DOS IMPLANTES COCLEARS?

La nostra filla va nàixer sorda fa tres mesos i estàvem convençuts que li posaríem un implante coclear. Ara hem de prendre la decisió de si posem un només o un en cada oïda. Estem buscant informació sobre els possibles beneficis. Podrien ajudar-nos?

En la majoria dels xiquets implantats en edats per davall dels dos anys s'esperen resultats molt bons quant a l'adquisició de la llengua oral, tant implantats en un sol oïda com en els dos. S'espera que la seua veu siga normal i la seua pronunciació intel·ligible, que l'adquisició de la gramàtica i el lèxic s'aproxime al procés natural i que les seues habilitats de comunicació ordinàries siguen perfectament satisfactòries (1) .

No obstant això en alguns casos la facilitat d'adquisició dels nivells bàsics del llenguatge pot emmascarar més dificultats en els usos sofisticats de la llengua com puguen ser els de maneig del discurs elaborat i les relacions amb el pensament matemàtic o simplement amb el rendiment escolar (2) .

El tema de les dobles implantacions és relativament recent però ja hi ha suficients casos a nivell mundial i s'estan presentant resultats de sèries amb prou xiquets portadors de dos implantes. No pareix haver-hi cap dubte sobre que les dobles implantacions oferixen millors resultats quant a la capacitat discrimitativa de la parla en condicions de soroll i la de la localització dels sons. Els equips d'investigació estan tractant de resoldre la qüestió que a vostés els preocupa sobre l'efecte en el desenvolupament del llenguatge i l'impacte en l'escolarització.

En un estudi de la universitat de Melbourne publicat en 2014 (1) es va investigar els resultats de la condició de ser portador d'un o dos implantes. Els resultats van ser a favor de la doble implantació per al vocabulari i la gramàtica encara que no es va trobar diferències importants en els usos comunicatius bàsics del llenguatge. Les diferències trobades en este estudi pareixen indicar que la variable més important actualment és la precocitat de la implantació, que és la que major pes té en el conjunt de resultats. Les variables ambientals són també molt importants, fonamentalment la de la implicació familiar per a proporcionar hores d'interacció comunicativa d'alta qualitat i de suport en les tasques escolars. Estes tres variables (la condició de doble implante, la precocitat, la implicació de la família) junt amb el quocient intel·lectual són predictors dels resultats entre un 60% i un 70%, la qual cosa indica que hi ha altres aspectes que també poden influir.

També s'està investigat sobre l'impacte de la doble implantació en els resultats acadèmics. En un altre estudi de la mateixa universitat publicat en 2015 (2) en el que van participar 44 xiquets de huit anys es va comprovar que la proporció de xiquets que se situaven en el nivell mitjà o alt en els resultats acadèmics en les àrees de matemàtiques i de llenguatge oral i escrit era inferior als normo oients. L'àrea més dèbil va ser la de matemàtiques i la més forta la de llenguatge escrit.

Les variables més importants quant a la predicció del rendiment acadèmic són tres: l'edat d'implantació, la presència de dos implantes i la implicació familiar en el procés d'habilitació del llenguatge i del seguiment i suport a l'escolarització. L'edat d'implantació és la primera d'elles i les dades pareixen estar a favor de la implantació més primerenca possible. La segona variable indica millors resultats en els xiquets amb dos implantes coclears enfront dels que porten un i la precocitat de la segona implantació també prediu millors resultats acadèmics. La tercera variable ens indica que el temps que dediquen les famílies és fonamental perquè els xiquets aconseguixen els millors resultats acadèmics en la seua escolarització.

Com poden observar els estudis coincidixen a ressaltar el valor de la implantació el més precoç possible i en que els implantes dobles aporten millors resultats. Sobre la primera afirmació ja hi ha molta evidència científica acumulada. Sobre la segona es comencen a obtindre resultats degut que hi ha menys xiquets amb dos implantes. Cal tindre en compte que el procés de desenvolupament global i del llenguatge en particular és molt complex i que influïxen moltes variables, a més de les que hem assenyalat.

El millor consell que podem donar-los és que busquen un centre implantador de la seua confiança i que treballen a fons amb els professionals que els indicaran que passos han d'anar afrontant.

 

Dr. José Francisco Cervera Mérida
Dr. José Francisco Cervera Mérida

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Colegiado nº 46121, director de la Clínica Universitaria de Logopedia de la Universidad Católica de Valencia

 

 

 

-----------------

MÉS INFORMACIÓ: s'obri la informació en una nova finestra al fer clic sobre el text

(Enllaç extern) Asociación de Implantados Cocleares de la Comunidad Valenciana (AICC)

(Enllaç extern: Document PDF- Tamany 121,13KB) Implantes Cocleares. Comisión de expertos del Comité Español de Audiofonología – CEAF Real Patronato sobre Discapacidad (Abril 2005)

Descarga directa pdf (2,39MB): Programa de implantes cocleares e implantes auditivos de troncocerebral_Universidad de Navarra

 

Referències en el text:

(1) Montag, J. L., AuBuchon, A. M., Pisoni, D. B., & Kronenberger, W. G. (2014). Speech Intelligibility in Deaf Children After Long-Term Cochlear Implant Use. Journal Of Speech, Language & Hearing Research, 57(6), 2332-2343 12p. doi:10.1044/2014_JSLHR-H-14-0190

(2) Sarant, J. Z., Harris, D. C., & Bennet, L. A. (2015). Academic Outcomes for School-Aged Children With Severe--Profound Hearing Loss and Early Unilateral and Bilateral Cochlear Implants. Journal Of Speech, Language & Hearing Research, 58(3), 1017-1032 16p. doi:10.1044/2015_JSLHR-H-14-0075

¿DOS IMPLANTES COCLEARES?

Nuestra hija nació sorda hace tres meses y estábamos convencidos que le pondríamos un implante coclear. Ahora tenemos que tomar la decisión de si ponemos uno solo o uno en cada oído. Estamos buscando información acerca de los posibles beneficios. ¿Podrían ayudarnos?

 

En la mayoría de los niños implantados en edades por debajo de los dos años se esperan resultados muy buenos en cuanto a la adquisición de la lengua oral, tanto implantados en un solo oído como en los dos. Se espera que su voz sea normal y su pronunciación inteligible, que la adquisición de la gramática y el léxico se aproxime al proceso natural y que sus habilidades de comunicación ordinarias sean perfectamente satisfactorias (1).

Sin embargo en algunos casos la facilidad de adquisición de los niveles básicos del lenguaje puede enmascarar mayores dificultades en los usos sofisticados de la lengua como puedan ser los de manejo del discurso elaborado y las relaciones con el pensamiento matemático o simplemente con el rendimiento escolar (2).

El tema de las dobles implantaciones es relativamente reciente pero ya hay suficientes casos a nivel mundial y se están presentando resultados de series con bastantes niños portadores de dos implantes. No parece haber ninguna duda acerca de que las dobles implantaciones ofrecen mejores resultados en cuanto a la capacidad discrimitativa del habla en condiciones de ruido y la de la localización de los sonidos. Los equipos de investigación están tratando de resolver la cuestión que a ustedes les preocupa sobre el efecto en el desarrollo del lenguaje y el impacto en la escolarización.

En un estudio de la universidad de Melbourne publicado en 2014 (1) se investigó los resultados de la condición de ser portador de uno o dos implantes. Los resultados fueron a favor de la doble implantación para el vocabulario y la gramática aunque no se encontró diferencias importantes en los usos comunicativos básicos del lenguaje. Las diferencias encontradas en este estudio parecen indicar que la variable más importante actualmente es la precocidad de la implantación, que es la que mayor peso tiene en el conjunto de resultados. Las variables ambientales son también muy importantes, fundamentalmente la de la implicación familiar para proporcionar horas de interacción comunicativa de alta calidad y de apoyo en las tareas escolares. Estas tres variables (la condición de doble implante, la precocidad, la implicación de la familia) junto con el cociente intelectual son predictores de los resultados entre un 60% y un 70%, lo que indica que hay otros aspectos que también pueden influir.

También se está investigado sobre el impacto de la doble implantación en los resultados académicos. En otro estudio de la misma universidad publicado en 2015 (2) en el que participaron 44 niños de ocho años se comprobó que la proporción de niños que se situaban en el nivel medio o alto en los resultados académicos en las áreas de matemáticas y de lenguaje oral y escrito era inferior a los normo oyentes. El área más débil fue la de matemáticas y la más fuerte la de lenguaje escrito.

Las variables más importantes en cuanto a la predicción del rendimiento académico son tres: la edad de implantación, la presencia de dos implantes y la implicación familiar en el proceso de habilitación del lenguaje y del seguimiento y apoyo a la escolarización. La edad de implantación es la primera de ellas y  los datos parecen estar a favor de la implantación más temprana posible. La segunda variable indica mejores resultados en los niños con dos implantes cocleares frente a los que llevan uno y la precocidad de la segunda implantación también predice mejores resultados académicos. La tercera variable nos indica que el tiempo que dedican las familias es fundamental para que los niños alcancen los mejores resultados académicos en su escolarización.

Como pueden observar los estudios coinciden en resaltar el valor de la implantación lo más precoz posible y en que los implantes dobles aportan mejores resultados. Sobre la primera afirmación ya hay mucha evidencia científica acumulada. Sobre la segunda se empiezan a obtener resultados debido que hay menos niños con dos implantes. Hay que tener en cuenta que el proceso de desarrollo global y del lenguaje en particular es muy complejo y que influyen muchas variables, además de las que hemos señalado.

El mejor consejo que podemos darles es que busquen un centro implantador de su confianza y que trabajen a fondo con los profesionales que les indicarán que pasos deben ir afrontando.

 

Dr. José Francisco Cervera Mérida
Dr. José Francisco Cervera Mérida

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Colegiado nº 46121, director de la Clínica Universitaria de Logopedia de la Universidad Católica de Valencia

 

 

 

 

-----------------

MÁS INFORMACIÓN: se abre la información en una nueva ventana al hacer clic sobre el texto.

Asociación de Implantados Cocleares de la Comunidad Valenciana (AICC)

Implantes Cocleares. Comisión de expertos del Comité Español de Audiofonología – CEAF Real Patronato sobre Discapacidad (Abril 2005)

Descarga directa pdf (2,39 MB): Programa de implantes cocleares e implantes auditivos de troncocerebral_Universidad de Navarra

 

Referencias en el texto:

(1) Montag, J. L., AuBuchon, A. M., Pisoni, D. B., & Kronenberger, W. G. (2014). Speech Intelligibility in Deaf Children After Long-Term Cochlear Implant Use. Journal Of Speech, Language & Hearing Research, 57(6), 2332-2343 12p. doi:10.1044/2014_JSLHR-H-14-0190

(2) Sarant, J. Z., Harris, D. C., & Bennet, L. A. (2015). Academic Outcomes for School-Aged Children With Severe--Profound Hearing Loss and Early Unilateral and Bilateral Cochlear Implants. Journal Of Speech, Language & Hearing Research, 58(3), 1017-1032 16p. doi:10.1044/2015_JSLHR-H-14-0075

SEQÜELES DESPRÉS D’OPERAR-LI DE LES AMÍGDALES

Al meu fill de 4 anys li van ser li van ser extirpades les amígdales fa un mes, i ara la seua veu és ennassada, tampoc  pot pronunciar algunes vocals. Açò va ser degut que durant la intervenció quirúrgica, per alguna causa paralitze els pilars del vel del paladar. Ara li van recomanar fer un tractament d'estimulació per un especialista en fonoaudiología, per a recuperar la seua veu. Vull saber si el dit tractament és efectiu, i en cas que no ho siga, que opcions tinc perquè puga parlar normalment. Gràcies

De la lectura de la seua consulta, deduïsc que la inflamació inicial ja ha revertit, però persistixen els símptomes de l'hipernasalitat i les dificultats articulatòries i per això li han indicat la necessitat d'iniciar la rehabilitació logopèdica. Imagine que ja li hauran explicat que esta falta de mobilitat del vel del paladar és la responsable que la cavitat oral i nasal no es troben totalment segellades durant l'emissió de la parla, permetent que l'aire fuga pel nas i provoque la veu ennassada que em descriu. Entenc a més que no s'han detectat en el xiquet problemes a l'engolir i el tractament del xiquet únicament deu centrar-se en la recuperació de la mobilitat del vel del paladar, la millora de la seua ressonància i la resolució d'eixes xicotetes dificultats articulatòries que em comenta (Coll-Florit,& Col, 2014).

Done per fet que prèviament a la cirurgia els explicarien les complicacions que podien sorgir, entre elles, la del possible trauma quirúrgic (Arabolaza &col, 2014; Carvalho & Col 2013; Alvo & Sedano, 2015).  a l'extirpar les amígdales ja que es troben just entre els pilars anterior i posterior del vel del paladar i la major dificultat dels quals precisament és la determinació de l'àrea de resecció que permet que el múscul elevador del paladar superior es mantinga preservat. No obstant això, no sempre resulta fàcil ja que tots els paladars no són iguals i quan es produïx la dita lesió es genera este quadro que em descriu a la perfecció. (Jofré & Heider, 2015).

El període de la possible recuperació espontània se situa entre els 6-12 mesos posteriors a l'amigdalectomía (Alvo&Sedano, 2015), no obstant això, convé actuar com més prompte millor per a agilitzar el procés i sobretot per si este no es duguera a terme de forma espontània.

Quant a l'eficàcia del tractament pel qual em pregunta, he d'indicar-li algunes consideracions:

En línies generals, el tractament indicat en un xiquet de l'edat del seu fill, inclou l'estimulació sensoriomotríz de la zona afectada (estimulació tèrmica amb va fregir i amb materials miofuncionals) (Bartuilli i col, 2007) en combinació simultània amb tècniques de veu, ja que no pareix existir efectivitat en el tractament aïllat de la mobilitat per a millorar la ressonància o la parla (Prater, 1986). Amb tot això, hauria de ser possible corregir les alteracions que ha provocat la disfunció del mecanisme velofaríngeo que en estos moments no aconseguix un tancament adequat, a causa de la paràlisi.

No obstant això, actualment hi ha diverses tècniques instrumentals en les clíniques logopèdiques, que permeten potenciar l'efecte del tractament tant de la mobilitat de les estructures com de la qualitat vocal, com puguen ser els equips de biofeedback (BF) capaços de proporcionar retroalimentació immediata al subjecte sobre les seues funcions fisiològiques (per exemple, apareix un nino si no hi ha fuga nasal) o bé l'electroestimulación (NMES), que fonamenta la seua actuació en l'aplicació d'un corrent elèctric capaç de produir artificialment l'excitació de la fibra muscular o nerviosa.

Per tant, l'èxit de la intervenció dependrà en gran manera de les competències professionals del logopeda que vosté seleccione per a realitzar la intervenció, atés que el seu abordatge precisarà d'una àmplia experiència professional en tractament de la veu, així com de la seua capacitat per a valorar els possibles beneficis de l'aplicació d'un protocol d'electroestimulació sensorial i motora del vel del paladar (Guimaraes & Guimaraes, 2013) ajustat a les necessitats del cas, resultant imprescindible el coneixement de la utilització dels dispositius intraorals (en el cas que ens ocupa), els tipus de corrent, freqüència, intensitat i temps d'aplicació, atés que una mala praxi podria resultar perjudicial.

D'altra banda, l'efectivitat del tractament per a disminuir l'hipernasalitat es basa en la combinació de teràpia de veu unida a retroestimulació visual que potencie la sensibilitat auditiva del pacient a identificar la ressonància alterada (veu ennassada) i efectuar les correccions oportunes (Prater, 1986). Per a això existixen des de senzills dispositius que permeten visualitzar el moviment d'una boleta quan hi ha fuga d'aire pel nas (See escape), fins a complexos equips informàtics (Biofeedback) que associen el seu programari a presentacions en format de jocs, especialment atractives per a xiquets menuts, i l'efectivitat del qual ha quedat demostrada tant en població infantil com en adulta (Vallino& col, 2011).

Amb tot això, crec que cal mostrar-se esperançats quant a la recuperació de la veu del seu fill. No obstant això, si finalment no s'aconseguiren els objectius proposats, s'haurà de valorar pel servici d'otorino la possibilitat de realitzar una cirurgia correctiva del vel del paladar.

 

Cristina Peris Hernández
Cristina Peris Hernández

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Cristina Peris Hernández Col. 46515 Logopeda del CAT de ASPAS Castellón-Hélix

 

 

 

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els següents llibres y/o articles:

 Alvo, A., & Sedano, C. (2015). Complicaciones velofaríngeas de adenoamigdalectomía. Revista de otorrinolaringología y cirugía de cabeza y cuello75(3), 286-294.

Arabolaza, M. E., Basile, M., & Paoli, B. P. Indicaciones y complicaciones de adenoamigdalectomía. Revista Faso (2014) 21 - Nº 2 - 2014

Bartuilli, M., Cabrera, P.J. & Periñán, M.C. (2007). Guía técnica de intervención logopédica. Terapia miofuncional. Madrid: Síntesis.

Carvalho, C. M., Clodic, C., Rogez, F., Delahaye, L., & Marianowski, R. (2013). Adenoidectomía y amigdalectomía. EMC-Cirugía Otorrinolaringológica y Cervicofacial14(1), 1-14.

Conessa, C., Hervé, S., Goasdoué, P., Martigny, E., Baudelle, E., & Poncet, J. L. (2005). Insuficiencia velofaríngea. EMC-Otorrinolaringología34(4), 1-11.

Coll-Florit, M., Vila-Rovira, J. M., Aguado, G., Fernández-Zúñiga, A., Gambra, S., & Perelló, E. (2014). Trastornos del habla y de la voz. Editorial UOC.

Guimaraes , B., Guimaraes, M. (2013) Eletroestimulaçao Funcional (EEF) em Disfagia Orofaríngea. Sao Paulo: Pulso

Jofré, D., & Heider, C. (2015). Complicaciones posamigdalectomía: Revisión desde la evidencia. Revista de otorrinolaringología y cirugía de cabeza y cuello, 75(3), 275-285.

Prater, R. J., & Swift, R. W. (1986). Manual de terapéutica de la voz. Salvat Editores.

Vallino‐Napoli, LD, Howard, S., & Lohmander, A. (2011). Evaluation and Evidence‐Based Practice. Cleft Palate Speech: Assessment and Intervention , 317-358.

Enllaç extern: http://www.otorrinoweb.com/es/3013.html

SECUELAS DESPUÉS DE OPERARLE DE LAS AMÍGDALAS

A mi hijo de 4 años le fueron le fueron extirpadas las amígdalas hace un mes, y ahora su voz es gangosa, tampoco puede pronunciar algunas vocales. Esto fue debido que durante la intervención quirúrgica, por alguna causa paralizo  los pilares del velo del paladar. Ahora le recomendaron hacer un tratamiento de estimulación por un especialista en fonoaudiología, para recuperar su voz. Quiero saber si dicho tratamiento es efectivo, y en caso que no lo sea, que opciones tengo para que pueda hablar normalmente. Gracias

De la lectura de su consulta, deduzco que la inflamación inicial ya ha revertido, pero persisten los síntomas de la hipernasalidad y las dificultades articulatorias y por ello le han indicado la necesidad de iniciar la rehabilitación logopédica. Imagino que ya le habrán explicado que esta falta de movilidad del velo del paladar es la responsable de que la cavidad oral y nasal no se encuentren totalmente selladas durante la emisión del habla, permitiendo que el aire escape por la nariz y provoque la voz gangosa que me describe. Entiendo además que no se han detectado en el niño problemas al tragar y el tratamiento del niño únicamente debe centrase en la recuperación de la movilidad del velo del paladar, la mejora de su resonancia y la resolución de esas pequeñas dificultades articulatorias que me comenta (Coll-Florit,& Col, 2014). 

Doy por hecho que previamente a la cirugía les explicarían las complicaciones que podían surgir, entre ellas, la del posible trauma quirúrgico (Arabolaza &col, 2014; Carvalho & Col 2013; Alvo & Sedano, 2015). al extirpar las amígdalas ya que se encuentran justo entre los pilares anterior y posterior del velo del paladar y cuya mayor dificultad precisamente es la determinación del área de resección que permite que el músculo elevador del paladar superior se mantenga preservado. No obstante, no siempre resulta fácil ya que todos los paladares no son iguales y cuando se produce dicha lesión se genera este cuadro que me describe a la perfección. (Jofré & Heider, 2015).

El periodo de la posible recuperación espontánea se sitúa entre los 6-12 meses posteriores a la amigdalectomía (Alvo&Sedano, 2015), no obstante, conviene actuar cuanto antes para agilizar el proceso y sobre todo por si este no se llevara a cabo de forma espontánea.

En cuanto a la eficacia del tratamiento por el que me pregunta, debo indicarle algunas consideraciones:

En líneas generales, el tratamiento indicado en un niño de la edad de su hijo, incluye la estimulación sensoriomotríz de la zona afectada (estimulación térmica con frio y con materiales miofuncionales) (Bartuilli y col, 2007) en combinación simultánea con técnicas de voz, puesto que no parece existir efectividad en el tratamiento aislado de la movilidad para mejorar la resonancia o el habla (Prater, 1986). Con todo ello, debería ser posible corregir las alteraciones que ha provocado la disfunción del mecanismo velofaríngeo que en estos momentos no consigue un cierre adecuado, debido a la parálisis.

Sin embargo, actualmente existen diversas técnicas instrumentales en las clínicas logopédicas, que permiten potenciar el efecto del tratamiento tanto de la movilidad de las estructuras como de la calidad vocal, como puedan ser los equipos de biofeedback (BF) capaces de proporcionar retroalimentación inmediata al sujeto sobre sus funciones fisiológicas (por ejemplo, aparece un muñeco si no hay escape nasal) o bien la electroestimulación (NMES), que fundamenta su actuación en la aplicación de una corriente eléctrica capaz de producir artificialmente la excitación de la fibra muscular o nerviosa.

Por tanto, el éxito de la intervención va a depender en gran medida de las competencias profesionales del logopeda que vd. seleccione para realizar la intervención, dado que su abordaje precisará de una amplia experiencia profesional en tratamiento de la voz, así como de su capacidad para valorar los posibles beneficios de la aplicación de un protocolo de electroestimulación sensorial y motora del velo del paladar (Guimaraes & Guimaraes, 2013) ajustado a las necesidades del caso, resultando imprescindible el conocimiento de la utilización de los dispositivos intraorales (en el caso que nos ocupa), los tipos de corriente, frecuencia, intensidad y tiempo de aplicación, dado que una mala praxis podría resultar perjudicial.

Por otra parte, la efectividad del tratamiento para disminuir la hipernasalidad se basa en la combinación de terapia de voz unida a retroestimulación visual que potencie la sensibilidad auditiva del paciente a identificar la resonancia alterada (voz gangosa) y efectuar las correcciones oportunas (Prater, 1986). Para ello existen desde sencillos dispositivos que permiten visualizar el movimiento de una bolita cuando hay escape de aire por la nariz ( See escape), hasta complejos equipos informáticos (Biofeedback) que asocian su software a presentaciones en formato de juegos, especialmente atractivas para niños pequeños, y cuya efectividad ha quedado demostrada tanto en población infantil como en adulta (Vallino& col, 2011).

Con todo ello, creo que cabe mostrarse esperanzados en cuanto a la recuperación de la voz de su hijo. No obstante, si finalmente no se consiguieran los objetivos propuestos, se deberá valorar por el servicio de otorrino la posibilidad de realizar una cirugía correctiva del velo del paladar.

 

Cristina Peris Hernández
Cristina Peris Hernández

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunidad Valenciana:

 Cristina Peris Hernández Col. 46515 Logopeda del CAT de ASPAS Castellón-Hélix

 

  

 

 

Pueden encontrar más información sobre este tema en los siguientes libros y/o artículos:

 Alvo, A., & Sedano, C. (2015). Complicaciones velofaríngeas de adenoamigdalectomía. Revista de otorrinolaringología y cirugía de cabeza y cuello75(3), 286-294.

Arabolaza, M. E., Basile, M., & Paoli, B. P. Indicaciones y complicaciones de adenoamigdalectomía. Revista Faso (2014) 21 - Nº 2 - 2014

 Bartuilli, M., Cabrera, P.J. & Periñán, M.C. (2007). Guía técnica de intervención logopédica. Terapia miofuncional. Madrid: Síntesis.

 Carvalho, C. M., Clodic, C., Rogez, F., Delahaye, L., & Marianowski, R. (2013). Adenoidectomía y amigdalectomía. EMC-Cirugía Otorrinolaringológica y Cervicofacial14(1), 1-14.

 Conessa, C., Hervé, S., Goasdoué, P., Martigny, E., Baudelle, E., & Poncet, J. L. (2005). Insuficiencia velofaríngea. EMC-Otorrinolaringología34(4), 1-11.

Coll-Florit, M., Vila-Rovira, J. M., Aguado, G., Fernández-Zúñiga, A., Gambra, S., & Perelló, E. (2014). Trastornos del habla y de la voz. Editorial UOC.

Guimaraes , B., Guimaraes, M. (2013) Eletroestimulaçao Funcional (EEF) em Disfagia Orofaríngea. Sao Paulo: Pulso

Jofré, D., & Heider, C. (2015). Complicaciones posamigdalectomía: Revisión desde la evidencia. Revista de otorrinolaringología y cirugía de cabeza y cuello, 75(3), 275-285.

 Prater, R. J., & Swift, R. W. (1986). Manual de terapéutica de la voz. Salvat Editores.

Vallino‐Napoli, LD, Howard, S., & Lohmander, A. (2011). Evaluation and Evidence‐Based Practice. Cleft Palate Speech: Assessment and Intervention , 317-358.

Enlace externo: http://www.otorrinoweb.com/es/3013.html

MI ABUELA HA PERDIDO EL LENGUAJE TRAS UN ICTUS

Buenos días, nuestra consulta es la siguiente. Mi abuela tiene 86 años y estaba perfecta pero hace unos meses sufrió un ictus. Los médicos que la han tratado nos dijeron que en el TAC salía medio hemisferio oscuro y que era grave. Que no podría mover la parte derecha del cuerpo ni muy probablemente hablar. Ahora mismo está ya en casa y mueve las manos coordinadas y también la cara, la mandíbula… y come con algo de ayuda como si no tuviera parálisis (sí se le ha quedado una pierna sin fuerza). Le canto a veces porque le gusta mucho y ella de pronto canta algún trocito también, nos mira y parece que nos entiende y saluda o se despide diciendo el nombre de mi padre, mi prima… pero es un poco extraño. ¿Cómo podemos saber si realmente nos entiende o entiende las circunstancias que le rodean? Yo pruebo a hacerle preguntas, pero me he dado cuenta de que si cambio la forma de hacerlo responde como si lo hiciera de forma aleatoria… gracias y un saludo.

Buenos días, por lo que comenta su abuela al sufrir el ictus presenta una lesión en el hemisferio izquierdo cuya extensión es amplia, es por ello que la movilidad del lado derecho está afectada  ya que información cerebral se cruza y la lesión del hemisferio izquierdo también llamado parlante  nos indica la presencia de un trastorno afásico.

El término afasia define cualquier alteración en la percepción y /o expresión del lenguaje, como consecuencia de una lesión cerebral. Una manera práctica de describir ordenadamente a las afasias es atendiendo a la localización y extensión de la lesión (1).

El tipo de afasia, su lesión y componentes lingüísticos alterados son distintos para cada persona.

Las canciones y saludos forman parte del lenguaje automático, esto es  una forma de expresión espontánea, producida sin la intervención de la voluntad del sujeto en expresarlo. Es por ello que las personas con una lesión así son capaces de producir canciones, días de la semana, números, palabrotas… y no pueden articular las palabras que desean.

Por lo que comenta su familiar probablemente presente una afasia global eso implica que está afectada la comprensión y la expresión. Puede que sea capaz de comprender algunas palabras y/o producir otras.  Para conocer el nivel de afectación lo mejor sería realizarle una valoración del lenguaje por parte de un logopeda usando un test  o batería de valoración del lenguaje en afasias. Los más utilizados son el test de Boston, test Barcelona o batería Westerm. Una vez realizada esta, el logopeda podrá orientarle sobre la mejor forma de comunicarse con su familiar; el tipo de frases que debe usar para favorecer la comprensión y estrategias para favorecer la expresión de sus demandas y deseos.  Así como de su tratamiento.

 

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunidad Valenciana:

Almudena Valle Sastre , logopeda, Colegiada nº EX 06/0004

Almudena Valle Sastre
Almudena Valle Sastre

 

 

 

 

 

Pueden encontrar más información sobre este tema en los siguientes libros y/o artículos:

Berthier M.L.: Afasia secundaria a accidente cerebrovascular: Epidemiología, fisiopatología y tratamiento. Drugs and Aging 22 (2):163- 182, 2005

Peña Casanova J. Rehabilitación de la afasia y trastornos asociados. Barcelona. Masson 1995

Vendrell J.M: Las Afasias, semiología y tipos clínicos. Rev. Neurol. 2001: 32: 980-6

Vigotsky, S.L. Pensamiento y Lenguaje. Paidos. Barcelona, l995.

 

Referencias en el texto:

(1)    Anatomía de los órganos del lenguaje, visión y audición Rodriguez , Smith-Ágreda Ed. Médica Panamericana, 2004

------------------------------------------

Clasificación de las afasias por su localización. Imágenes extraídas de la web http://www.jocassan.com/

imagen localizaciones daño en afasia

 

 

LA MEUA IAIA HA PERDUT EL LLENGUATGE DESPRÉS D’UN ICTUS

Bon dia, la nostra consulta és la següent. La meua iaia té 86 anys i estava perfecta però fa uns mesos va patir un ictus. Els metges que l'han tractat ens van dir que en la TAC eixia mig hemisferi fosc i que era greu. Que no podria moure la part dreta del cos ni molt probablement parlar. Ara mateix està ja a casa i mou les mans coordinades i també la cara, la mandíbula... i menja amb quelcom d'ajuda com si no tinguera paràlisi (sí se li ha quedat una cama sense força). Li cante a vegades perquè li agrada molt i ella de sobte canta algun trosset també, ens mira i pareix que ens entén i saluda o es despedix dient el nom de mon pare, la meua cosina... però és un poc estrany. Com podem saber si realment ens entén o entén les circumstàncies que li rodegen? Jo prove a fer-li preguntes, però m'he adonat de que si canvi la forma de fer-ho respon com si ho fera de forma aleatoria... gràcies i una salutació.

 

Bon dia, per la qual cosa comenta la seua iaia al patir l'ictus presenta una lesió en l'hemisferi esquerre l'extensió de la qual és àmplia, és per això que la mobilitat del costat dret està afectada ja que la informació cerebral s'encreua i la lesió de l'hemisferi esquerre també cridat parlant ens indica la presència d'un trastorn afàsic.

El terme afàsia definix qualsevol alteració en la percepció i/o expressió del llenguatge, com a conseqüència d'una lesió cerebral. Una manera pràctica de descriure ordenadament a les afàsies és atenent a la localització i extensió de la lesió (1).

El tipus d'afàsia, la seua lesió i components lingüístics alterats són distints per a cada persona.

Les cançons i salutacions formen part del llenguatge automàtic, açò és una forma d'expressió espontània, produïda sense la intervenció de la voluntat del subjecte a expressar-ho. És per això que les persones amb una lesió així són capaços de produir cançons, dies de la setmana, números, paraulotes... i no poden articular les paraules que desitgen.

Pel que comenta el seu familiar probablement present una afàsia global això implica que està afectada la comprensió i l'expressió. Potser serà capaç de comprendre algunes paraules y/o produir altres. Per a conéixer el nivell d'afectació el millor seria realitzar-li una valoració del llenguatge per part d'un logopeda usant un test o bateria de valoració del llenguatge en afàsies. Els més utilitzats són el test de Boston, test Barcelona o bateria Westerm. Una vegada realitzada esta, el logopeda podrà orientar-li sobre la millor forma de comunicar-se amb el seu familiar; el tipus de frases que ha d'usar per a afavorir la comprensió i estratègies per a afavorir l'expressió de les seues demandes i desitjos. Així com del seu tractament.

 

Per a Col·legi de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Almudena Valle Sastre , logopeda, Colegiada nº EX 06/0004 

Almudena Valle
Almudena Valle Sastre

 

 

 

 

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els següents llibres y/o articles:

Berthier M.L.: Afasia secundaria a accidente cerebrovascular: Epidemiología, fisiopatología y tratamiento. Drugs and Aging 22 (2):163- 182, 2005

Peña Casanova J. Rehabilitación de la afasia y trastornos asociados. Barcelona. Masson 1995

Vendrell J.M: Las Afasias, semiología y tipos clínicos. Rev. Neurol. 2001: 32: 980-6

Vigotsky, S.L. Pensamiento y Lenguaje. Paidos. Barcelona, l995.

 

Referències en el text:

(1)    Anatomía de los órganos del lenguaje, visión y audición Rodriguez , Smith-Ágreda Ed. Médica Panamericana, 2004

------------------------------------------

Classificació de les afàsies per la seua localització imatges extretes de la web http://www.jocassan.com/ :

imagen localizaciones daño en afasia

 

LA MEUA FILLA RESPIRA PER LA BOCA, ÉS AÇÒ REALMENT UN PROBLEMA?

A la meua filla de 5 anys li van operar de vegetacions fa uns mesos. El pediatre ens ha dit en la revisió que la deriva a un logopeda perquè aprenga a respirar una altra vegada pel nas. Ens han alarmat un poc perquè ens ha dit que respirar per la boca pot ser el que estiga fent que parle malament (alguns sons no els diu bé) o que a vegades es quede fins sense veu. És de veritat necessari que vaja a un logopeda o ella aprendrà a respirar com els altres si se'l diem?

Efectivament el seu pediatre li ha donat un bon consell, després d'un llarg temps en què la via aèria nasal ha estat obstruïda per les vegetacions, l'única possibilitat que li quedaria a la seua filla per a prendre aire és per la boca, instaurant així una respiració oral.

Moltes vegades pensem que llevant el problema d'obstrucció es torna espontàniament a la respiració nasal, però açò està lluny de la realitat, especialment quant major siga el temps de manteniment de les vegetacions. La seua filla ha automatitzat un patró respiratori oral i necessitarà d'un logopeda per a, en primer lloc, desinstaurar eixe patró i establir un patró respiratori nasal, però també per a tractar les conseqüències derivades de les alteracions en el desenvolupament dentofacial i de les funcions orofacials que eixe patró comporta. Algunes d'elles ja les menciona vosté en la seua pregunta (els problemes d'articulació i de veu) per ser potser les més evidents, però falten altres que només un ull clínic especialitzat no passarà per alt.

Els xiquets respiratoris orals, que clàssicament veiem permanentment amb la boca oberta durant quasi tot el dia, presenten un descens de la mandíbula i la llengua i inclinen el cap cap arrere adreçant-la. Per tant si es manté estos canvis posturals en el temps es provocaría:

-Un augment de l'altura facial, podent erupcionar les dents posteriors en excés

-Post-rotació de la mandíbula

-Compressió i protusió de l'arcada dental superior amb possible mossegada encreuada posterior uni o bilateral i augment del ressalt

-Per la seua posició de llengua baixa i a vegades avançada en repòs (per a poder deixar pas a l'aire en la respiració) hi haurà tendència a la mossegada oberta anterior i a interposar la llengua entre les dents anteriors acompanyant així problemes de deglució atípica y/o succió labial.

-Deficient creixement del nas amb tendència a ser xicoteta amb orificis nasals i aleteig nasal poc desenvolupats

Totes estes alteracions poden portar al xiquet a tindre problemes en les distintes funcions del sistema orofacial: la masticació, la deglució i l'articulació dels fonemes, però a més hauríem d'observar també els hàbits de son, l'existència de roncs y/o apnees, així com problemes en la veu (ja que la respiració oral no permet el pas de l'aire pel nas que és la que complix la funció de filtrat i neteja de l'aire i de regulació de la temperatura del mateix).

Amb tot açò, les opcions de tractament en l'actualitat haurien de ser multidisciplinaris. En primer lloc, com vosté ja ha fet, es necessita de la visita a l'otorinolaringòleg que serà l'encarregat d'eliminar el problema d'obstrucció nasal i que també podrà valorar i diagnosticar qualsevol problema de veu. Fins ací només hem realitzat el primer pas.

En segon lloc, la seua filla hauria de ser avaluada per un ortodontista per a la realització d'un estudi complet de com està sent el desenvolupament dentofacial. Hem de tindre en compte que la correcta realització de les funcions (masticació, deglució, etc.) necessita a vegades de certs requisits estructurals, per exemple, si la seua filla presenta una mossegada encreuada sabem que mastegarà només per eixe costat tenint una masticació unilateral, seria necessari corregir este problema a nivell estructural primer per a poder treballar a nivell logopèdic una correcta masticació bilateral alterna.

En tercer lloc, l'encarregat d'intervindre sobre les funcions orofacials, una vegada eliminada l'obstrucció nasal i realitzat l'estudi ortodòntic, és el logopeda especialitzat en teràpia miofuncional o motricitat orofacial, que avaluarà cuidadosament la respiració, masticació, deglució, articulació i fonació de la seua filla i detectarà la presència o no de mals hàbits orals. La intervenció s'ajustarà a les alteracions trobades pel logopeda i poden incloure exercicis en totes les àrees mencionades. També hi ha la possibilitat d'utilitzar uns aparells funcionals intraorals que han de ser triats pel logopeda i l'ortodontista i que ajuden enormement a mantindre l'hàbit de respiració nasal durant la nit, complementant així el tractament.

Com vosté haurà observat el problema de la respiració oral és un problema complex que requerix de la intervenció de diversos especialistes i que és necessari corregir per a evitar alteracions del desenvolupament craniofacial.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Carlos Vidal Úbeda

Col. 46042

Logopeda del Consorcio Hospitalario Provincial de Castellón

 

Pueden encontrar más información sobre este tema en los siguientes libros y/o artículos:

Bartuilli, M., Cabrera, P.J. & Periñán, M.C. (2007). Guía técnica de intervención logopédica. Terapia miofuncional. Madrid: Síntesis.

Bigenzahn, W. (2004). Disfunciones orofaciales en la infancia. Diagnóstico, terapia miofuncional y logopedia. Barcelona: Ars Médica.

Zambrana, N. & Dalva, L. (1998). Logopedia y ortopedia maxilar en la rehabilitación orofacial. Tratamiento precoz y preventivo. Terapia miofuncional. Barcelona: Masson.

Segovia, M.L. (1988). Interrelaciones entre la odontoestomatología y la fonoaudiología. La deglución atípica. 2ª Edición. Buenos Aires: Panamericana.

Queiroz Marchesan, I. (2002). Fundamentos de fonoaudiología. Aspectos clínicos de la motricidad oral. Buenos Aires: Panamericana

Borrás, S. & Rosell, V. (2006). Guía para la reeducación de la deglución atípica y trastornos asociados. Valencia: Nau Llibres.

Padrós Serrat, E. (2006). Bases diagnósticas, terapéuticas y posturales del funcionalismo craneofacial (Tomos I y II). Madrid: Ripano.

Susanibar, F., Parra, D. & Dioses, A. (2013). Motricidad orofacial. Fundamentos basados en evidencias. Madrid: Editorial EOS.

Susanibar, F., Marchesan, I., Parra, D. & Dioses, A. (2014). Tratado de evaluación de motricidad orofacia y áreas afines. Madrid: Editorial EOS

MI HIJA RESPIRA POR LA BOCA, ¿ES ESTO REALMENTE UN PROBLEMA?

A mi hija de 5 años le operaron de vegetaciones hace  unos meses. El pediatra nos ha dicho en la revisión que la deriva a un logopeda para que aprenda a respirar otra vez por la nariz. Nos han alarmado un poco porque nos ha dicho que respirar por la boca puede ser lo que esté haciendo que hable mal (algunos sonidos no los dice bien) o que a veces se quede hasta sin voz.  ¿Es de verdad necesario que vaya a un logopeda o ella va a aprender a respirar como los demás si se lo decimos?

Efectivamente su pediatra le ha dado un buen consejo, después de un largo tiempo en que la vía aérea nasal ha estado obstruida por las vegetaciones, la única posibilidad que le quedaría a su hija para tomar aire es por la boca, instaurando así una respiración oral.

Muchas veces pensamos que quitando el problema de obstrucción se vuelve espontáneamente a la respiración nasal, pero esto está lejos de la realidad, especialmente cuanto mayor sea el tiempo de mantenimiento de las vegetaciones. Su hija ha automatizado un patrón respiratorio oral y necesitará de un logopeda para, en primer lugar, desinstaurar ese patrón y establecer un patrón respiratorio nasal, pero también para tratar las consecuencias derivadas de las alteraciones en el desarrollo dentofacial y de las funciones orofaciales que ese patrón conlleva. Algunas de ellas ya las menciona usted en su pregunta (los problemas de articulación y de voz) por ser quizás las más evidentes, pero faltan otras que sólo un ojo clínico especializado no pasará por alto.

Los niños respiradores orales, que clásicamente vemos permanentemente con la boca abierta durante casi todo el día, presentan un descenso de la mandíbula y la lengua e inclinan la cabeza hacia atrás enderezándola. Por lo tanto si se mantiene estos cambios posturales en el tiempo se provocaría:

-Un aumento de la altura facial, pudiendo erupcionar los dientes posteriores en exceso

-Post-rotación de la mandíbula

-Compresión y protusión de la arcada dental superior con posible mordida cruzada posterior uni o bilateral y aumento del resalte

-Por su posición de lengua baja y a veces adelantada en reposo (para poder dejar paso al aire en la respiración) habrá tendencia a la mordida abierta anterior y a interponer la lengua entre los dientes anteriores acompañando así problemas de deglución atípica y/o succión labial.

-Deficiente crecimiento de la nariz con tendencia a ser pequeña con orificios nasales y aleteo nasal poco desarrollados

Todas estas alteraciones pueden llevar al niño a tener problemas en las distintas funciones del sistema orafacial: la masticación, la deglución y la articulación de los fonemas, pero además deberíamos observar también los hábitos de sueño, la existencia de ronquidos y/o apneas, así como problemas en la voz (ya que la respiración oral no permite el paso del aire por la nariz que es la que cumple la función de filtrado y limpieza del aire y de regulación de la temperatura del mismo).

Con todo esto, las opciones de tratamiento en la actualidad deberían ser multidisciplinares. En primer lugar, como usted ya ha hecho, se necesita de la visita al otorrinolaringólogo que será el encargado de eliminar el problema de obstrucción nasal y que también podrá valorar y diagnosticar cualquier problema de voz. Hasta aquí sólo hemos realizado el primer paso.

En segundo lugar, su hija debería ser evaluada por un ortodoncista para la realización de un estudio completo de cómo está siendo el desarrollo dentofacial. Hemos de tener en cuenta que la correcta realización de las funciones (masticación, deglución, etc.) necesita a veces de ciertos requisitos estructurales, por ejemplo, si su hija presenta una mordida cruzada sabemos que masticará sólo por ese lado teniendo una masticación unilateral, sería necesario corregir este problema a nivel estructural primero para poder trabajar a nivel logopédico una correcta masticación bilateral alterna.

En tercer lugar, el encargado de intervenir sobre las funciones orofaciales, una vez eliminada la obstrucción nasal y realizado el estudio ortodóncico, es el logopeda especializado en terapia miofuncional o motricidad orofacial, que evaluará cuidadosamente la respiración, masticación, deglución, articulación y fonación de su hija y detectará la presencia o no de malos hábitos orales. La intervención se ajustará a las alteraciones encontradas por el logopeda y pueden incluir ejercicios en todas las áreas mencionadas. También existe la posibilidad de utilizar unos aparatos funcionales intraorales que deben ser elegidos por el logopeda y el ortodoncista y que ayudan enormemente a mantener el hábito de respiración nasal durante la noche, complementando así el tratamiento.

 Como usted habrá observado el problema de la respiración oral es un problema complejo que requiere de la intervención de varios especialistas y que es necesario corregir para evitar alteraciones del desarrollo craniofacial.

 

 Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

Carlos Vidal Úbeda

Col. 46042

Logopeda del Consorcio Hospitalario Provincial de Castellón

 

Pueden encontrar más información sobre este tema en los siguientes libros y/o artículos:

Bartuilli, M., Cabrera, P.J. & Periñán, M.C. (2007). Guía técnica de intervención logopédica. Terapia miofuncional. Madrid: Síntesis.

Bigenzahn, W. (2004). Disfunciones orofaciales en la infancia. Diagnóstico, terapia miofuncional y logopedia. Barcelona: Ars Médica.

Zambrana, N. & Dalva, L. (1998). Logopedia y ortopedia maxilar en la rehabilitación orofacial. Tratamiento precoz y preventivo. Terapia miofuncional. Barcelona: Masson.

Segovia, M.L. (1988). Interrelaciones entre la odontoestomatología y la fonoaudiología. La deglución atípica. 2ª Edición. Buenos Aires: Panamericana.

Queiroz Marchesan, I. (2002). Fundamentos de fonoaudiología. Aspectos clínicos de la motricidad oral. Buenos Aires: Panamericana

Borrás, S. & Rosell, V. (2006). Guía para la reeducación de la deglución atípica y trastornos asociados. Valencia: Nau Llibres.

Padrós Serrat, E. (2006). Bases diagnósticas, terapéuticas y posturales del funcionalismo craneofacial (Tomos I y II). Madrid: Ripano.

Susanibar, F., Parra, D. & Dioses, A. (2013). Motricidad orofacial. Fundamentos basados en evidencias. Madrid: Editorial EOS.

Susanibar, F., Marchesan, I., Parra, D. & Dioses, A. (2014). Tratado de evaluación de motricidad orofacia y áreas afines. Madrid: Editorial EOS

EL PAPER DEL FAMILIAR EN LA INTEGRACIÓ DEL LLENGUATGE EN LA VIDA DIÀRIA DE PACIENTS AMB DANY CEREBRAL ADQUIRIT

Ma mare rep atenció del logopeda en l'hospital perquè va patir un ictus que li ha deixat seqüeles en el llenguatge. Han passat 3 mesos i encara que l'especialista ens diu que sí que hi ha millores en les seues sessions, nosaltres a casa no ho veiem. Açò és normal? Hauria de vindre una logopeda a casa perquè mon mare utilitze també amb nosaltres el que aprén en l'hospital o esperem que vaja fent-ho ella sola amb el temps?

En pacients amb dany cerebral adquirit i les seues conseqüències hem d'abordar el tractament i la integració del mateix en la vida diària del pacient des de l'hospital de forma conjunta amb els familiars per a una major efectivitat.

Durant l'etapa post aguda de l'Ictus dos o tres primers mesos és l'etapa amb major recuperació. Segons estudis realitzats per Friedman Pullvermuller i Marcelo Bethier junt col·laboradors (1,2,3): la pràctica intensiva verbal incrementa la plasticitat neuronal. Practicant el dit llenguatge en un context d'acció reacció i interactuant amb altres persones millora la generalització.

És quelcom habitual que en pacients amb dany cerebral adquirit el llenguatge tarde a integrar-se ja que la dita evolució i el temps depén de diversos factors: la naturalesa i la severitat de la lesió, la motivació del pacient cap a l'aprenentatge, les alteracions cognitives subjacents i la severitat de la patología.

Generalment el procés de rehabilitació és llarg, lent i el llenguatge es va recuperant de forma gradual.

Els familiars jugueu un paper essencial.

Es poden marcar programes de rehabilitació i d'entrenament que podeu dur a terme amb la guia i supervisió adequada del logopeda de l'hospital amb l'objectiu que milloreu la generalització del llenguatge a casa.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Laura Montalva García
Laura Montalva García

Laura Montalva García

Logopeda colegiada Nº 46517

Especialista intervenció logopèdica en dany cerebral adquirit

 

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els següents llibres y/o articles:

Fernández, S. López-Migues, R. Guía de intervención logopédica en afasias, Síntesis, 2005.

Enllaç extern: Cuaderns FEDACE sobre Logopèdia y Dany Cerebral Adquirit (CLIC per a obrir el document)

 

Referències en el text:

(1) Pulvermüller F. ML Berthier - Enllaç extern: Aphasiology Aphasia therapy on a neuroscience basis (2008)

(2) Pulvermüller, F. et al. Constraint-induced therapy of chronic aphasia following stroke. Stroke 32, 1621-1626 (2001)

(3) Pulvermüller, F., Hauk, O., Zohsel, K., Neininger, B. & Mohr, B. Therapy-related reorganization of language in both hemispheres of patients with chronic aphasia. Neuroimage, in press (2005).

 

PROBLEMES EN LA DEGLUCIÓ INFANTIL

La meua filla té 3 anys i mig i tenim moltíssims problemes amb el menjar, quasi tot ho tira però no ho fa a posta és que no pot engolir bé. No li donàvem importància fins que comencem a donar-li aliments més sòlids perquè fins fa poc quasi tot se'l donàvem passat per la màquina. Un amic ens ha dit que la mire el logopeda de l'hospital perquè al seu fill li va ajudar molt, però estem molt perduts amb este assumpte i un poc ja desesperats. Què podem fer perquè coma bé i què pot fer un logopeda?

El seu amic té raó, la seua filla necessita un logopeda expert en teràpia orofacial i miofuncional.

El logopeda és el professional sanitari que valora i tracta els problemes en les funcions orofacials, entre ells la deglució i la masticació.

El procés d'alimentació des de l'inici amb la succió, la deglució i posteriorment la masticació, són processos de gran importància per al desenvolupament maxil·lofacial, ja que el creixement ossi depén en gran manera del teixit bla (1). Si les funcions orofacials no es realitzen correctament el teixit bla que les du a terme farà que el creixement ossi siga anòmal, provocant malformacions i al seu torn major problema funcional, per la tant este tipus d'intervencions s'han de realitzar com més prompte millor.

El més adequat seria valorar el procés deglutori de la xiqueta amb detall i analitzar aspectes estructurals, de tonicitat i mobilitat de la musculatura deglutoria, sensibilitat orofacial i la mecànica global (2). D'esta manera trobarem el motiu que causa les dificultats per a poder plantejar uns objectius de tractament específics ja que no tots els casos són iguals.

Pels seus comentaris, si tira l'aliment de la boca pot ser perquè no és capaç de manejar-ho i si necessitava aliments triturats tampoc mastegar-ho. Segurament la seua musculatura masticatòria no estiga funcionant correctament, igual que les estructures que realitzen la funció de retenció de l'aliment dins de la boca. Sí que és capaç de deglutir aliments triturats el seu problema principal estarà en la fase oral preparatòria, no en la deglució, fase en què es prepara l'aliment, es mastega, es disgrega i es mescla amb la saliva. Necessitem moviments de la musculatura masticatòria, bona mobilitat lingual i retenció de l'aliment dins de la boca.

Després de la valoració exhaustiva començaria la intervenció. Inicialment es treballaria de forma passiva amb tècniques de teràpia orofacial i miofuncional les estructures afectades, augmentant el to i mobilitat per a ajudar a la retenció de l'aliment i afavorir els moviments necessaris per a la masticació, sense oblidar els moviments linguals tan necessaris per a preparar el bol alimentari. Posteriorment realitzaríem exercicis actius amb aliments, introduint menjar fàcilment masticable augmentant la dificultat dels mateixos, fins a arribar a una alimentació normalitzada per a la seua edat. Ha de veure el moment del menjar com quelcom agradable i placentari, no quelcom treballós i complex. No podem oblidar la importància de la nutrició infantil i que d'això depén el seu creixement adequat.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Sra. Patricia Murciego Rubio, logopeda. Experta en teràpia orofacial i miofuncional, Màster en atenció primerenca. Màster en investigació en ciències sociosanitàries. Doctoranda en ciències de la salut. Col·legiada CyL 09/192. Unitat de dany cerebral- Centre Hospitalari Benito Menni. Valladolid

Patricia Murciego Rubio
Patricia Murciego Rubio

 

 

 

 

 

 

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els següents llibres y/o articles:

Abramovich, A. (1997). Embriología de la región maxilofacial. Madrid: Editorial médica Panamericana.

Bigenzahn, W. (2004): Disfunciones Orofaciales en la Infancia. Diagnóstico, terapia miofuncional y logopedia. Barcelona: Ars Médica.

Gómez de Ferraris, M. y Campos Muñoz, A. (2009). Histología y embriología bucodental. Segunda edición. Buenos Aires: Editorial Médica Panamericana.

Marchesan I. (2002). Fundamentos de la Fonoaudiología: Aspectos clínicos de la Motricidad Orofacial. Buenos Aires: Panamericana.

 

Referències en el text:

(1) Enlow, D. H. (1992). Crecimiento Maxilofacial. 3 ed. México: Interamericana-McGraw Hill.

(2) Susanibar, F., Parra, B., Marchesan, I. y Dioses, A. (2014) Tratado de Evaluación de Motricidad Orofacial.

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies