NIÑOS PASEANDO

LA MEUA XIQUETA COMENÇA A TARTAMUDEJAR. QUÈ FAIG?

La meua filla de 2 anys i mig parla des de molt xicoteta perfecte i amb molt vocabulari. Va començar des de fa unes setmanes a quedar-se cada tant repetint una part de les paraules. Al principi la veritat que jo no li donava massa importància. Jo li deia amb molta naturalitat, "¿qué vols dir? parla més lentament o pensa el que vols dir, respira i veuràs que t'ix fàcil, si tu parles bé!" Ara que comence a llegir sobre el tema estic molt preocupada perquè vaig fer just el que no recomanen, la vaig fer conscient del problema de parla. Note que eixes traves es van començar a tornar molt més freqüents al llarg del dia i a vegades fins a es queda com en blanc o es frustra tractant de dir-me quelcom. M'espanta el canvi perquè sempre va parlar amb molta fluïdesa i facilitat, voldria saber a què es pot deure el canvi i que pautes puc seguir per a ajudar-la.

Els pares no tenen culpa ni són els causants de la tartamudesa en els xiquets. Fins fa ben pocs anys, la teoria Diagnosogénica elaborada per Johnson (1), va marcar els protocols que s'ha de seguir entorn del xiquet que comença a tindre les seues primeres disfluencies, així com la "creencia" generalitzada, de que la tartamudesa era una qüestió creada per l'entorn i en conseqüència, d'origen psicològic. Hui podem afirmar que açò no és així.

En els últims anys assistim a una renovació integral en l'abordatge de la tartamudesa infantil. Açò es deu a nombrosos estudis que aporten cada dia, noves claus sobre el seu origen, tirant per terra estes antigues teories i formes d'actuació.

La tartamudesa o Disfemia, és coneguda per les interrupcions en la fluïdesa de la parla (repeticions, prolongacions i bloquejos), denominades Comportaments Primaris. Però, a més, hi ha altres comportaments que són potser, els que produïxen major impacte en la vida de les persones que tartamudegen. És a dir, un quadre primari de tartamudesa anirà agreujant-se amb el pas del temps i amb l'aparició dels Comportaments Secundaris. Estos comportaments són derivats de la lluita i de la convivència amb la tartamudesa. Poden ser de diferent índole; uns més lingüístics, retard del tartamudeig per mitjà de crosses, substitucions de paraules, girs en el discurs; altres més fisiològics, fallades en la coordinació fono-respiratoria, força o tensió muscular, tics; finalment, els de component psicològic, evitació a parlar o a persones y/o situacions, por, ansietat, baixa autoestima, etc.

Estos últims, de component més emocional o psicològic, es van adquirint amb l'esdevindre dels anys i la convivència del trastorn i han generat, durant anys, la "idea" de que l'origen de la tartamudesa és psicològic i derivat de la pressió exercida per l'entorn pròxim dels xiquets. Amb estes "teories", mai demostrades, fins fa ben pocs anys el protocol d'actuació era "no fer res", per a no crear un conflicte en el xiquet i una consciència de la seua tartamudesa.

Precisament este fet "la consciència o no de tartamudesa" era el que fins fa poc es creia que marcava el pas de les disfluencies infantils (derivades d'una etapa en el desenvolupament del llenguatge) a la tartamudesa persistent, és a dir, es creia que la tartamudesa es feia crònica a causa de la consciència de la mateixa (2).

En este moment disposem ja de conclusions preliminars a l'estudi que estic dirigint i en el que han col·laborat altres logopedes d'Espanya i la Fundació Espanyola de la Tartamudesa.

Segons este estudi, podem afirmar que els xiquets DES QUE COMENCEN A TARTAMUDEJAR Sí que MANIFESTEN CONSCIÈNCIA DE TARTAMUDEIG en el 86 % dels casos; S'han observat comportaments que ens indiquen alguna manifestació just en el moment o immediatament després del tartamudeig. Els dits comportaments secundaris apareixen al llarg del primer any en el 91% dels xiquets, sent perceptibles estes manifestacions ja des de les primeres disfluencies en el 60% dels casos.

En este estudi estem comprovant que estes manifestacions són de tipus emocional (enuig, frustració), de tipus fisiològic (moviments musculars o força) i de tipus verbal (evitació retard, sustitución...). Hem observat que els xiquets menors de 4 anys realitzen en la mateixa mesura un tipus de comportament o un altre, si bé, a partir dels 4 anys, els comportaments secundaris més emocionals disminuïxen per a augmentar en un percentatge significativament major, els de tipus verbal i els fisiològics. Els dits comportaments són més elaborats i precisen d'una capacitat metacognitiva que ajude a anticipar i entendre el que succeirà, així com les alternatives que, erròniament, creuen més convenients: estratègies per a retardar el tartamudeig (amb crosses tipus ehh, mmm), eixir del mateix (amb moviments corporals o força muscular) o evitar la paraula en qüestió (substitució de paraula: perquè, però, és que, etc.) .

grafico
En cada rosca es poden veure els percentatges totals de comportaments o manifestació de consciència de tartamudeig de tipus emocional. En els gràfics verticals observem els percentatges relatius, és a dir, segons els grups d'edat. Podem apreciar que este tipus de comportament emocional és significativament major en els xiquets menors de 4 anys. Estudi Consciència de Tartamudeig en xiquets d'entre 2 i 6 anys. Raquel Escobar Díaz, 2015. En col·laboració amb la Fundación Española de la Tartamudez.

 

grafico
En este quadro observem els percentatges totals de comportaments o manifestació de consciència de tartamudeig de tipus fisiològic i verbal. En els gràfics verticals podem veure un elevat augment d'estos comportaments a partir dels 4 anys Estudi Consciència de Tartamudeig en xiquets d'entre 2 a 6 anys. Raquel Escobar Díaz, 2015. En col·laboració amb la fundación Española de la Tartamudez.

 

Per tant, podem concloure que hi ha consciència de tartamudeig, en tant que els comporta una dificultat al parlar. Esta consciència la podem apreciar en els xiquets des que comencen a tartamudejar. Hem documentat, inclús des de les primeres disfluencies comportaments secundaris de retard, fuga i força pel que es fa imprescindible una intervenció primerenca que minore o evite l'aparició d'estes conductes i acompanye els xiquets en el desenvolupament del seu autoimatge com a persona que tartamudeja.

Gràcies a les neurociències hui, podem afirmar que la tartamudesa, té un origen neurològic (3) i un elevat component genètic (entre el 60 o 80% presenten un familiar que tartamudeja). Nombrosos estudis amb neuroimagen han demostrat que hi ha diferències en el funcionament de les àrees premotora i motora de la parla (4) (5). És a dir, una vegada que la persona sap el que dirà, precisa elaborar i posteriorment enviar, des del cervell (àrees premotora i motora) una complexa relació de moviments coordinats i seqüenciats a l'aparell fonador (glotis, cavitat bucal, nasal, etc.) I, és en eixe àrea del cervell encarregada de l'elaboració d'esta seqüència, on s'observen diferències funcionals entre les persones que tartamudegen i les que no; i inclús entre els xiquets que tartamudegen i els que no (6) .

El que un pare o mestre ha de fer al veure el seu xiquet tartamudejar serà acudir o derivar al Logopeda especialitzat en tartamudesa per a realitzar un Diagnòstic Diferencial. Els Logopedes, disposem ja, d'una sèrie de criteris diferencials entre la Tartamudesa Persistent i les Disfluencies Evolutives (7). Estos criteris poden ajudar a elaborar programes d'intervenció primerenca adequats a cada situació. Si existira un determinat nombre de criteris serà imprescindible una intervenció directa. Si no és així, la intervenció consistirà en un seguiment i informació a la família, aconsellant que fer i què no fer.

 

Estos criteris que indiquen la possibilitat d'una Tartamudesa Persistent del Desenvolupament són:

  • Tindre antecedents personals
  • Ser baró
  • Presentar algun trastorn del llenguatge (més encara si és de tipus fonològic)
  • Portar més de 10 mesos amb tartamudeig
  • Presentar una taxa de velocitat de parla molt alta així com excessiu ímpetu en l'inici de les seues emissions
  • Disfluencies atípiques
  • L'edat d'aparició siga posterior als 3 anys

 

Tots estos criteris hauran de ser valorats per un logopeda especialitzat, que és la persona capacitada per a determinar el número, tipus i freqüència de tartamudejos, la velocitat de parla, el patró de parla familiar, possibles trastorns del llenguatge associats, diferenciar entre disfluencies típiques de les atípiques, etc.

Hui sabem que el tractament ha de ser el més pròxim al moment d'aparició, perquè augmentem amb això, les possibilitats de remissió o millora (8).

 

Per al col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dª Raquel Escobar Díaz, Logopeda col·legiada nº 15/0338, especialista en tartamudesa. Cap del servici de Logopèdia del Centre Mèdic El Castro i Coordinadora de l'àrea de logopèdia d'ADAH SLP

 

Referències de l'Article:

(1) Johnson W, Boebmier R, Dahlstrom C, Darley F, Goodstein L, Kools J, Neeley J, Prather W, Sherman D, Thurman C, Trotter W, Williams D, Young M. (1959). The onset of stuttering. Minneapolis: University of Minnesota Press.

(2) Van Riper C. (1982) The nature of stuttering 2ª ed. Englewood Cliffs, NJ: Prentice-Hall.

(3) Alm, P. A. (2004). Stuttering and the basal ganglia circuits. Journal of Communication Disorders, 37, 325-369.

   Alm, P. A. (2005) On the causal mechanisms of stuttering. Doctoral dissertation, Dept. of Clinical Neuroscience, Lund University, Sweden.

(4) Neumann, K., Preibisch, C., Euler, H. A., Von Gudenberg, A. W., Lanfermann, H., Gall, V., & Giraud, A. L. (2005). Cortical plasticity associated with stuttering therapy. Journal of fluency disorders30 (1), 23-39.

(5) Kell, C. A., Neumann, K., von Kriegstein, K., Posenenske, C., von Gudenberg, A. W., Euler, H., & Giraud, A. L. (2009). How the brain repairs stuttering. Brain, awp185.

(6) Chang, S. E., Erickson, K. I., Ambrose, N. G., Hasegawa-Johnson, M. A., & Ludlow, C. L. (2008). Brain anatomy differences in childhood stuttering. Neuroimage39(3), 1333-1344.

(7) Andrade CRF. (2006) Gagueira infantil: risco, diagnóstico e programas terapêuticos. Barueri: Pró Fono; 2006.

(8) Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.

 

Bibliografia complementària per a ampliar sobre el tema:

Bohnen, A.J. Estudo das palavras gaguejadas por crianças e adultos: caracterizando a gagueira como um distúrbio de linguagem. Tese de doutoramento. Universidade Federal do Rio Grande do Sul, 2009. In: http://hdl.handle.net/10183/21569

Morejón, A. R. (2000). Intervención temprana en tartamudez: criterios para tomar decisiones. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 20(3), 136-150.

Alfonso Salgado Ruiz. (2009). Prevención de la tartamudez desde el campo médico. Apuntes para una guía para pediatras. Boletín de A.E.L.F.A. Abril, 15 - 22. . 

Yairi, E., & Ambrose, N. (2013). Epidemiology of stuttering: 21st century advances. Journal of fluency disorders38(2), 66-87.

Soo-Eun Chang, Desvendando os mistérios da gagueira através da neuroimagem. Artículo de (enlace externo) www.gagueira.org Artículo original en Cerebrum, agosto 2011.

Martin Sommer. (2014) Neurología de la Tartamudez. Revista Mente y Cerebro, 66.

Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *