se, comportaments d'evitació, negació, no tindre sensació de fam. També es presenta en molts casos una sensibilitat excessiva o una hipo sensibilitat als canvis de textures i temperatures. Tot açò unit, provoca que el moment de menjar es convertisca en una verdadera odisea.

Enfront d'açò és necessari dur a terme un procés de rehabilitació de l'alimentació que és guiat per un logopeda. L'objectiu final d'esta intervenció, és aconseguir normalitzar al màxim tots els processos que intervenen en qualsevol de les fases de la deglució i que puguen veure's afectats, així com intentar minimitzar els factors comportamentals associats.

Esta Intervenció, es compon d'una sèrie d'elements amb què s'espera aconseguir una deglució òptima en el xiquet, comptant-se amb estratègies posturals, estratègies d'increment sensorial, praxias neuromusculars i inclusivament maniobres deglutorias específiques i definir quin serà la millor opció alimentària d'acord amb la consistència - textura per a iniciar el procés.

Com a exemple, hem de mencionar que cal tindre en compte aspectes bàsics com:

Que el xiquet ha de trobar-se en una posició segura per a rebre l'aliment, és a dir ha d'estar assentat, recte, el seu tronc elevat i evitar que s'incline cap a un costat. S'ha d'evitar l'hiperextensió del coll cap arrere mentres deglutix.

Se'ls ha de subministrar l'aliment lentament i amb paciència. Sempre s'ha d'esperar que la boca estiga buida abans de subministrar-li el següent mos.

Se li ha de donar ordes senzilles i concretes respecte a l'alimentació com: obri la boca, mastega, engul.

S'ha d'evitar que el xiquet parle mentres se li està alimentant. El parlar pot augmentar el risc de broncoaspiració.

Pel que fa als aliments és convenient començar per aquells que tolera el xiquet. Respecte a la seua consistència i textura aniran des de nèctar, mel, púding, prim (aigua i sucs) , espés, puré, semi- sòlid, sòlids blans i sòlids.

El més important sens dubte, és que el xiquet tinga un acostament positiu cap al menjar, que aprenga a vivenciar-la, la toc, l'olga, la prove d'una manera natural i divertida. D'esta manera evitem els enfrontaments i el forçar, que de vegades produïx entravessaments i més rebuig.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana: Dra. Claudia Tatiana Escorcia Mora, Fonoaudióloga/logopeda, Col·legiada núm. 46293

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

Zambrana, N. y Dalva L. (1998). Logopedia y ortopedia maxilar en la rehabilitación orofacial. Barcelona: Masson.

Bartuilli, M; Cabrera, P; Periñan, M.C.(2006). Guía de intervención logopédica en terapia miofuncional. Madrid:  Síntesis

 

Referències en el text:

(1) Dalton, C., Caples, M., & Marsh, L. (2011). Management of Dysphagia. Learning Disability Practice, 32-37.

(2) Fernandez, Peña, Yuste, & Diaz. (2012). Exploración y abordaje de disfagia secundaria a vía aérea artificial. Medicina Intensiva, 423-433.

ESTIMULEM EL VEL DE PALADAR PERÒ NO FUNCIONA

El meu fill va nàixer amb paladar partit i llavi leporí. Li van operar dos vegades. Vam tindre molta sort i, a més, l'equip de cirurgians es va portar fenomenal. La reconstrucció ha sigut completa. Estem molt agraïts. Portem un any i mig amb la rehabilitació. Al principi ens van dir que la parla milloraria molt en poc de temps. Com l'hospital no té logopedes ens manen a un centre extern. Allí ens van ensenyar a estimular el vel fent massatges per a produir l'arcada. El vel es mou i tanca bé però la nasalitat al parlar és molt evident. La veu és molt ennassada, la pronunciació molt roïna i sorprén la gent. Hem de continuar estimulant el vel? No hi ha altres sistemes per a aconseguir que millore la parla i la veu?

Pels seus comentaris entenc que la reconstrucció del vel ha sigut completa, que està innervat i és perfectament funcional per a produir el tancament total de la cavitat oral cap a la rinofaringe.

La funció del vel paladar en la fonació i la parla és produir el tancament de la cavitat oral impedint el pas de l'aire i de la majoria de les vibracions de la veu cap a la faringe nasal. Esta acció es coneix amb el nom d'esfínter velo-palato-faringi i es produïx per l'elevació dels músculs del vel del paladar que arriben a tocar la paret faríngia. Així es produïxen la majoria dels sons de la parla -que no són nasals. La parla i la veu adquirixen un aspecte característic d'escassa nasalitat. Quan el vel no aconseguix tancar la cavitat oral, l'aire i el so escapa cap al nas, produint eixa nasalitat excessiva que la gent anomena gangositat. A més, la persona no pot pronunciar amb precisió consonants oclusives o fricatives, ja que per a fer-ho l'aire contingut en la boca ha d'aconseguir una pressió superior a l'atmosfèrica durant uns pocs milisegons, la qual cosa no s'aconseguix perquè escapa lliurement al no formar-se l'esfínter.

Després d'una cirurgia reconstructiva els logopedes comproven que el vel és funcional per a tres activitats: bufar enèrgicament per la boca, quan es produïx el reflex nauseós i a l'emetre vocals sostingudes a volum moderadament intens. Si el vel s'eleva i tanca la cavitat oral sabem que està innervat i és funcional. En algunes ocasions un vel funcional pot no integrar-se en la mobilitat articulatòria, de manera que no exercix la seua funció al parlar naturalment i sí l'exercix en les altres funcions que tenen a veure amb la respiració i la digestió. És una situació que coneixem amb el nom d'apraxia de vel ja que l'òrgan no s'integra en els moviments automatitzats i coordinats que el cervell regula quan volem emetre sons del llenguatge.

Els enfocaments de rehabilitació del vel del paladar basats en l'estimulació amb el dit o amb pinzell suau per a produir moviment per mitjà del reflex nauseós no tenen una base científica encara que sí que una llarga tradició clínica. Des de fa molt de temps es van posar en dubte (1) i molts especialistes els desaconsellen. Probablement únicament tinguen una indicació clara en moments inicials després de la cirurgia reconstructiva, per indicació del cirurgià i únicament fins a recuperar la mobilitat en eixe reflex. Això hauria de ser prou perquè el cervell tinga el senyal aferent de la presència de l'òrgan i de la seua mobilitat. Si el cervell no ho integra en els moviments automatitzats de la parla -les anomenades pràxies articulatòries- probablement se dega al fet que està fallant el mecanisme normal de control de la mobilitat del vel per a la fonació i la parla, que és l'audició.

No controlem voluntàriament el moviment del vel, però ho movem adequadament per a imitar veus nasals o per a pronunciar sons orals, per exemple una vocal, enfront d'un nasal com una eme. Els bebés oients realitzen açò des de les seues primeres emissions i mai criden mamà (sons nasals) al seu papà (sons orals).

La millor alternativa per al tractament d'estos casos d'apraxia de vel, com deduïsc que és el cas del seu fill, és usar tècniques de modificació de la retroalimentació auditiva, les crides tècniques de feedback auditiu. Poden ser de molt baix cost (un simple tub de goma) o equips sofisticats connectats a un ordinador. La logopeda tractarà que el seu fill emeta veu no nasal per mitjà d'alguna maniobra física -com fer-li cridar alhora que la pressió d'aire en la boca és superior a l'atmósférica- o perceptiva -imitar una veu estranya, normalment aguda i de molta intensitat i, per descomptat, no nasal. En eixe moment li proporcionarà una retroalimentació auditiva de la seua pròpia veu, tractant de modificar el circuit cerebral propioceptiu que unix la seua veu habitual amb la motricitat automatitzada. S'intenta modificar d'eixa forma el que en neurologia es coneix com la relació entre gnosia -com sona la meua veu- i praxia -els moviments automatitzats que la produïxen.

Els tractaments basats en modificació del feedback tenen efectes quan el problema en pacients amb reconstrucció de l'estructura i innervació, però que no pot accedir al control voluntari de la funció, (2 i 3). En este cas el pacient sent normal però no és capaç de mobilitzar el vel. Al proporcionar una retroalimentació auditiva monitoritzada, el cervell accedix novament a una oportunitat de modificar el moviment d'òrgan per a recodificar el seu moviment, en este cas per a la fonació (4). Han demostrat una menor eficàcia en pacients amb paladar fes no reconstruït (5).

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Col·legiat nº 46121

-----------------

 

Referències en el text:

(1) Prater, R. J., & Swift, R. W. (1986). Manual de terapéutica de la voz. Barcelona: Masson 

(2) Nguyen, L., Allegro, J., Low, A., Papsin, B., & Campisi, P. (2008). Effect of cochlear implantation on nasality in children. ENT: Ear, Nose & Throat Journal, 87(3), 138-143 5p.

(3) Pamplona, M.; Ysunza, A.; Silva, A. y Jiménez, G. (2000). Videonasofaringoscopía para retroalimentación del habla en pacientes con paladar hendido. An. otorrinolaringol. mex;45(2):46-50.

(4) Rong, P., Kuehn, D., Smith, A., & Matthies, M. (2012). The Effect of Articulatory Adjustment on Reducing Hypernasality. Journal Of Speech, Language & Hearing Research, 55(5), 1438-1448 11p. doi:1092-4388(2012/11-0142)

(5) Neumann, S., & Romonath, R. (2012). Effectiveness of nasopharyngoscopic biofeedback in clients with cleft palate speech-a systematic review. Logopedics Phoniatrics Vocology, 37(3), 95-106 12p.