MI PADRE NO SE COMUNICA COMO ANTES

Mi padre ya se ha hecho muy mayor. Afortunadamente tiene salud y la cabeza le funciona bastante bien. Sin embargo, hemos notado que no le es fácil comunicarse como antes. El neurólogo nos ha tranquilizado y nos ha dicho que no es Alzheimer ni ninguna otra demencia. Yo sufro porque veo que me le cuesta hablar y hacerse entender. Me da la sensación de que cada vez se aparta más de sus amistades y de sus nietos porque no nos entiende o porque habla muy lento. No lo sé explicar exactamente. Me gustaría saber cómo puedo ayudarle y si un profesional podría aportar algo o al menos tranquilizarnos.

Entendemos perfectamente su preocupación dado que la comunicación y el lenguaje son aspectos muy importantes en el ser humano.

Efectivamente, tal como dice el neurólogo, es muy probable que su padre no esté en un proceso degenerativo como la demencia. Sin embargo, la mayor parte de las personas mayores presentan en el lenguaje características “asociadas a la edad”, que tienen que ver con el proceso de envejecimiento.

Le sugerimos que contacte con un logopeda como profesional especialista en trastornos de la comunicación y el lenguaje dado que, con un tratamiento a medida, podría mejorar las capacidades de comunicación de su padre.

En lo relativo al lenguaje, las personas mayores suelen presentar pérdidas sensoriales como el déficit auditivo (1) lo que puede producir problemas en la comprensión oral, con poca capacidad para discriminar palabras, entender al interlocutor  e identificar características acústicas de los fonemas. Se reduce, por tanto, la capacidad de comunicación en estas condiciones.

Si se confirma la discapacidad auditiva, por medio de una audiometría y se prescribe un audífono, la figura del logopeda será imprescindible para ayudarle en la adaptación a la prótesis.

En el envejecimiento normal, se produce un deterioro del lenguaje propio de la edad (2) y que afecta a la capacidad para encontrar las palabras aun sabiéndolas (fenómeno “punta de la lengua”) Se hace difícil el manejo de frases largas y con estructuras gramaticales complejas tanto para poder expresarlas como para comprenderlas.

En los estudios con adultos mayores se ha comprobado que la incapacidad para encontrar los nombres se debe no a la falta de vocabulario sino por dificultad de acceder a él. Asimismo las dificultades en comprensión y expresión de frases y estructuras lingüísticas complejas se deben a una disminución en la capacidad de la memoria de trabajo (memoria instantánea para manejar información necesaria mientras resolvemos un problema). De hecho todo el lenguaje complejo, ya sean frases, historias o textos, requiere unos procesos cognitivos de atención, control y organización que pueden verse alterados en los mayores.

Hacer un trabajo de estimulación bien diseñado puede mejorar los rendimientos léxicos (3) ayudando a reorganizar los procesos cognitivos que necesitan de base el lenguaje y la comunicación.

 

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

Dña. Núria Duaso Caldes, logopeda, Colegiada nº 08-0321

-----------------

Puede encontrar más información técnica sobre esto en los siguientes libros:

Abelló, P., Venegas, M.P., Gou, J. Valero, J, Rubio,I (2010) Presbiacusia. Exploración e intervención. Barcelona: Elsevier.

IMSERSO (2011) Libro blanco del envejecimiento activo. Madrid: Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad.

Juncos O. (1998) Lenguaje y envejecimiento: Bases para la intervención. Barcelona: Mason 

 

Referencias en el texto:

(1) Cervera, T., Soler, M.J, Dasí, C., Ruíz, J.C. & Marco, A. (2007) Dificultades en la comprensión del habla rápida en oyentes mayores con pérdidas auditivas leves o moderadas. Acta Otorrinolaringológica Española, 58(4), 123-128

(2) Pereiro Rozas, A., Juncos, O. (2003) Relación entre cambios cognitivos y lenguaje narrativo en la vejez. En Psicotema, vol. 15, Oviedo, España

(3) Juncos O. (1994) Lenguaje y envejecimiento. Una aproximación cognitiva. Cognitiva 6, 198-211

MI HIJO TIENE NÓDULOS EN LAS CUERDAS VOCALES

Mi hijo tiene siete años y tiene nódulos en las cuerdas vocales. Va a logopedia para rehabilitación. La logopeda me dice que tiene que hacer ejercicios en casa pero al niño no le gusta y yo no estoy segura de cómo debo corregírselos. Mi pregunta es si es necesario hacer estos ejercicios o no.

Si la logopeda prescribe la realización de unos ejercicios, estos deben hacerse. La modificación de unos hábitos motores no puede basarse tan solo en las acciones realizadas en la sesión de logopedia, que habitualmente duran entre 30 y 45 minutos una vez por semana. El cuerpo necesita realizar muchas veces un nuevo gesto para incorporarlo en su repertorio y que sea más eficaz que el antiguo y lo sustituya. En los tratamientos de  voz es necesario ejercitar los nuevos gestos y nuevas voces.

Pero hay que asegurar que el niño y sus padres tienen toda la información necesaria para realizarlos de la manera más correcta posible y que se entiendan como una actividad beneficiosa y  agradable. Hay que pedir a la logopeda que explique los motivos y procedimientos para hacer bien los ejercicios. 

En mi opinión, lo ideal es que un niño de siete años tome la responsabilidad de los ejercicios en casa y que los padres lo observen como un juego y no como unos deberes o, menos aún, como un castigo. 

 

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

 Dr. Josep M. Vila-Rovira, logopeda colegiado nº08004. Universitat Ramon Llull

-----------------

Pueden encontrar más información sobre este tema en los siguientes libros:

Bustos, I. (2000): Trastornos de la voz en edad escolar. Málaga: Aljibe.

Vila, J. M. (2009) Guía de intervención logopédica en la disfonía infantil. Madrid: Síntesis.

TRASTORN DEL LLENGUATGE I ASSETJAMENT ESCOLAR

El meu fill de 9 anys va ser diagnosticat als 5 de Trastorn Específic del Llenguatge. Des de llavors ha acudit a logopèdia i ha evolucionat lentament. Actualment estic molt preocupada perquè intuïsc per la seua actitud i la seua conducta que alguns xiquets del seu col·legi tenen amb ell actituds que es podrien considerar menyspreu o inclús assetjament. Ell es comunica amb dificultat, a vegades pronuncia malament o fa girs de frases molt forçats. Algunes mares m'han dit que els seus fills es burlen perquè parla molt rar. No sé si açò és una conseqüència del TEL o de la forma de ser del meu fill. M'agradaria saber si açò passa a altres xiquets i qual haguera de ser la nostra actitud davant d'això.

Pel que comenta, és molt probable que, efectivament, el seu fill puga estar sent d'alguna forma víctima d'assetjament escolar. És una situació prou freqüent en xiquets amb TEL i amb altres trastorns del llenguatge, sent la incidència més accentuada a l'edat que té el seu fill. Els altres xiquets es burlen per la seua forma de parlar i el seu fill ho patix i ho pot manifestar amb tristesa, conductes d'aïllament i falta de motivació per a anar al col·legi, a més de poder presentar alguns problemes psicosomàtics, com a falta de gana, insomni i altres tipus de problemes.

De totes maneres, d'acord amb la seua pregunta, el problema no pareix, de moment, molt preocupant, però pot anar a més, per la qual cosa cal buscar les solucions possibles per a impedir-ho.

Jo li recomane que el seu logopeda contacte amb un psicòleg i que entre ambdós trobes llits per a frenar l'avanç. Solen ser efectives algunes mesures, com fer nous cercles d'amics, incrementar les seues habilitats socials i treballar la conducta prosocial (ajudar, compartir, ser amable...). També solen operar bé les xarrades d'algun professional a tot el grup de classe sobre este problema que, per desgràcia, és cada vegada més freqüent. Quan als xiquets se'ls explica el problema de l'assetjament i les conseqüències en la persona assetjada solen respondre de forma favorable.

També ha d'intervindre el seu professor o professora i estar d'alguna forma més present durant el temps lliure (esbarjo), ja que és en estos moments quan es produïxen més episodis de menyspreu i burla. A vegades el responsabilitzar-ho d'algunes tasques pròpies, com arreplegar els treballs de la resta dels companys, ajudar a organitzar grups de treball, etc., pot ser efectiu, encara que açò requerix gran col·laboració i discreció per part del professorat, perquè si el seu fill arriba a sospitar que açò es fa pel seu problema pot ser contraproduent.

No cal ni dir-ho que el suport i la comprensió familiar són de gran importància. A casa ha de sentir-se recolzat i reforçat, sense incidir massa en el seu rendiment acadèmic, intentant de totes les formes possibles elevar la seua autoestima i la seua confiança i creant un clima de diàleg en què el xic s'assenta segur.

Si el problema no se soluciona es pot pensar inclús en un canvi de col·legi, que li permetria fer nous amics i eixir d'esta espècie de cercle viciós.

Encara que, en general, les conductes d'assetjament solen disminuir a partir dels 12 anys, donada l'edat del seu fill li pot esperar una època roïna i cal buscar solucions i, sobretot, impedir que vaja a més.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dra. Elvira Mendoza Lara, psicòloga, logopeda col·legiada nº 29267

Catedràtica de Logopèdia jubilada de la Universidad de Granada

-----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en les fonts següents:

(ENLACE EXTERNO) En la web www.savethechildren.es encontrará sugerencias para padres, maestros y para los propios niños.

López-Rubio, S., Fernández Parra, A., y Mendoza, E. (2010). Lenguaje y conducta: determinantes del fracaso académico y social. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 30 (3), 144-150.

TIENE 10 MESES Y LLEVA UN IMPLANTE COCLEAR

A mi hijo de 10 meses le han puesto un implante coclear. Estoy un poco sorprendida porque en algunos sitios me dicen que no tiene que hacer logopedia, que el implante le hará oír y que eso bastará. Sin embargo, otras personas me dicen que tengo que llevarlo a un centro de estimulación y que luego tendrá que ir a un colegio con apoyos en lengua de signos y en logopedia. Por favor, ¿podrían ayudarme? Vivimos en un pueblo muy pequeño y no nos es fácil encontrar respuestas. La situación es muy angustiosa y pensamos que tenemos que tener toda la información para poder anticiparnos a los acontecimientos.

El implante coclear le ayudará a oír porque es una ayuda auditiva muy eficaz pero no devuelve la audición normal (la que se tiene cuando no se es sordo) que permite identificar todos los sonidos y todas las palabras incluso sin ver al hablante y sin haberlas oído nunca antes (1). Por lo tanto, los niños con implante coclear necesitan una estimulación auditiva específica lo más temprana posible y un seguimiento para informar sobre los avances auditivos, la calidad de su audición y si se observa algún problema (2).

Toda esta información que proporciona el logopeda al equipo de implantación sirve para que ellos realicen  las diferentes programaciones en el implante a lo largo de la evolución de su hijo. Las sesiones de estimulación auditiva suele llevarse a cabo en los centros de atención temprana, donde los logopedas trabajan con el niño y asesoran a la familia para optimizar la audición y favorecer la comunicación y el desarrollo natural del lenguaje.

En cuanto a la forma de comunicarse, al poner un implante quiere decir que en un principio se ha optado por la estimulación oral y que si todo funciona normalmente es muy probable que el niño aprenda a hablar con mayor facilidad. Es muy frecuente que en los centros de estimulación y en centros educativos donde se atiende a estos niños desde edades muy tempranas se usen los signos manuales con carácter de comunicación aumentativa, es decir, de apoyo para que entienda mejor o pueda hacerse entender hasta que lo diga bien. El uso de esta forma de comunicación que combina la audición, el lenguaje oral y signos manuales, se denomina Comunicación Bimodal (significa “a través de dos modalidades”) y se recomienda para las familias en esta primera fase inicial hasta que el niño entiende y se hace entender de forma bastante fluida (3).

También se recomienda  la Palabra Complementada, que ayuda para una buena adquisición a través de la lectura labial de los fonemas (sonidos) del habla. Es un sistema que complementa la información que el niño recibe con la audición con información que recibe por la vista, ya que los mayores refuerzan su pronunciación con posiciones de la mano que sirven para hacer más clara y menos ambigua la percepción a nivel de la lectura labial que los niños tienen de los sonidos que forman las palabras. La filosofía en estas fases iniciales es proporcionar el máximo de ayudas (estimulación auditiva, comunicación eficaz, sistemas aumentativos como signos o palabra complementada) y ver como evoluciona el niño (4).

La mayoría de los casos suelen alcanzar una comunicación muy eficaz a través de la lengua oral que hace que las ayudas a la comunicación por parte del interlocutor vayan disminuyendo  a partir de los primeros cursos de la Educación Primaria y en mucho casos solo se usen en momentos puntuales, por ejemplo para los dictados o en los actos multitudinarios. El trabajo realizado en las primeras fases sirve para optimizar el desarrollo aprovechando unos momentos cruciales en los que su cerebro muestra máxima receptividad.

En cuanto a la escuela, es aún muy pequeño y hay que vivir el día a día. Plantearse pequeños objetivos, que hay que ir cumpliendo poco a poco. Estos objetivos se van programando conjuntamente con los logopedas. Su evolución marcará el tipo de apoyos que necesita. Muchos niños con implante, al igual que otros que han tenido un desarrollo del lenguaje lento, de mayores necesitan reforzar los usos más exigentes y sofisticados del lenguaje como comprensión de textos expositivos, la narración y la composición escrita (5).

  

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

Dra. Adoración Juárez, logopeda y psicopedagoga, directora del Colegio Tres Olivos (Madrid)

-----------------

Puede encontrar más información técnica en los siguientes libros:

Juárez, A. Y Monfort, M. (2001). Algo que decir. Madrid: Entha Ediciones.

Referencias en el texto:

(1) Giezen, M. R., Escudero, P., & Baker, A. (2010). Use acoustic cues by children with cochlear implants. Journal Of Speech, Language, And Hearing Research, 53(6), 1440-1457. doi:10.1044/1092-4388(2010/09-0252)

(2) Sánchez, A. J., & Monfort, M. (2010). Niños con implantación coclear bilateral: variación en los resultados. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 30 (3), 130-135.

(3)Giezen, M. R., Baker, A. E., & Escudero, P. (2014). Relationships between spoken word and sign processing in children with cochlear implants. Journal Of Deaf Studies And Deaf Education, 19(1), 107-125. doi:10.1093/deafed/ent040

(3) Higuero, H. y Juárez, A. (2004). Abordaje global y temprano en las sorderas infantiles. En Manual Básico de Formación Especializada sobre Discapacidad Auditiva, Fiapas, Madrid 2004.

(5)Marschark, M., Rhoten, C., & Fabich, M. (2007). Effects of cochlear implants on children's reading and academic achievement. Journal Of Deaf Studies And Deaf Education, 12(3), 269-282. doi:10.1093/deafed/enm013

MIEDO A TRAGAR CIERTOS ALIMENTOS

Hace unas semanas que observo que mi padre de 82 años y que vive conmigo está tosiendo mucho durante las comidas, como si se atragantara. Especialmente le pasa cuando se toma una sopa o se come una naranja. También le pasa con el agua, hasta el punto que como le da miedo (porque se lo pasa muy mal) ya casi no bebe.  Me ha comentado una amiga que a su madre le pasaba algo parecido después de tener el ictus y que fue a logopedia y le solucionaron el problema. ¿Se trata de lo mismo? ¿Existe algún tipo de solución?

Los problemas para tragar o para alimentarse en general se dan muy frecuentemente en personas de mayor edad, debidos a una pérdida de la fuerza y de la velocidad de la musculatura implicada en la deglución. Esto puede ocurrir sin necesidad de haber sufrido ningún proceso patológico grave como pueda ser un ictus, una enfermedad neurológica degenerativa (p.ej. Parkinson, Alzheimer, etc.) o algún tumor de cabeza o cuello.  Si, además, el anciano presenta alguna de estas enfermedades el riesgo de padecer disfagia, que es como se denomina este síntoma, aumenta considerablemente (1).

Como usted describe en su pregunta, los problemas suelen aparecer con los líquidos y con las consistencias mixtas (aquellas comidas que mezclan líquidos con sólidos) ya que cuestan mucho más de manejar en boca. La consecuencia de esto es el atragantamiento y el riesgo de que parte de ese líquido o alimento atraviese la laringe y penetre en la vía aérea, llegando a los pulmones y provocando lo que conocemos como aspiración (2). Cuando esto ocurre se puede producir deshidratación por la reducción de la ingesta de líquidos, picos febriles habituales sin razón aparente, neumonías por infección del alimento aspirado o incluso, en el supuesto más grave, el ahogo y la consecuente muerte.

Afortunadamente y como ya le indicó su amiga hoy en día disponemos de pruebas y materiales para evaluar este problema y ponerle solución. La recomendación es que solicite la valoración de la deglución de su padre por una unidad de disfagia del sistema de salud que normalmente está integrada por otorrinolaringólogos, logopedas y nutricionistas que valorarán el alcance del problema y diseñarán un plan de rehabilitación donde se suele incluir el uso de espesantes para los líquidos, la adaptación de la tipo de dieta más adecuado, cambios posturales, maniobras deglutorias y ejercicios para mejorar el tono de la musculatura implicada. Todo ello enfocado a conseguir una deglución segura (sin riesgo para el paciente) y eficaz (que asegure la correcta nutrición e hidratación)(3).

 

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

Carlos Vidal Úbeda, logopeda, Colegiado nº 46042

 

Puede encontrar más información técnica sobre esto en los siguientes libros:

  • Garmendia Merino, G., Gómez Candela, C., & Ferrero López, M. I. (2007) Diagnóstico e intervención nutricional en la disfagia orofaríngea: aspectos prácticos. Barcelona: Ed. Glosa.
  • Bleeckx, D. (2004). Disfagia. Evaluación y reeducación de los trastornos de la deglución. Aravaca (Madrid): McGraw-Hill/Interamericana de España, S. A.U.
  • Jaume, G. & Tomás, M. (2007). Manejo de la disfagia y aspiración. Barcelona: Salvat.
  • Clavé, P. & García, P. (2011). Guía de disgnóstico y de tratamiento nutricional y rehabilitador de la disfagia orofaríngea. Barcelona: Ed. Glosa.

 

Referencias en el texto:

(1) Clavé, P., Verdaguer, A. & Arreola, V. (2005). Disfagia orofaríngea en el anciano. Med Clin. 124 (19), 742-748.

(2) Almirall, J., Cabré, M. & Clavé, P. (2007). Neumonía aspirativa. Med Clin.129 (11), 424-432.

(3) Velasco. M., Arreola, V., Clavé, P., Puiggrós, C. (2007). Abordaje clínico de la disfagia orofaríngea: diagnóstico y tratamiento. Nutrición Clínica en Medicina. 3, 174-202.

NO SÉ COM PARLAR AL MEU FILL QUE NO PARLA

El meu fill té un trastorn específic del llenguatge (TEL) comprensiu i expressiu de màxima severitat. Té quatre anys, dubtem de que comprenga el que sent i no pronuncia quasi cap paraula. Tot el món em diu que he de parlar-li però jo no sé com fer-ho. Cada dia pase amb ell 45 minuts en el cotxe; jo intente donar-li conversació però és impossible, perquè el meu fill no em respon. Tots em diuen que he d'estimular el seu llenguatge però no entenc com parlar amb un xiquet que no respon.

La recomanació que t'han fet és encertada, una bona comunicació dels pares amb els seus fills és molt important per al seu desenvolupament lingüístic.

Les investigacions sobre este tema deixen clar que la receptivitat és fonamental [1]. És possible que el teu fill estiga motivat per participar en la conversació, el repte és identificar com participa, reconeixent el seu mode de comunicar-se, encara que no siga per mitjà de parla, sinó amb gestos o sons breus, amb els que pot omplir el seu torn en la conversació.

Per exemple, quan algú ens pregunta si sabem quelcom i ens encollim de muscles, comuniquem sense paraules. També comuniquem quan diem "mmm", si ens agrada una menjar, o quan un xiquet fa "brrr" per a indicar el soroll d'un cotxe mentres juga. Integrar estes formes d'intercanvi en la conversació augmentaria la seua iniciativa i comprensió de la situació i no necessàriament retarda l'aprenentatge.

A més, també és important aprofitar al màxim el lloc. En l'actualitat hi ha enfocaments d'estimulació del llenguatge i altres aprenentatges que se centren en els contextos quotidians reals en els que el xiquet es comunica [2,3].

És molt positiu que hages vist en el moment del cotxe un d'estos llocs per a aprofitar. Durant el viatge amb cotxe, per a millorar la seua comprensió, pots recolzar-te en objectes reals, imatges o gestos (p.ej. ensenyar-li les claus del cotxe abans de pujar, una foto del vostre destí i que diga el nom) que il·lustren el que està ocorrent i que, repetint-los cada dia, tornen la situació més predicible per a ell. Les rutines són la base de l'aprenentatge en edats primerenques [4].

A l'estar conduint, i no poder fer gestos o jugar directament amb ell, pots cantar cançons o usar onomatopeies, retafiles o paraules clau relacionades amb el recorregut i el que aneu veient en el camí. Si passa un túnel dir: "¡que ve el túnel", o al passar per un semàfor, dir: "semáfor en...¡roig! ", o, "¡preparats, listos..., ja! davant d'un canvi de color. Quan arrancada, dir: "brrrrr", a l'arribar: "¡arribem!", marcant de manera clara cada rutina, perquè el teu fill puga anticipar el que ocorrerà. L'anticipació és un prerequisit per a l'aprenentatge, i és la clau de les rutines. Després, a casa, es pot representar el camí amb els cotxes, construir ponts, carreteres, semàfors, per a generalitzar el que aprén.

Estigueu atents a les motivacions, els llocs, els objectes i els sons que es puguen utilitzar en cada rutina quotidiana, i a poc a poc, aneu introduint novetats perquè la conversació puga fer-se més àmplia i variada.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dra. Silvia Neva Ramos. Docent en el Grau en Logopèdia i Màster en Intervenció Logopèdica (Universitat Complutense de Madrid). Col·legiada nº28/0049 Colegio Profesional de Logopedas de la Comunidad de Madrid

-----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

Pepper, J y Weitzman, E. (2007) Hablando nos entendemos los dos. Una guía para padres sobre cómo ayudar a sus hijos a comunicarse. Toronto. The Hanen Center.

Perpiñán, S. (2009). Atención Temprana y familia. Cómo intervenir creando entornos competentes. Madrid: Narcea.

Sánchez Polo, N.F., Gómez López, L. (2010). “Preparados, listos…¡ya!”. Guía dirigida a padres para el desarrollo de la comunicación. Murcia: FEAPS.

Referències en el text:

[1] Tamis–Le Monda. C. S, Bornstein, M. y Baumwell, L. (2001).Maternal Responsiveness and Children’s Achievement of Language Milestones. Child Development. 72, (3), 748-767.

[2] Giné, C., Gràcia, M., Vilaseca, R., y Balcells, A. (2009). Trabajar con las familias en atención temprana. Revista Interuniversitaria de Formación del Profesorado, 65 (23,2), 95-113.

[3] Momplet, R. V. (2002). La intervención logopédica en niños con dificultades en el área del lenguaje y de la comunicación: un enfoque naturalista. Revista de logopedia, foniatría y audiología, 22(3), 143-150

[4] Mariscal, S., y Gallo, M.P. (2014). Adquisición del Lenguaje. Madrid: Síntesis.

EL NOSTRE PARE NO S’ADAPTA A L’ÚS DE L’AUDIÒFON

El nostre pare ja té una certa edat i cada dia sent pitjor. Ens demana que repetim cada vegada que li diem quelcom i es queixa molt de que no ens entén. S'ha comprat un audiòfon però a penes ho utilitza perquè diu que l'única cosa que li fa és sentir-ho tot molt més amplificat, resultant-li desagradable i molest, atés que no li ajuda a percebre les paraules amb claredat sinó en un volum més elevat. Creiem que simplement ha d'acostumar-se a utilitzar-ho. Podria un logopeda ajudar-nos perquè utilitze el seu audiòfon?

Este és un problema molt corrent, al qual denominem presbiacusia. La presbiacusia és la tercera malaltia crònica més important en les persones majors i, si bé, al principi la discapacitat que genera no sol interferir en la vida quotidiana de les persones, a poc a poc és cada vegada més incapaciten-te, fins al punt que associada a la presbiacusia sol observar-se en les persones majors una marcada tendència a la depressió, a l'aïllament social i inclús un cert grau de demencia.

Tradicionalment la solució a esta pèrdua auditiva passava per adaptar uns audiòfons sense contemplar res més. En els últims anys, s'ha anat posant de manifest que l'adaptació d'uns audiòfons sense que es duga a terme cap tipus de rehabilitació auditiva i cognitiva no resol el problema. Tot al contrari, frustra l'usuari qui acaba abandonant els audiòfons en un calaix.

Per este motiu, a més d'usar uns audiòfons ben adaptats a les necessitats del pacient (exactament com fem amb unes ulleres), és necessària la intervenció del logopeda per a dur a terme exercicis de rehabilitació auditiva que ajuden al pacient a descobrir novament sons que tenia oblidats o, pitjor encara, mal registrats en el seu cervell després de molts anys de sentir malament. El logopeda, a més, ha de realitzar exercicis per a millorar l'atenció i la memòria de treball, ja que esta és essencial per a la comprensió del llenguatge i, finalment, acompanyar el pacient i assessorar-ho en les noves sensacions que experimentarà durant les primeres setmanes d'usar els seus audiòfons.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dr. Jesús Valero García, logopeda, Col·legiat nº 3437 (CLC). Universidad Ramón Llull de Barcelona

 

-----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

Abelló, P. (2010) Presbiacusia. Exploración e intervención. Barcelona:Elsevier.

Sweetow, R. i Palmer, C.V. (2005). Efficacy of individual auditory training in adults: a systematic review of the evidence. Journal of the American Academy of Audiology, 16, 494-504.
 

Valero-Garcia, J.; Bruna, O. & Signo, S. (2012) Envelliment i comunicació: interrelació entre els factors auditius, cognitius i emocionals. Revista  Aloma. 30 (1) 53-66

MON PARE NO ES COMUNICA COM ABANS

Mon pare ja s'ha fet molt major. Afortunadament té salut i el cap li funciona prou bé. No obstant això, hem notat que no li és fàcil comunicar-se com abans. El neuròleg ens ha tranquil·litzat i ens ha dit que no és Alzheimer ni cap altra demència. Jo patisc perquè veig que em li costa parlar i fer-se entendre. Em fa la sensació que cada vegada s'aparta més de les seues amistats i dels seus néts perquè no ens entén o perquè parla molt lent. No ho sé explicar exactament. M'agradaria saber com puc ajudar-li i si un professional podria aportar quelcom o almenys tranquil·litzar-nos.

Entenem perfectament la seua preocupació atés que la comunicació i el llenguatge són aspectes molt importants en el ser humà.

Efectivament, tal com diu el neuròleg, és molt probable que son pare no estiga en un procés degeneratiu com la demència. No obstant això, la major part de les persones majors presenten en el llenguatge característiques "associades a l'edad", que tenen a veure amb el procés d'envelliment.

Li suggerim que contacte amb un logopeda com a professional especialista en trastorns de la comunicació i el llenguatge atés que, amb un tractament a mesura, podria millorar les capacitats de comunicació de son pare.

Quant al llenguatge, les persones majors solen presentar pèrdues sensorials com el dèficit auditiu (1) el que pot produir problemes en la comprensió oral, amb poca capacitat per a discriminar paraules, entendre l'interlocutor i identificar característiques acústiques dels fonemes. Es reduïx, per tant, la capacitat de comunicació en estes condicions.

Si es confirma la discapacitat auditiva, per mitjà d'una audiometría i es prescriu un audiòfon, la figura del logopeda serà imprescindible per a ajudar-li en l'adaptació a la pròtesi.

En l'envelliment normal, es produïx un deteriorament del llenguatge propi de l'edat (2) i que afecta la capacitat per a trobar les paraules inclús sabent-les (fenomen "punta de la llengua") Es fa difícil el maneig de frases llargues i amb estructures gramaticals complexes tant per a poder expressar-les com per a comprendre-les.

En els estudis amb adults majors s'ha comprovat que la incapacitat per a trobar els noms es deu no a la falta de vocabulari sinó per dificultat d'accedir a ell. Així mateix les dificultats en comprensió i expressió de frases i estructures lingüístiques complexes es deuen a una disminució en la capacitat de la memòria de treball (memòria instantània per a manejar informació necessària mentres resolem un problema). De fet tot el llenguatge complex, ja siguen frases, històries o textos, requerix uns processos cognitius d'atenció, control i organització que poden veure's alterats en els majors.

Fer un treball d'estimulació ben dissenyat pot millorar els rendiments lèxics (3) ajudant a reorganitzar els processos cognitius que necessiten de base el llenguatge i la comunicació.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dña. Núria Duaso Caldes, logopeda, Col·legiada nº 08-0321

-----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

Abelló, P., Venegas, M.P., Gou, J. Valero, J, Rubio,I (2010) Presbiacusia. Exploración e intervención. Barcelona: Elsevier.

IMSERSO (2011) Libro blanco del envejecimiento activo. Madrid: Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad.

Juncos O. (1998) Lenguaje y envejecimiento: Bases para la intervención. Barcelona: Mason 

Referències en el text:

(1) Cervera, T., Soler, M.J, Dasí, C., Ruíz, J.C. & Marco, A. (2007) Dificultades en la comprensión del habla rápida en oyentes mayores con pérdidas auditivas leves o moderadas. Acta Otorrinolaringológica Española, 58(4), 123-128

(2) Pereiro Rozas, A., Juncos, O. (2003) Relación entre cambios cognitivos y lenguaje narrativo en la vejez. En Psicotema, vol. 15, Oviedo, España

(3) Juncos O. (1994) Lenguaje y envejecimiento. Una aproximación cognitiva. Cognitiva 6, 198-211

EL MEU FILL TÉ NÒDULS EN LES CORDES VOCALS

El meu fill té set anys i té nòduls en les cordes vocals. Va a logopèdia per a rehabilitació. La logopeda em diu que ha de fer exercicis a casa però al xiquet no li agrada i jo no estic segura de com he de corregir-se'ls. La meua pregunta és si és necessari fer estos exercicis o no.

Si la logopeda prescriu la realització d'uns exercicis, estos han de fer-se. La modificació d'uns hàbits motors no pot basar-se tan sols en les accions realitzades en la sessió de logopèdia, que habitualment duren entre 30 i 45 minuts una vegada per setmana. El cos necessita realitzar moltes vegades un nou gest per a incorporar-ho en el seu repertori i que siga més eficaç que l'antic i ho substituïsca. En els tractaments de veu és necessari exercitar els nous gestos i noves veus.

Però cal assegurar que el xiquet i els seus pares tenen tota la informació necessària per a realitzar-los de la manera més correcta possible i que s'entenguen com una activitat beneficiosa i agradable. Cal demanar a la logopeda que explique els motius i procediments per a fer bé els exercicis.

Al meu parer, l'ideal és que un xiquet de set anys prenga la responsabilitat dels exercicis a casa i que els pares ho observen com un joc i no com uns deures o, menys encara, com un castic.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dr. Josep M. Vila-Rovira, logopeda col·legiat nº08004. Universitat Ramon Llull

-----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

 Bustos, I. (2000): Trastornos de la voz en edad escolar. Málaga: Aljibe.

Vila, J. M. (2009) Guía de intervención logopédica en la disfonía infantil. Madrid: Síntesis.

POTSER EL NOSTRE FILL TINGA UN TEA, AMB QUÈ EDAT PODRIEN DIAGNOSTICAR EL SEU TRASTORN?

El metge de capçalera ha derivat al nostre fill xicotet al psiquiatre infantil perquè no ens atén ni ens mira i es provoca ferides en les manetes mossegant-se quan se sent intranquil, quelcom que passa massa sovint. Ens ha dit que ha de ser avaluat per sospita d'un Trastorn de l'Espectre Autista, i volem saber quins aspectes poden avaluar-se sent tan xicotet, té 3 anys i dos mesos i no sabem si podria haver-se diagnosticat abans, si una atenció més primerenca podria haver evitat eixes conductes autolesives que li estan deixant marques molt evidents.

El metge de capçalera vos ha aconsellat bé i com a professional de la vostra confiança, juga un paper important en la identificació que el vostre fill puga necessitar servicis i suports. És convenient realitzar, com més prompte millor, una valoració del desenvolupament i proves específiques per a detectar si les dificultats que té són compatibles amb un retard o un trastorn del neurodesenvolupament. Hi ha uns signes d'alerta específics que servix els professionals per a poder detectar precoçment els dits trastorns i, en cas de sospita, poder-los derivar a equips específics de diagnòstic (neuròleg o psiquiatre infantil, psicòleg, logopeda, terapeuta ocupacional, etc) . El no atendre a la veu i no mirar, està dins dels signes d'alerta.

Hui en dia, encara no hi ha un biomarcador que per mitjà d'una anàlisi de sang es puga confirmar el TEA però això no impedix fer ús d'altres estratègies per a poder detectar i diagnosticar els xiquets amb TEA. Hi ha una prova de detecció precoç específica (qüestionari M-CHAT) a partir dels 18 mesos i ja hi ha proves d'observació estructurada com l'observació semi-estructurada ADOS-Toddler que ens pot mesurar el nivell de risc a tindre TEA, a partir dels 12 mesos.

Actualment es pot fer un diagnòstic vàlid i fiable quan els xiquets tenen 2 anys d'edat. El pronòstic, encara que variable, depén del tipus i precocitat del tractament (atenció primerenca per mitjà de la implementació de programes globals del desenvolupament basats en l'evidència científica, que fan insistència a afavorir el desenvolupament social i comunicatiu del xiquet).

El diagnòstic és un procés de caràcter deductiu, per mitjà del qual els professionals o especialistes, guiats pels seus coneixements i experiència clínica, i per mitjà de les categories universalment acceptades per la comunitat científica, classifiquen i identifiquen el comportament de l'individu, establint un pla d'intervenció apropiat a les característiques de la persona. L'objectiu és identificar i observar les dificultats del desenvolupament social, comunicatiu i els patrons de conducta repetitius i estereotipats. Es fa ús de proves que l'evidència científica confirma que són ferramentes vàlides com: l'entrevista semi-estructurada ADIR que permet l'arreplega sistemàtica d'informació sobre el desenvolupament social i comunicatiu així com patrons de conducta que no s'observen en el desenvolupament normal.

A més la dita entrevista es complementa amb l'observació semiestructurada (ADOS) per a dur a terme una observació directa del desenvolupament i de la qualitat sociocomunicativa i de patrons de conductes repetitius i estereotipats. Ambdós proves que són específiques per al diagnòstic de TEA, haurien de complementar-se amb una Escala de Desenvolupament (Bayley, Battelle, Merryll Palmer,...) per a conéixer el perfil de desenvolupament de les diferents àrees (autonomia, socialització, comunicació, motora i cognitiva) , així com acompanyar-lo amb els cridats especificadores (valorar el perfil de llenguatge i d'intel·ligència, així com proves complementàries que el metge (neuròleg, pediatra,...) considere oportú.

Pel que es referix a mossegar-se els dits de la mà, és una estratègia d'autoregulació emocional quan està frustrat o ansiós. La dita conducta és comú en xiquets amb baixes competències comunicatives. Normalment els dits problemes s'aborden afavorint el desenvolupament comunicatiu, amb ajudes de Sistemes Augmentatius de Comunicació (si és necessari) acompanyat d'un Programa de Suport Conductual Positiu. Esta conducta s'evidencia sobretot en xiquets amb síndrome X-Fragil, per la qual cosa el metge segurament, en el vostre cas, complementarà la valoració específica de diagnòstic amb proves genètiques.

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dña. Berta Salvadó Salvadó, neuropsicóloga infantil; logopeda col·legiada núm. 08-1250 especialista en el Trastorn de l'Espectre Autista

-----------------

Bibliografia:

Arnaiz J., Zamora H., (2012). Detección y evaluación diagnóstica en TEA. In F. Martínez Martín (Ed.). Todo sobre el autismo (pp. 91-132). Tarragona: Publicaciones Altaria.

Canal, R (2012). El diagnóstico temprano de niños con autismo y el impacto en la calidad de vida de las familias. In F. M.A. Verdugo (Ed).Aplicaciones del paradigma de calidad de vida a la intervención con persona con discapacidad desde una perspectiva integral (pp. 27-54). Salamanca: Publicaciones INICO

Lord, C., & Corsello, C. (2005). Diagnostic Instruments in Autism Spectrum disorders. In F.R. Volkmar, R. Paul, A. Klin, & D. Cohen (Eds), Handbook of autism and pearsive developmental disorders (pp. 730-771). Hoboken, NJ: Wiley

Palomo, R (2013). Pruebas de evaluación de síntomas de los trastornos del espectro de autismo. In F. Alcantud Marín (Ed.),Trastornos del espectro autista: detección, diagnóstico e intervención temprana (pp. 163-181). Madrid: Ediciones Pirámide.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies