NO ENTENEN LA MEUA FILLA

Tinc una pregunta sobre la meua filla de 3 anys i mig. La seua mestra em diu que és prompte per a anar al logopeda però tant la meua família com la psicopedagoga em recomanen que la porte ja. La meua filla intenta comunicar-se amb els altres, entén perfectament i es relaciona amb ganes amb qualsevol. Nosaltres l'entenem bé però als altres els fa gràcia perquè diuen que parla en "estranger" i no li entenen pràcticament res. La veritat és que quan ens sabem què vol dir no aconseguim entendre-la i s'enfada.

En este cas, tant la seua família com la psicopedagoga tenen raó. És molt convenient que un logopeda veja la seua filla i determine exactament què està passant i si necessita ajuda per a millorar el seu desenvolupament del llenguatge.

Dels seus comentaris deduïm que la xiqueta parla de forma fluida però inintel·ligible. En el desenvolupament típic la intel·ligibilitat s'aconseguix molt prompte i la capacitat de pronunciar frases seguides i de fer-se entendre progressa de forma sincrònica (1). Quan el xiquet emet frases de forma fluida ja se li entén. Cap als dos anys i mig la majoria dels xiquets són intel·ligibles per qualsevol, la qual cosa no vol dir que la seua pronunciació siga perfecta, sinó que qualsevol entén el que diu encara que s'aprecien defectes pronunciació.

La situació que vosté compte sobre la seua filla ha de ser avaluada amb detall. Caldrà determinar que els aspectes de pronunciació són els únics problemàtics i descartar altres com la comprensió, el desenvolupament semàntic (vocabulari i raonament verbal) i morfosintàctic (oracions i tipus de paraules). També serà necessari avaluar factors físics com l'audició, la motricitat oral i factors perceptius (la capacitat de discriminar sons).

La majoria de xiquets inintel·ligibles a l'edat del seu fill respon a dos perfils diferencials: el perfil dispráxic i el perfil disfonológic (2). En el primer subjau la capacitat d'automatitzar els moviments articulatoris i en el segon la de distingir, organitzar i memoritzar la seqüència de sons en les paraula. El tractament d'estos xiquets ha de fer-se sempre que interferisca en el seu desenvolupament social, lingüístic o cognitiu. Té com a objectiu millorar la intel·ligibilitat. Es tracta d'accelerar el procés natural, però retardat en el temps, i influir en els factors que ho estan provocant per a impedir que puguen afectar altres àrees del desenvolupament i l'aprenentatge, com les dificultats de lectura i escriptura, que s'associen en gran quantitat de casos (3).

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, col·legiat nº 46121

-----------------

Pot trobar més informació tècnica en els llibres següents:

Acosta, V. M., León, S., & Ramos, V. (1998). Dificultades del habla infantil: un enfoque clínico investigación, teoría y práctica. Málaga: Aljibe.

Andreu i Barrachina, L., Aguado, G., Cardona i Pera, M. C., & Sanz-Torrent, M. (2013). El trastorno específico del lenguaje: diagnóstico e intervención. Barcelona: Editorial UOC

Laura Bosch Galcerán, Laura. (2004). Evaluación fonológica del habla infantil. Barcelona: Masson.

Mendoza Lara, Elvira. (2001). Trastorno específico del lenguaje (TEL). Madrid: Ediciones Pirámide.

 

Referències en el text:                  

(1) Serra Raventós, M. (2013). La adquisición del lenguaje. Barcelona: Ariel.

(2) Buiza, J. J., Rodríguez-Parra, M. J., & Adrián, J. A. (2015). Trastorno específico del lenguaje: subtipos de una patología compleja. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología.

(3) Ygual-Fernández, A., & Cervera-Mérida, J. F. (2001). Valoración del riesgo de dificultades de aprendizaje de la lectura en niños con trastornos del lenguaje. Rev Neurol Clin, 2(1), 95-106.

SÍNDROME DE SMITH-MAGENIS (SSM): COMUNICACIÓ I CONDUCTA

A la nostra filla, que té 5 anys i mig, li van detectar una malaltia rara: Síndrome de Smith-Magenis. Açò fa que el seu desenvolupament s'estiga veient complicat i que encara no parle. Té rabinades sovint i és súper moguda. No tenim moltes referències i voldríem saber com podem actuar amb ella a casa per a ajudar-la en els seus problemes de comunicació i de conducta.

El SSM és una malaltia rara que presenta un fenotip conductual típic. Destaca el dèficit cognitiu, problemes conductuals, del llenguatge i del son.

És infreqüent que als 5 anys una persona amb SSM no haja desenvolupat llenguatge, però els problemes oromotores que caracteritzen a un percentatge de la població, podrien explicar-ho. Estos problemes ocasionen inintel·ligibilitat i poca fluïdesa de la parla i afecten la comunicació i interacció.

Generalment el seu llenguatge comprensiu és millor que l'expressiu. Són persones comunicatives amb iniciativa conversacional, encara que els limiten els problemes fonològics i la pobresa en l'ús i comprensió d'estructures sintàctiques.

El tractament ha de remarcar en l'enfortiment de la musculatura orofacial, l'articulació dels sons i la seqüenciació ordenada de les diferents estructures i la seua comprensió. És convenient reforçar les "destreses": comprensió i ampliació del vocabulari, per a començar la intervenció en els altres aspectes (1) (2) .

Respecte a la conducta, la seua intervenció pot provocar conductes agressives pel canvi de dinàmiques i rutines. Els trastorns de conducta característics d'esta població es relacionen amb la falta d'habilitats com la capacitat d'adaptació i flexibilitat mental, intolerància a la frustració o dificultats per a la resolució de problemes, dèficit d'atenció i hiperactivitat i la dificultat de comunicació, llenguatge i parla, limitacions que, encara que independents, estan interrelacionades i obliguen a una intervenció integradora, perquè el treball en qualsevol d'estes dificultats permetrà millorar sensiblement les restants. La constància, canvi d'hàbits i costums seran valuosos aliats.

Un important problema de conducta es relaciona amb l'oposicionisme i comportaments explosius, conseqüència de la seua frustració i ràbia per no comprendre als altres o no aconseguir el que volen. La primera intervenció en l'àmbit familiar és no cedir davant de determinades demandes/tiranies; suposa evitar la conducta problema. Es pot modificar la conducta de diferents maneres; caldrà valorar quin és la millor manera d'obtindre amb el menor cost emocional possible preservant la calma i paciència. Una tècnica és establir metes senzilles (p.e. no els demanarem que posen la taula, primer només hauran de posar els plats o només el seu cobert). Les metes intermèdies permeten establir les conductes desitjades minorant possibles rabinades.

Els pares han de mostrar qui i com es fan les coses en la família, evitant regles genèriques "has de ser ordenat" o dictant ordes "arreplega els videojocs", en favor d'expressions com "quan arreplegues els videojocs, podrem jugar a un"; en cas contrari aconseguirem una negativa rotunda i conductes explosives. Per a pal·liar les rabinades, un canvi brusc en situació de crisi a una altra situació que no té res a veure amb ella, ajuda. Recórrer a l'humor sempre és un bon recurs en les famílies amb un afectat amb SSM; per mitjà de l'efecte sorpresa desviem el pensament a la nova situación.

 

Per al col·legi de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dra. Elena Garayzábal Heinze, logopeda col·legiada nº 28/0114. Professora Titular en la Universidad Autònoma de Madrid.

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en les referències següents:

Garayzábal, E., Lens, M. (2013): Guía de intervención logopedia en el Síndrome de Smith-Magenis. Editorial Síntesis. Madrid.

Greene, R.W. (2003): El niño insoportable. Medici. Barcelona.

Martin, S. C., Wolters, P. L. & Smith, A. C. (2006). Adaptive and maladaptive behavior in children with Smith–Magenis Syndrome. J Autism Dev Disord 36(4), 541–52.

Solomon, B., McCullah, L., Krasenwich, D., y Smith, A.C. (2002). Oral sensory motor, swallowing and speech fi ndings in Smith Magenis syndrome: A research update. American Society of Human Genetic Research, 71(4), 271.

 

Referències en el text:

(1) Garayzábal y Lens (2013): “Tratamiento I. Guía para los padres”. En Guía de intervención logopedia en el Síndrome de Smith-Magenis. Editorial Síntesis. Madrid. Cap. 4:130-144.

(2) Garayzábal y Lens (2013): “Tratamiento II. Guía para el terapeuta”. En Guía de intervención logopedia en el Síndrome de Smith-Magenis. Editorial Síntesis. Madrid. Cap. 5:155-221.

NO ENTIENDEN A MI HIJA

Tengo una pregunta sobre mi hija de 3 años y medio. Su maestra me dice que es pronto para ir al logopeda pero tanto mi familia como la psicopedagoga me recomiendan que la lleve ya. Mi hija intenta comunicarse con los demás, entiende perfectamente y se relaciona con ganas con cualquiera. Nosotros la entendemos bien pero a los demás les hace gracia porque dicen que habla en “extranjero” y no le entienden prácticamente nada. La verdad es que cuando nos sabemos qué quiere decir no conseguimos entenderla y se enfada.

En este caso, tanto su familia como la psicopedagoga tienen razón. Es muy conveniente que un logopeda vea a su hija y determine exactamente qué está pasando y si necesita ayuda para mejorar su desarrollo del lenguaje.

De sus comentarios deducimos que la niña habla de forma fluida pero ininteligible. En el desarrollo típico la inteligibilidad se alcanza muy pronto y la capacidad de pronunciar frases seguidas y de hacerse entender progresa de forma sincrónica (1). Cuando el niño emite frases de forma fluida ya se le entiende. Hacia los dos años y medio la mayoría de los niños son inteligibles por cualquiera, lo que no quiere decir que su pronunciación sea perfecta, sino que cualquiera entiende lo que dice aunque se aprecien defectos pronunciación.

La situación que usted cuenta sobre su hija debe ser evaluada con detalle. Habrá que determinar que los aspectos de pronunciación son los únicos problemáticos y descartar otros como la comprensión, el desarrollo semántico (vocabulario y razonamiento verbal) y morfosintáctico (oraciones y tipos de palabras). También será necesario evaluar factores físicos como la audición, la motricidad oral y factores perceptivos (la capacidad de discriminar sonidos).

La mayoría de niños ininteligibles a la edad de su hijo responde a dos perfiles diferenciales: el perfil dispráxico y el perfil disfonológico (2). En el primero subyace la capacidad de automatizar los movimientos articulatorios y en el segundo la de distinguir, organizar y memorizar la secuencia de sonidos en las palabra. El tratamiento de estos niños debe hacerse siempre que interfiera en su desarrollo social, lingüístico o cognitivo. Tiene como objetivo mejorar la inteligibilidad. Se trata de acelerar el proceso natural, pero retrasado en el tiempo, e influir en los factores que lo están provocando para impedir que puedan afectar otras áreas del desarrollo y el aprendizaje, como las dificultades de lectura y escritura, que se asocian en gran cantidad de casos (3). 

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Colegiado nº 46121

 


 Referencias en el texto:

 (1) Serra Raventós, M. (2013). La adquisición del lenguaje. Barcelona: Ariel.

 (2) Buiza, J. J., Rodríguez-Parra, M. J., & Adrián, J. A. (2015). Trastorno específico del lenguaje: subtipos de una patología compleja. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología.

 (3) Ygual-Fernández, A., & Cervera-Mérida, J. F. (2001). Valoración del riesgo de dificultades de aprendizaje de la lectura en niños con trastornos del lenguaje. Rev Neurol Clin, 2(1), 95-106.


 Puede encontrar más información técnica en los siguientes libros:

Acosta, V. M., León, S., & Ramos, V. (1998). Dificultades del habla infantil: un enfoque clínico investigación, teoría y práctica. Málaga: Aljibe.

Andreu i Barrachina, L., Aguado, G., Cardona i Pera, M. C., & Sanz-Torrent, M. (2013). El trastorno específico del lenguaje: diagnóstico e intervención. Barcelona: Editorial UOC

Laura Bosch Galcerán, Laura. (2004). Evaluación fonológica del habla infantil. Barcelona: Masson.

Mendoza Lara, Elvira. (2001). Trastorno específico del lenguaje (TEL). Madrid: Ediciones Pirámide.

 

TORNAR A PARLAR SENSE LARINGE?

A mon pare li han operat per un tumor en el coll i li han hagut d'extirpar la laringe. Ell és jove té 54 anys i tot i que encara es troba hospitalitzat volem saber quin és la millor alternativa perquè puga tornar a parlar i començar amb això com més prompte millor, quin és la més utilitzada o fàcil de manejar, quin resulta més cómoda... necessitem que ens orienten.

Les persones a qui se'ls ha extirpat la laringe no sols patixen la pèrdua de la veu després de la intervenció, sinó també un canvi de mode respiratori, entre altres trastorns, ja que la via respiratòria ha quedat desvinculada del segment que compartia amb la via digestiva.

Per a la rehabilitació de la veu actualment hi ha diverses fórmules en funció de la situació postquirúrgica del pacient.

Una de les opcions més ràpides és l'ús d'una electrolaringe, dispositiu electrònic que emet una vibració sonora, el qual, aplicat al coll del pacient de forma manual, permet articular el dit so en la cavitat oral per a poder parlar. No obstant això la veu que s'emet és de tipus "robótica", molt impersonal i sense a penes inflexions. A més té els inconvenients de qualsevol dispositiu electrònic: cures, bateries, manteniment, alt coste, etc.

Per això, se sol recomanar l'ús d'una veu "propia" del subjecte generada per mitjà d'una "neoglotis", és a dir, aprofitant l'estretiment natural que té l'inici de l'esòfag, el qual es denomina esfínter esofàgic superior. Es tracta d'introduir aire en l'esòfag per a posteriorment fer-ho eixir cap a la boca fent vibrar el dit esfínter, la qual cosa produirà un so que articularem en forma de paraules en la cavitat oral. Segons la forma de proveir d'aire a l'esòfag, bé des de la boca (mètode erigmofònic) o des dels pulmons a través d'una comunicació quirúrgica (mètode traqueoesofàgic) , l'aprenentatge de cada un d'ells serà distint.

L'ús de la veu erigmofònica és el més estés entre els operats de laringe, però no està exempt de dificultat en el seu aprenentatge, segons els casos. Per mitjà de la injecció voluntària d'aire des de la boca a l'esòfag, és possible l'emissió de frases curtes amb una veu d'intensitat moderada i qualitat ronca, però amb "personalitat". No obstant això aporta al pacient una notable autonomia en el fet que no necessita emprar les mans per a parlar, ni necessita cap tipus de dispositiu extern per a produir la veu.

L'emissió de la veu traqueoesofàgica s'assembla més a la fonació prèvia a la laringectomia quant a mecànica i duració de la veu. Però per al seu ús és necessari tindre prèviament implantada una xicoteta pròtesi que comunique la trontolla amb l'esòfag. Requerix també l'ús d'una mà per a obstruir el traqueostoma en el moment d'expulsar aire pulmonar per a aconseguir que este passe a l'esòfag fent vibrar la neoglotis de tal forma que produïsca un so. A l'anteriorment exposat cal sumar que la pròtesi cal substituir-la cada certs mesos i en alguns casos pot agafar folgança amb risc de fuga de líquids o despreniment de la mateixa.

Per tant, en funció de l'estat i necessitats del pacient, el logopeda serà el professional sanitari que oriente al subjecte sobre el mètode rehabilitador més apropiat en cada cas. La rehabilitació logopèdica no sols ha de contemplar la restitució de la funció fonatoria, sinó també el tractament d'altres trastorns associats a la laringectomia (olfactoris, respiratoris, deglutorios...) i l'adaptació del subjecte a les activitats de la vida diària.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

SALVADOR JIMENEZ HERNANDEZ
Salvador Jiménez Hernández

Salvador Jiménez Hernández, Graduat en Logopèdia Col·legiat nº 28/0090  Hospital General Universitario Gregorio Marañon 

Centro Médico Carpetana

Universidad Complutense de Madrid

 

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

-Casado, J.C. y Adrián, J.A. (2004). Manual del laringectomizado. Málaga: Ed. Aljibe.

-Heuillet-Martin, G. y Conrad, L. (2003). Hablar sin laringe. Rehabilitación de la voz en laringectomizados. Barcelona: Lebón.

-Le Huche, F. (1982). La voz sin laringe. Manual de reeducación vocal. Barcelona: Ed. Médica y técnica S.A.

-Núñez, F., Maldonado, M. y Suárez, C. (2000). Cuidados y rehabilitación del paciente traqueotomizado. Oviedo: Servicio de publicaciones de la Universidad de Oviedo.

 

Imagen anatómica del antes y después de la laringectomía
Imagen anatómica del antes y después de la laringectomía

HIPERVERBALITAT EN LA SÍNDROME DE WILLIAMS

El meu cosí té la Síndrome de Williams, considerada com una de les malalties rares. És un xic molt simpàtic i es porta bé amb tot el món. El que em preocupa és que parla molt, sobretot sobre els temes que més li interessen, però quan jo parle amb ell veig que té dificultats per a seguir el que li dic. Com és possible que parlant tant parega comprendre'm tan poc?

La síndrome de Williams (SO) és una malaltia del neurodesenvolupament provocada per una microdelecció genètica en el cromosoma 7, que cursa amb discapacitat intel·lectual. Una característica pròpia de aquesta població és la seua hipersociabilitat. Són extravertits i amigables, excessivament sociables i sempre desitjosos d'agradar als altres. Aquesta sociabilitat constituïx, no obstant això, una limitació, perquè tendixen a mostrar empatia i establir interaccions socials amb persones desconegudes.

L'hipersociabilitat en esta síndrome es vincula directament amb l'hiperverbalitat que els caracteritza, encara que alguns estudis consideren que eixa "incontinencia verbal" indiscriminada pot obeir a un trastorn d'ansietat. Les persones amb SO solen obsessionar-se amb un tema (un cantant, màquines cementeres, trens, mapes, etc.) en el que perseveren, presenten arguments fixos i reiteratius, del que parlen constantment quan poden. Generalment, els interessos d'este grup poblacional són molt restringits.

La majoria de les persones amb SO presenten dificultats de caràcter pragmàtic, és a dir, tenen problemes a usar i comprendre el llenguatge en situacions d'interacció comunicativa. La forma en què ells transmeten els continguts, condicionen la seua adequada comprensió per part de l'interlocutor, atés que el seu discurs, fora del tema que els interessa obsessivament, sol ser incoherent, mal estructurat i poc rellevant. La verborrea que els caracteritza els impedix aplicar mecanismes de control que permeten mantindre un fil conductor conversacional, mantindre el tema i respectar els torns de parla. Els afectats pel SO tenen molt bones habilitats socials i la capacitat per a produir enunciats gramaticalment complexos, per lo qual inicien conversacions amb facilitat. No obstant això, en el curs de les mateixes presenten clares limitacions quant a la coherència i pertinència del seu discurs, així com en la comprensió del llenguatge, lo que resta funcionalitat comunicativa a la seua competència lingüística i a les seues habilitats pragmàtiques.

L'estudi dels aspectes gramaticals d'una llengua suposa tindre en compte processos de flexió verbal, concordança nominal, composició i derivació de les paraules, així com l'orde dels elements lingüístics en les oracions. El paper que juga la memòria a curt termini és molt important per al processament gramatical. La capacitat per a emmagatzemar unitats mínimes de la parla, com els morfemes gramaticals i les paraules relacionals (preposicions, conjuncions) està molt lligada a la competència gramatical. La comprensió i l'aprenentatge de construccions gramaticals complexes requerixen el manteniment dels elements lingüístics rellevants en la memòria a curt termini; esta memòria és deficitària en el SO i afecta la comprensió del llenguatge.

Respecte a la conversació, manifesten una baixa referencialitat comunicativa i una gran dependència de la conversació de l'interlocutor; no duen a terme un intercanvi fluid i efectiu, i aixó limita les seues bones habilitats socials conversacionals. Boten sovint d'un tema a un altre i no hi ha control temàtic, perquè tampoc s'arriba a desenvolupar; a penes es realitzen inferències i l'extracció de la informació rellevant no s'efectua correctament. Per tant, la competència comunicativa de les persones amb síndrome de Williams se situa en un nivell més pròxim a la seua capacitat cognitiva del que tradicionalment s'havia assenyalat.

 

 Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dra. Elena Garayzábal Heinze, logopeda col·legiada nº28/0114. Professora titular en la Universidad Autónoma de Madrid

-----------------

Pot trobar més informació en els següents llibres:

Garayzábal, E.; Fernández, M.; Diez-Itza, E. (2010): Guía de intervención logopédica en el Síndrome de Williams. Ed. Síntesis. Madrid.

Morris,.C.A.; Lenhoff, H.; Wang, P. (2006): Williams-Beuren Syndrome: Research, Evaluation and Treatment. John Hopkins. Baltimore.

Semel, E.; Rosner, S.R. (2003): Understanding Williams Syndrome. Behavioural patterns and Interventions. Lawrence Erlbaum Associates. Nueva York.

 

 

MOLTES FALTES D’ORTOGRAFIA AMB LES LLETRES ER, EL I DE

El meu fill d'onze anys té un rendiment escolar normal però té prou faltes d'ortografia. En la seua escola ho atribuïxen a desorientacions, però a mi em sorprén que quasi totes les faltes s'acumulen en paraules amb les lletres ere i ele i, altres vegades, amb la lletra de.

L'acumulació d'errors ortogràfics en lletres d'aspecte molt diferenciat però que transcriuen sons que sonen molt semblants quan es pronuncien entre vocals, podria deure's a causes diferents de les desorientacions o falta d'atenció.

El que descriu vosté sol ser un defecte residual d'una dificultat per a distingir auditivament i fixar una empremta mental que ens permet distingir amb precisió com sonen paraules com a porus i pol o com Tere i tele. També ens permet saber que "golila", "falola""alfalelo" o "medienda" estan mal pronunciades en quant les sentim (1) .

Durant el procés d'adquisició del llenguatge aprenem a distingir entre els sons de les llengües a què estem exposats. Alguns d'ells són clarament diferenciables i els xiquets els distingixen a edats molt primerenques. Altres sons són molt més difícils de distingir i es tarda alguns anys més a aconseguir-ho, com per exemple els que representen la er i la el, però també altres com els de la zeta i la esse o la ena palatal i la ele doble.

Alhora que desenvolupem eixa agudesa auditiva en el nostre cervell es crega una representació fonològica -empremta auditiva o memòria fonològica- per a cada un dels sons de l'idioma que facilita enormement l'emmagatzemament de paraules i evita la confusió entre formes molt semblants o cacofòniques com pogueren ser "camarero i camadedo" o "mirador i midador".

Quan els xiquets aprenen a escriure necessiten haver desenvolupat eixes dos habilitats: la de discriminar entre els sons i retindre en la seua ment amb precisió el so, diferenciant-ho categorialment i sense ambigüitat: o sona er o sona el. A més, el normal és que puga pronunciar-los amb soltesa i precisió gràcies a què ha desenvolupat un automatisme o programa motor per a cada un d'eixos sons. Sobre estes habilitats de llenguatge oral el xiquet aprén la correspondència entre els sons i les lletres.

En el cas que vosté ens relata seria necessari saber en qual dels processos -auditiu, relatiu a la memòria o d'aprenentatge de la correspondència amb les lletres- té la dificultat el seu fill. El seu logopeda ho podrà determinar amb precisió. Probablement li aplicarà proves de discriminació auditiva específiques per a determinar si és capaç de distingir i recordar correctament els sons (2 i 3) , investigarà si la pronunciació està interferint, o si el problema radica en no poder aplicar correctament les regles de correspondència entre sons i lletres. Per a això, és freqüent que aplique tasques de dictat de paraules inventades (o pseudoparaules) per a comprovar com funcionen eixos processos sense la influència de la freqüència d'aparició en el vocabulari habitual.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, col·legiat nº 46121

-----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

  •  Cervera, J. F., & Ygual, A. (2001). Evaluación e intervención en niños con trastornos fonológicos y riesgo de dificultad de aprendizaje de la lectura y escritura. Cuadernos de Audición y Lenguaje, 1, 1–41
  •  Lirola, F. V. (2003). La atención logopédica a las necesidades educativas especiales desde el enfoque fonológico. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 23(3), 135-153

 

Referències en el text:

(1) Cervera-Mérida, J. F., & Ygual-Fernández, A. (2006). Una propuesta de intervención en trastornos disortográficos atendiendo a la semiología de los errores. Rev Neurol, 42(2), 117–26.

(2) Ygual-Fernández, A., & Cervera-Mérida, J. F. (2013). Relación entre la percepción y la articulación en procesos fonológicos sustitutorios de niños con trastornos del lenguaje. Rev Neurol, 56(Supl 1), S131–40.

(3) Cervera-Mérida, J. F., & Ygual-Fernández, A. (2013). Evaluación de la discriminación de habla en preescolares: comparación de las pruebas ABX y AX. Revista de Logopedia, Foniatría Y Audiología, 33(2), 69–82.

 

 

COM SABEM QUE EIXA METODOLOGIA ÉS LA MILLOR PER AL NOSTRE FILL AMB TRASTORN DE L’ESPECTRE DE L’AUTISME?

El meu fill té 7 anys i fa 3 rebem diagnòstic de Trastorn de l'Espectre de l'Autisme (TEA) . Fins a l'any passat ha rebut suports en l'àmbit educatiu i en el nostre Centre d'Atenció Primerenca de referencia, però este curs va finalitzar eixe suport d'Atenció Primerenca i ha canviat el seu logopeda. Ens agradaria saber si hi ha algun criteri per a saber si la forma d'intervenció que s'està duent a terme és la correcta, ja que hem llegit i escoltat que hi ha distintes metodologies i enfocaments.

L'àmbit dels TEA és potser on podem trobar major variabilitat quant a capacitats i necessitats de suport en comunicació. Podem trobar des de xiquets amb un desenvolupament verbal molt formal, amb frases ben construïdes i ampli vocabulari, però amb dificultats per a saber mantindre conversacions o entendre algunes funcions del llenguatge (per exemple la mentida o les bromes), fins a adults on la modalitat preferent de comunicació és l'ús de gestos senzill, amb absència de llenguatge oral.

Açò fa molt complicat establir uns objectius logopèdics específics comuns per a totes les persones amb TEA.

No obstant sí que comptem amb alguns indicadors que ens permetran poder identificar si el professional respecta uns criteris ètics i professionals:

1) Perfil professional. El logopeda ha d'estar col·legiat en el Col·legi Professional de la seua Comunitat Autònoma, i ha de comptar amb la Titulació Universitària específica que habilita per a l'exercici professional.

2) Pràctica basada en l'Evidència Científica. Les Guies de Bones pràctiques (1) recomanen l'ús de:

  • Sistemes de Comunicació Augmentativa i Alternativa, quan la modalitat oral no és funcional per a la comunicació. Per exemple: Sistema de Comunicació Total de Benson Schaeffer, Sistema per intercanvi de Símbols (PECS) , o ús de gestos naturals.
  • Estratègies d'estructuració temporal, espacial i social i informació per avançat: Programa PEANYA, metodologia TEACCH.
  • Suport Conductual Positiu
  • Estratègies psicoeducatives

3) Intervenció i Planificació Centrada en la Persona i en la Família

Aquest enfocament recomana implicar en la presa de decisions a la família i, quan és possible, a la pròpia persona o alumne. Els èxits estan dirigits a aconseguir una millora en la Qualitat de Vida de la persona, que es mesura no sols per la reducció de símptomes o la millora de capacitats, sinó, a més, aconseguint una inclusió real de la persona en els distints entorns en què es desenvolupa la seua vida, que es traduïx en una major presència i participació.

Algunes preguntes que ens podem fer per a saber si s'està realitzant l'enfocament adequat són (2) (adaptació):

  • Atorga el Servici un paper actiu en el tractament a la família?
  • ¿Proporciona el Servici a la família un programa d'intervenció així com una reavaluació periòdica dels resultats amb criteris objectius, per escrit?
  • Proposa el Servici una intervenció intensiva que incloga objectius en els entorns naturals?
  • ¿Dóna el programa d'intervenció prioritat a les habilitats de comunicació, desenvolupament social i joc?
  • El Servici compta amb informació sobre la seua estructura, enfocament, metodologia i procediments?

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana: 

 D. José Antonio Calvo Expósito, logopeda col.legiat nº 28/0213 Professor Associat Departament de Psicologia, Grau en Logopèdia Universidad de Castilla la Mancha. Logopeda Centro Alpadif-Rivas, Rivas Vaciamadrid, Madrid

-----------------

Referències en el text:

(1) (3) Hernández JM, Artigas-Pallarés J, Martos-Pérez J, Palacios-Antón S, Fuentes-Biggi J, Belinchón-Carmona M, et al (Grupo de Estudio de los Trastornos del Espectro Autista del Instituto de Salud Carlos III). Guía de buena práctica para la detección de los trastornos del espectro autista. Rev Neurol 2005; 41: 237-45

(2) (ENLLAÇ EXTERN) Recomendaciones a las familias que buscan atención temprana para su hijo/a con TEA (Documento DEL Grupo de Atención Temprana de AETAPI, Noviembre de 2012)

MON PARE ESTÀ TRAQUEOSTOMITZAT EN LA U.C.I. I NO SÉ SI PODRÀ PARLAR

Mon pare té 64 anys i es troba ingressat en la Unitat de Vigilància Intensiva (UCI) de l'hospital després de patir un accident de tràfic. Es troba traqueotomitzat per a que respire millor, i van a posar-li una sonda d’alimentació per a nutrir-lo. Estem preocupats perque no sabem si podrà parlar en el tub de traqueostomía i com ens podrem comunicar amb ell. Tampoc sabem es uns sol.lució temporal o permanent. No tenim ni idea de les conseqüències d’estos procediments mèdics.

És molt freqüent que els pacients ingressats en la UCI experimenten dificultats en la comunicació i/o deglució (capacitat de tragar), ja siga com a resultat de la seua malaltia o com a resultat dels tractaments que reben (Batty, 2009) (1).

Efectivament quan un pacient no respira adecuadament per si sol se li intuba per la boca per a aportar-li el oxigen necessari mijantçant la anomenada ventilació mecànica. Si la situació del pacient no millora en els següents dies se li acaba fent una traqueostomia, es a dir, un procediment quirúrgic en el que se fa una obertura des de la part baixa del coll fins a la tràquea i es coloca un tub o cànula de traqueotomía a través de la qual se li continuarà ventilant. Habitualment estes mesures van acompanyades de drogues sedants i relaxants.

En primer lloc s’ha d’explicar que el tub o cánula de traqueostomía és una solució temporal, i que tant prompte com el pacient millore el seu estat de salut i comence a respirar adecuadament s’iniciarà el procés de retirada. Per suposat, el tub de traqueostomia te moltes conseqüències sobre la parla i també sobre la deglució. Sens dubte, la conseqüència més important sobre la parla és que l’aire de la respiració entra i ix per el tub, i no passa a través de les cordes vocals, que queden un poc més per damunt de la gola. D’eixa manera quan el pacient intenta parlar nota que no li ix la veu, i per tant, que els demés (sanitaris o familiars) no l’entenen. La incomunicació que se produeix genera molta frustració i una sensació molt forta d’impotència. Diferents autors han estudiat les respostes emocionals de les persones intubades o traqueostoimitzades que están incomunicades i se senten aïllades (Magnus y Turkington,  2006) (2).

A banda, el tub o cànula de traqueostomia te conseqüències sobre la deglució que cal estudiar amb deteniment abans de donar-li a menjar al pacient i inciar la via oral dàlimentació; dificulta el moviment de les estructures de la laringe, desensibilitza la zona, etc., (Baumgartner, Bewyer y Bruner, 2008) (3).

Per solucionar estos problemes d’incomunicació inicialment podem fer servir plafons de comunicació. Quan la situació del pacient millora, podem instruir-lo per a que quan solte l’aire per a parlar (quan espire) tape el tub de traqueostomia en el seu dit, de manera que obligue a l’aire a passar per les cordes vocals, i d’eixa manera puga fer-les vibrar i se li senta la veu. D’altra banda, també se pot recomanar la colocació d’una válvula de parla, que consisteix en un tap per al tub o cànula que permitix l’entrada d’aire a través del mateix, però no l’eixida, “obligant” de nou a l’aire espirat a pujar i passar per les cordes vocal, lo que produirà la veu. A més a més, es molt convenient una adecuada rehabilitació de les estructures laringíes de cara a conseguir una òptima recuperació de la veu i de la deglució.

Per tot açò, la presència del logopeda en la UCI no sols està plenament justificada, sino que ademés és molt necessària (Batty, 2009) (1).

 Per al Col.legi Oficial de logopedes de la Comunitat Valenciana:

Jorge Puchades Chulià, logopeda, nº col. 46246 Hospital Universitari de la Ribera

 -----------------

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

Vidal C, Puchades J. Logopedia y nuevos ámbitos de actuación en disfagia orofaríngea en la Comunidad Valenciana. Bol AELFA. 2012;12(2): 45-53.

Hess D.R. (2005). Facilitating speech in the patient with a tracheostomy. Respiratory Care, 50(4): 519-25.

Desai, A., Rho. L., Nelson, J. (2009). Helping the chronically critically ill to communicate: speaking valve pilot trial. American Journal of Respiratory Critical Care Medecine, 179; 2009; A3083  

 

Referències en el text:

(1) Batty, S. (2009). Communication, swallowing and feeding in the intensive care unit patient. Nursing in Critical Care, 14 (4), 175‑179.

(2) Menzel L.K. (1998). Factors related to the emotional responses of intubated patients to being unable to speak. Heart & Lung, 27 (4), 245-52.

(3) Baumgartner, C.A., Bewyer, E., Bruner, D. (2008). Management of communication and swallowing in intensive care: the role of the speech pathologist. Advanced Critical Care, 19 (4), 433‑43.

 

EL NOSTRE BEBÉ TÉ MICROSOMÍA HEMIFACIAL, EN QUÈ ENS VA A PODER AJUDAR EL LOGOPEDA?

Acabem de tindre un bebé que ha nascut amb Microsomia Hemifacial. La careta és asimètrica, la seua orella dreta i la seua mandíbula són més xicotetes. El maxil·lofacial ens ha comentat que seria convenient treballar amb un logopeda expert en miofuncional. En què ens va a poder ajudar un logopeda?

Efectivament necessitareu un logopeda especialitzat en síndromes craneofacials que estiga familiaritzat en aquest tipus d'alteracions anatòmiques i al seu torn amb el treball de la musculatura orofacial i de les seues funcions; és a dir: alimentació (succió-masticació) deglució i respiració.

D'altra banda, també haureu de prestar-li molta atenció a la seua audició, i estar atents al desenvolupament del seu llenguatge. Deveu saber que el xiquet no localitzarà la font sonora del so i podria tindre dificultats en la discriminació de la parla en ambients sorollosos. L'otorrino en combinació amb el logopeda vos guiarà durant tot este procés.

Ja vos haureu donat compte que al vostre bebé li està costant prendre el seu biberó, i que a més no ha sigut capaç de succionar del pit matern. Tot això, és freqüent en estos xiquets perquè no tenen prou força en la seua llengua, els seus llavis i els seus carrets per a extraure la llet materna de forma autònoma. Doncs bé, ja en esta primera etapa el logopeda vos explicarà com fer-ho de forma correcta i segura per al vostre bebé i vos assessorarà també sobre quan i com realitzar la transició a un altre tipus d'alimentació perquè el vostre xiquet desenvolupe la musculatura de la careta, la seua dentició i la seua mandíbula de la millor manera possible. En el cas que associe alguna fissura, el logopeda vos ajudarà a millorar les seues alteracions de ressonància i articulació, o si manifesta una paràlisi facial, a mobilitzar la musculatura afectada i relaxar la que treballarà amb major esforç.

Més avant, al voltant dels 5 anys el logopeda també haurà de condicionar els músculs de cara a la realització de la distracció mandibular, que és la tècnica quirúrgica que allargarà la mandíbula més curta, i obligarà al xiquet a ingerir aliments triturats o molt blans, durant uns quants mesos, per la qual cosa la seua musculatura facial i especialment la masticatòria es veurà "aprimada". En esta fase el logopeda elaborarà un programa d'exercicis perquè els seus teixits blans es recuperen més ràpid i s'adapten millor al seu nou os, utilitzant per a això aparells miofuncionales, embenat neuromuscular i electroestimulación que afavoriran l'oxigenació i l'augment de volum. Al llarg del creixement, possiblement siga necessari perllongar en més ocasions l'os de la mandíbula, estant present el treball del logopeda en tots els períodes postquirúrgics.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dña. Cristina Peris Hernández, logopeda,  col·legiada nº 46515

--------------------------

Bibliografía recomanada:

Peris, C. (2012) La terapia miofuncional en los síndromes craneofaciales. Boletín de AELFA, 12(2), 54-60.

Peris, C. (2013) Los síndromes craneofaciales en el contexto logopédico. www.logopediamail.net

 

VEU DE XIQUET EN COS D’HOME

El meu marit té 43 anys. En una revisió mèdica anual li van dir que té veu de xiquet i que acudira a un logopeda. El metge diu que no té cap problema en la gola però que parla amb la veu d'abans de la muda. Sempre ha tingut una veu molt aguda i compte que de jove se li burlaven prou. De tant en tant la gent li confon per telèfon amb la nostra filla. Podrien dir-me què és el que li passa i si realment ha d'anar al logopeda?

La descripció que ens fa coincidix amb una alteració poc freqüent de la veu, denominada puberfonía o falset mutacional. Hi ha poques dades sobre la seua prevalença, però probablement no siga superior a un cas per cada 900.000 persones (1). Es definix com la persistència de la veu infantil en una persona que ja ha mudat la veu, sense que hi haja una causa orgànica que ho justifique. La literatura científica es limita a la descripció en hòmens i alguns autors dubten de la seua existència en dones. Les característiques més freqüents són: to habitual molt agut i bitonalitat -la persona pareix tindre dos veus, encara que no la use de forma totalment simètrica o compensada (2).

Tots canviem la veu durant la pubertat, encara que eixa muda de la veu és molt més notable en hòmens que en dones. La laringe creix de forma molt ràpida i les cordes vocals augmenten la seua dimensió. Eixos canvis fan descendir el to habitual amb què parlem. Es produïx en tres o quatre mesos i durant este temps és normal que hi haja una certa inestabilitat (bloquejos i galls) que desapareixen en poc de temps (3). El cervell, informat per l'audició i la propiocepción, tarda un temps a controlar la nova mobilitat de les cordes vocals. El xic s'acostuma a la seua nova veu greu que d'ara en avant formarà part de la seua identitat com a persona.

Ignorem la causa per la qual alguns barons mantenen la veu infantil una vegada han completat la seua maduració sexual i canviat la grandària de la seua laringe. El to agut es manté perquè les cordes vocals adopten una vibració del tipus falset, amb un baix quocient de tancament en els cicles d'obertura i tancament de les cordes vocals. La persona creu que eixa és la seua veu normal, encara que els altres la perceben com infantil. A vegades relaten que els ix una altra veu molt més greu que els sorprén i no acaben de controlar. Quan realitzen fonacions no culturals, com puga ser la rialla, la tos o el plor, apareix la veu greu. En algunes casos es donen complicacions de tipus psicològic, encara que la majoria dels barons que hem tractat no les tenien, com demostra la gran la rapidesa amb què es produïx el canvi en la veu davant de la intervenció adequada.

El tractament de primera opció és el logopèdic. El Dr. Jordi Perelló (4) afirmava que és una de les poques ocasions en què el logopeda pot "fer màgia", ja que és habitual que el pacient isca de la primera sessió amb una altra veu. Serà necessari objectivar la situació; mostrar-li els mesuraments acústics on s'evidencia el to sobre elevat i la seua relació amb l'edat premuda vocal; ajudar-li a controlar voluntàriament els dos tipus d'emissions; proporcionar-li retroalimentació modificada en la seua veu (a vegades basta sentir-la en gravacions) i informar-li de que pot usar la veu greu amb naturalitat. La majoria dels pacients que hem tractat, després d'uns primers moments de confusió i unes setmanes d'entrenament, es van habituar a la veu postmuda vocal sense cap tipus de dificultat. Alguns van relatar sensació de descans muscular, ja que el falset mutacional pot anar acompanyat de tensió en la musculatura laríngia.

Quan aquest quadre s'acompanya de complicacions de tipus psicològic es produïx una evident resistència al canvi. Altres vegades la veu de falset pot estar emmascarada per una ronquera persistent que li dóna una aparença de veu greu a pesar de produir-se per una vibració molt alta.

Si el metge otorinolaringòleg no aprecia cap alteració orgànica que puga derivar en un problema de salut, el seu marit pot triar lliurement si vol adoptar la veu que li correspondria per sexe i edat o mantindre una veu de falset que li dóna eixe aspecte característic. Un logopeda expert en veu podrà ajudar-li.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

 Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, col·legiat nº 46121

----------------- 

Referències en el text:

 (1) Srikamakshi, K., & Balasubramanian, T. (2014). Mutational Falsetto: A Panoramic Consideration. Online Journal of Otolaryngology, 4(1)

 (2) Lim, J.-Y., Lim, S. E., Choi, S. H., Kim, J. H., Kim, K.-M., & Choi, H.-S. (2007). Clinical Characteristics and Voice Analysis of Patients With Mutational Dysphonia: Clinical Significance of Diplophonia and Closed Quotients. Journal of Voice, 21(1), 12–19

 (3) Cobeta, I., Núñez, F. Y Fernández, S. (2013). Alteraciones de la voz. Barcelona: Marge Médica Books

 (4) Perelló, J., & Miquel, J. A. S. (1980). Alteraciones de la voz. Barcelona: Editorial Científico-Médica.

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els textos següents:

  • Cobeta, I., Núñez, F. Y Fernández, S. (2013). Alteraciones de la voz. Barcelona: Marge Médica Books

 

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies