Archivo de la etiqueta: Disfemia

EL MEU FILL DE 3 ANYS TARTAMUDEJA I NO SÉ QUÈ FER

Des de fa uns dies, el meu fill de 3 anys està tenint problemes per a parlar, s'enganxa moltíssim i algunes paraules no les pronuncia bé. Estic prou aclaparada, he tingut un altre fill recentment i, encara que està molt content amb el seu germanet, ja no tinc tant temps per a ell. El meu dubte és si hauríem de portar-ho ja al logopeda. Ens diuen que encara és xicotet, però estem preocupats i no sabem què fer.

En este cas i donada la preocupació que esteu sentint, seria convenient visitar un logopeda que puga observar les dificultats vostre fill i valorar les característiques del seu parla.

El 5% dels nens entre els 2 i els 5 anys presenten dificultats en la fluïdesa de la parla (disfemia), i solen remetre en el 80% dels casos, per la qual cosa es considera evolutiva (1). L'inici pot donar-se de forma gradual o de forma sobtada, sent molts factors els que influïxen, tant cognitius com lingüístics y/o emocionals.

Cal destacar que, entre els 12 i els 36 mesos, aproximadament, els niños/as experimenten el punt més àlgid del desenvolupament del llenguatge, passen d'utilitzar una única paraula per a referir-se a un tot (etapa holofrástica) a combinar paraules i formar xicotetes frases, encara que estes no tenen articles i trets gramaticals, donant-li un aspecte telegràfic. També utilitzen més noms que verbs en les seues expressions i usen preguntes com per què? i què és açò?

D'altra banda, comencen a usar les vocals i algunes consonants, però no totes, per la qual cosa algunes paraules poden resultar inintel·ligibles a esta edat, errors fonològics que es consideren evolutius per l'estadi maduratiu en què es troben, o d'accés lèxic, per trobar-se en un període d'enriquiment del vocabulari.

Per este motiu, certes repeticions de paraules o articles, es consideren normals sempre que no vagen acompanyades d'esforç físic o frustració al parlar.

En este cas, no hem de passar per alt el factor emocional, com és l'arribada del primer germanet, la qual cosa significa canvis tant en la rutina com en l'activitat de la casa i el temps que passeu amb ell, la qual cosa pot estar influint en que es mostre més nerviós. És lògic que vos angoixeu, ja que la preocupació pel vostre fill i el ritme de vida fa que no sempre es dispose del temps que els xiquets necessiten durant els seus torns de parla.

Per tot això, el logopeda no sols valorarà la necessitat o no de la intervenció, sinó que també vos facilitarà les pautes que s'ha de seguir durant les interaccions amb el vostre fill, com són: mostrar-se tranquil, evitant expressions facials d'angoixa, donar-li el temps que necessite per a parlar i no acabar-li les frases, entre altres. (2)

 

Per al Col.legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Elisa Camps Miralles, logopeda colegiada nº 46337

Experiencia en Atención Temprana y Trastornos del Neurodesarrollo

 

Elisa Camps Miralles
Elisa Camps Miralles

 

 

 

 

 

 

 

 

Podrà obtindre més informació en la bibliografia següent:

Fdz-zúñiga, A. Guía para padres. : Fundacion Española de Tartamudez; 2008.

Salgado ruíz, A. Manual práctico de tartamudez. : Sintesis; 2005.

Fdz-zúñiga, A. Guía de intervención logopédica en tartamudez infantil. : Sintesis; 2005.

E owens, R. El desarrollo del lenguaje. : Pearson Educacion; 2003.

 

Referències en el text:

(1) Tratamiento de la tartamudez en niños, intervención temprana. Método Lidcombe.

(2) “Cómo tratar con una persona que tartamudea” TTM, Fundación Española de Tartamudez.

 

MI NIÑA COMIENZA A TARTAMUDEAR ¿QUÉ HAGO?

Mi hija de 2 años y medio que habla desde muy chiquita perfecto y con mucho vocabulario. Empezó desde hace unas semanas a quedarse cada tanto repitiendo una parte de una palabra. Al principio la verdad que yo no le daba demasiada importancia. Yo le decía con mucha naturalidad, “¿qué quieres decir? habla más despacio o piensa lo que quieres decir, respira y vas a ver que te sale fácil, ¡si tú hablas bien!" Ahora que empiezo a leer sobre el tema estoy muy preocupada porque hice justo lo que no recomiendan, la hice consciente del problema de habla. Noto que esas trabas se empezaron a volver mucho más frecuentes a lo largo del día y a veces hasta se queda como en blanco o se frustra tratando de decirme algo. Me asusta el cambio porque siempre habló con mucha fluidez y facilidad, quisiera saber a qué puede deberse el cambio y que pautas puedo seguir para ayudarla.

Los padres no tienen culpa ni son los causantes de la tartamudez en los niños. Hasta hace bien pocos años, la teoría Diagnosogénica elaborada por Johnson (1), marcó los protocolos a seguir en torno al niño que comienza a tener sus primeras disfluencias, así como la “creencia” generalizada, de que la tartamudez era una cuestión creada por el entorno y en consecuencia, de origen psicológico. Hoy podemos afirmar que esto no es así. 

En los últimos años asistimos a una renovación integral en el abordaje de la tartamudez infantil. Esto se debe a numerosos estudios que aportan cada día,  nuevas claves sobre su origen, tirando por tierra estas antiguas teorías  y formas de actuación.

La tartamudez o Disfemia, es conocida por las interrupciones en la fluidez del habla (repeticiones, prolongaciones y bloqueos), denominadas Comportamientos Primarios. Pero, además,  existen otros comportamientos que son quizá, los que producen mayor impacto en la vida de las personas que tartamudean.  Es decir, un cuadro primario de tartamudez irá agravándose con el paso del tiempo y con la aparición de los Comportamientos Secundarios. Estos comportamientos son derivados de la lucha y de la convivencia con la tartamudez.  Pueden ser de diferente índole; unos más lingüísticos, retardo del tartamudeo por medio de muletillas, sustituciones de palabras, giros en el discurso; otros más fisiológicos, fallos en la coordinación fono-respiratoria,  fuerza o tensión  muscular, tics; por último, los de componente psicológico, evitación a hablar o a personas y/o situaciones, miedo, ansiedad, baja autoestima, etc.

Estos últimos, de componente más emocional o psicológico, se van adquiriendo con el devenir de los años y la convivencia del trastorno y han generado, durante años, la “idea”  de que el  origen de la tartamudez  es  psicológico y derivado de la presión ejercida por  el entorno cercano de los niños. Con estas “teorías”, nunca demostradas,  hasta hace bien pocos años el protocolo de actuación era “no hacer nada”, para no crear un conflicto en el niño y una conciencia de su tartamudez.

Precisamente este hecho “la conciencia o no de tartamudez” era lo que hasta hace poco se creía que marcaba el paso de las disfluencias infantiles (derivadas de una etapa en el desarrollo del lenguaje) a la tartamudez persistente, es decir, se creía que la tartamudez se hacía crónica a causa de la conciencia de la misma (2).

En este momento disponemos ya de conclusiones preliminares al estudio que estoy dirigiendo y en el que han colaborado otros logopedas de España y la Fundación Española de la Tartamudez.

Según este estudio, podemos afirmar que  los niños DESDE QUE COMIENZAN A TARTAMUDEAR  Sí MANIFIESTAN CONCIENCIA DE TARTAMUDEO en el 86 % de los casos; Se han observado comportamientos que nos indican alguna manifestación  justo en el momento o inmediatamente después del tartamudeo.  Dichos comportamientos secundarios  aparecen a lo largo del primer año en el  91% de los niños, siendo perceptibles estas manifestaciones ya desde las primeras disfluencias en el 60% de los casos.

En este estudio estamos comprobando que estas manifestaciones son de tipo emocional (enfado, frustración), de tipo fisiológico (movimientos musculares o fuerza) y de tipo verbal (evitación retardo, sustitución…) Hemos observado que los niños menores de 4 años realizan en igual medida  un tipo de comportamiento u otro, si bien, a partir de los 4 años, los  comportamientos secundarios más emocionales disminuyen para aumentar en un porcentaje significativamente mayor,  los de tipo verbal y los fisiológicos. Dichos  comportamientos son más elaborados y precisan de una capacidad metacognitiva que ayude a anticipar y entender lo que sucederá, así como las alternativas que, erróneamente, creen más convenientes: estrategias para retardar el tartamudeo (con muletillas tipo ehh, mmm), salir del mismo (con movimientos corporales o fuerza muscular) o evitar la palabra en cuestión (sustitución de palabra: pues, pero, es que, etc.).

grafico

 

En cada rosco se pueden ver los porcentajes totales de comportamientos o manifestación de conciencia de tartamudeo de tipo emocional. En los gráficos verticales observamos los porcentajes relativos, es decir, según los grupos de edad. Podemos apreciar que este tipo de comportamiento emocional es significativamente mayor en los niños menores de 4 años.

Estudio Conciencia de Tartamudeo en niños de entre 2 y 6 años. Raquel Escobar Díaz, 2015. En colaboración con la Fundación Española de la Tartamudez.

grafico

 

En este cuadro observamos los porcentajes totales de comportamientos o manifestación de conciencia de tartamudeo de tipo fisiológico y verbal. En los gráficos verticales podemos ver un elevado aumento de estos comportamientos a partir de los 4 años

Estudio Conciencia de Tartamudeo en niños de entre 2 a 6 años. Raquel Escobar Díaz, 2015. En colaboración con la fundación Española de la Tartamudez.

Por tanto, podemos concluir que existe conciencia de tartamudeo, en tanto que les entraña una dificultad al hablar. Esta conciencia la podemos apreciar en los niños desde que comienzan a tartamudear. Hemos documentado, incluso desde las primeras disfluencias comportamientos secundarios de retardo, escape y fuerza por lo que se hace imprescindible una intervención temprana que aminore o evite la aparición de estas conductas y acompañe a los niños en el desarrollo de su autoimagen como persona que tartamudea.

Gracias a las neurociencias hoy, podemos afirmar que la tartamudez, tiene un origen neurológico (3) y un elevado componente genético (entre el 60 o 80% presentan un familiar que tartamudea). Numerosos estudios con neuroimagen han demostrado que existen diferencias en el funcionamiento de las áreas pre-motora y motora del habla (4) (5). Es decir, una vez que la persona sabe lo que va a decir, precisa elaborar y posteriormente enviar, desde el cerebro (áreas pre-motora y motora) una compleja relación de movimientos coordinados y secuenciados al aparato fonador (glotis, cavidad bucal, nasal, etc.) Y, es en ese área del cerebro encargada de la elaboración de esta secuencia, en donde se observan diferencias funcionales entre las personas que tartamudean y las que no; e incluso entre los niños que tartamudean y los que no (6).

Lo que un padre o maestro debe hacer al ver a su niño tartamudear será acudir o derivar al Logopeda especializado en tartamudez para realizar un Diagnóstico Diferencial. Los Logopedas, disponemos ya, de una serie de criterios diferenciales entre la Tartamudez Persistente y las Disfluencias Evolutivas (7). Estos criterios pueden ayudar a elaborar programas de intervención temprana adecuados a cada situación. Si existiese un determinado número de criterios será imprescindible una intervención directa. De no ser así, la intervención consistirá en un seguimiento e información a la familia, aconsejando que hacer y qué no hacer.

Estos criterios que indican la posibilidad de una Tartamudez Persistente del Desarrollo son:

  • Tener antecedentes personales
  • Ser varón
  • Presentar algún trastorno del lenguaje (más aún si es de tipo fonológico)
  • Llevar más de 10 meses con tartamudeo
  • Presentar una tasa de velocidad de habla muy alta así como excesivo ímpetu en el inicio de sus emisiones
  • Disfluencias atípicas
  • La edad de aparición sea posterior a los 3 años

 

Todos estos criterios deberán ser valorados por un logopeda especializado, que es la persona capacitada para determinar el número, tipo y frecuencia de tartamudeos, la velocidad de habla, el patrón de habla familiar, posibles trastornos del lenguaje asociados, diferenciar entre disfluencias típicas de las atípicas, etc.

Hoy sabemos que el tratamiento debe ser lo más cercano al momento de aparición, pues aumentamos con ello, las posibilidades de remisión o mejora (8).

 

Para el Colegio de logopedas de la Comunitat Valenciana:

Dña. Raquel Escobar Díaz, Logopeda Colegiada nº 15/0338 especialista en tartamudez. Jefe del servicio de Logopedia del Centro Médico El Castro y Coordinadora del área de logopedia de ADAH SLP

 

Referencias del Artículo:

(1) Johnson W, Boebmier R, Dahlstrom C, Darley F, Goodstein L, Kools J, Neeley J, Prather W, Sherman D, Thurman C, Trotter W, Williams D, Young M. (1959). The onset of stuttering. Minneapolis: University of Minnesota Press.

(2) Van Riper C. (1982) The nature of stuttering 2ª ed. Englewood Cliffs, NJ: Prentice-Hall.

(3) Alm, P. A. (2004). Stuttering and the basal ganglia circuits. Journal of Communication Disorders, 37, 325-369.

   Alm, P. A. (2005) On the causal mechanisms of stuttering. Doctoral dissertation, Dept. of Clinical Neuroscience, Lund University, Sweden.

(4) Neumann, K., Preibisch, C., Euler, H. A., Von Gudenberg, A. W., Lanfermann, H., Gall, V., & Giraud, A. L. (2005). Cortical plasticity associated with stuttering therapy. Journal of fluency disorders30 (1), 23-39.

(5) Kell, C. A., Neumann, K., von Kriegstein, K., Posenenske, C., von Gudenberg, A. W., Euler, H., & Giraud, A. L. (2009). How the brain repairs stuttering. Brain, awp185.

(6) Chang, S. E., Erickson, K. I., Ambrose, N. G., Hasegawa-Johnson, M. A., & Ludlow, C. L. (2008). Brain anatomy differences in childhood stuttering. Neuroimage39(3), 1333-1344.

(7) Andrade CRF. (2006) Gagueira infantil: risco, diagnóstico e programas terapêuticos. Barueri: Pró Fono; 2006.

(8) Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.

 

Bibliografía complementaria para ampliar sobre el tema:

Bohnen, A.J. Estudo das palavras gaguejadas por crianças e adultos: caracterizando a gagueira como um distúrbio de linguagem. Tese de doutoramento. Universidade Federal do Rio Grande do Sul, 2009. In: http://hdl.handle.net/10183/21569

 Morejón, A. R. (2000). Intervención temprana en tartamudez: criterios para tomar decisiones. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 20(3), 136-150.

 Alfonso Salgado Ruiz. (2009). Prevención de la tartamudez desde el campo médico. Apuntes para una guía para pediatras. Boletín de A.E.L.F.A. Abril, 15 - 22. . 

 Yairi, E., & Ambrose, N. (2013). Epidemiology of stuttering: 21st century advances. Journal of fluency disorders38(2), 66-87.

 Soo-Eun Chang, Desvendando os mistérios da gagueira através da neuroimagem. Artículo de http://www.gagueira.org.br Artículo original en Cerebrum, agosto 2011.

 Martin Sommer. (2014) Neurología de la Tartamudez. Revista Mente y Cerebro, 66.

Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.

LA MEUA XIQUETA COMENÇA A TARTAMUDEJAR. QUÈ FAIG?

La meua filla de 2 anys i mig parla des de molt xicoteta perfecte i amb molt vocabulari. Va començar des de fa unes setmanes a quedar-se cada tant repetint una part de les paraules. Al principi la veritat que jo no li donava massa importància. Jo li deia amb molta naturalitat, "¿qué vols dir? parla més lentament o pensa el que vols dir, respira i veuràs que t'ix fàcil, si tu parles bé!" Ara que comence a llegir sobre el tema estic molt preocupada perquè vaig fer just el que no recomanen, la vaig fer conscient del problema de parla. Note que eixes traves es van començar a tornar molt més freqüents al llarg del dia i a vegades fins a es queda com en blanc o es frustra tractant de dir-me quelcom. M'espanta el canvi perquè sempre va parlar amb molta fluïdesa i facilitat, voldria saber a què es pot deure el canvi i que pautes puc seguir per a ajudar-la.

Els pares no tenen culpa ni són els causants de la tartamudesa en els xiquets. Fins fa ben pocs anys, la teoria Diagnosogénica elaborada per Johnson (1), va marcar els protocols que s'ha de seguir entorn del xiquet que comença a tindre les seues primeres disfluencies, així com la "creencia" generalitzada, de que la tartamudesa era una qüestió creada per l'entorn i en conseqüència, d'origen psicològic. Hui podem afirmar que açò no és així.

En els últims anys assistim a una renovació integral en l'abordatge de la tartamudesa infantil. Açò es deu a nombrosos estudis que aporten cada dia, noves claus sobre el seu origen, tirant per terra estes antigues teories i formes d'actuació.

La tartamudesa o Disfemia, és coneguda per les interrupcions en la fluïdesa de la parla (repeticions, prolongacions i bloquejos), denominades Comportaments Primaris. Però, a més, hi ha altres comportaments que són potser, els que produïxen major impacte en la vida de les persones que tartamudegen. És a dir, un quadre primari de tartamudesa anirà agreujant-se amb el pas del temps i amb l'aparició dels Comportaments Secundaris. Estos comportaments són derivats de la lluita i de la convivència amb la tartamudesa. Poden ser de diferent índole; uns més lingüístics, retard del tartamudeig per mitjà de crosses, substitucions de paraules, girs en el discurs; altres més fisiològics, fallades en la coordinació fono-respiratoria, força o tensió muscular, tics; finalment, els de component psicològic, evitació a parlar o a persones y/o situacions, por, ansietat, baixa autoestima, etc.

Estos últims, de component més emocional o psicològic, es van adquirint amb l'esdevindre dels anys i la convivència del trastorn i han generat, durant anys, la "idea" de que l'origen de la tartamudesa és psicològic i derivat de la pressió exercida per l'entorn pròxim dels xiquets. Amb estes "teories", mai demostrades, fins fa ben pocs anys el protocol d'actuació era "no fer res", per a no crear un conflicte en el xiquet i una consciència de la seua tartamudesa.

Precisament este fet "la consciència o no de tartamudesa" era el que fins fa poc es creia que marcava el pas de les disfluencies infantils (derivades d'una etapa en el desenvolupament del llenguatge) a la tartamudesa persistent, és a dir, es creia que la tartamudesa es feia crònica a causa de la consciència de la mateixa (2).

En este moment disposem ja de conclusions preliminars a l'estudi que estic dirigint i en el que han col·laborat altres logopedes d'Espanya i la Fundació Espanyola de la Tartamudesa.

Segons este estudi, podem afirmar que els xiquets DES QUE COMENCEN A TARTAMUDEJAR Sí que MANIFESTEN CONSCIÈNCIA DE TARTAMUDEIG en el 86 % dels casos; S'han observat comportaments que ens indiquen alguna manifestació just en el moment o immediatament després del tartamudeig. Els dits comportaments secundaris apareixen al llarg del primer any en el 91% dels xiquets, sent perceptibles estes manifestacions ja des de les primeres disfluencies en el 60% dels casos.

En este estudi estem comprovant que estes manifestacions són de tipus emocional (enuig, frustració), de tipus fisiològic (moviments musculars o força) i de tipus verbal (evitació retard, sustitución...). Hem observat que els xiquets menors de 4 anys realitzen en la mateixa mesura un tipus de comportament o un altre, si bé, a partir dels 4 anys, els comportaments secundaris més emocionals disminuïxen per a augmentar en un percentatge significativament major, els de tipus verbal i els fisiològics. Els dits comportaments són més elaborats i precisen d'una capacitat metacognitiva que ajude a anticipar i entendre el que succeirà, així com les alternatives que, erròniament, creuen més convenients: estratègies per a retardar el tartamudeig (amb crosses tipus ehh, mmm), eixir del mateix (amb moviments corporals o força muscular) o evitar la paraula en qüestió (substitució de paraula: perquè, però, és que, etc.) .

grafico
En cada rosca es poden veure els percentatges totals de comportaments o manifestació de consciència de tartamudeig de tipus emocional. En els gràfics verticals observem els percentatges relatius, és a dir, segons els grups d'edat. Podem apreciar que este tipus de comportament emocional és significativament major en els xiquets menors de 4 anys. Estudi Consciència de Tartamudeig en xiquets d'entre 2 i 6 anys. Raquel Escobar Díaz, 2015. En col·laboració amb la Fundación Española de la Tartamudez.

 

grafico
En este quadro observem els percentatges totals de comportaments o manifestació de consciència de tartamudeig de tipus fisiològic i verbal. En els gràfics verticals podem veure un elevat augment d'estos comportaments a partir dels 4 anys Estudi Consciència de Tartamudeig en xiquets d'entre 2 a 6 anys. Raquel Escobar Díaz, 2015. En col·laboració amb la fundación Española de la Tartamudez.

 

Per tant, podem concloure que hi ha consciència de tartamudeig, en tant que els comporta una dificultat al parlar. Esta consciència la podem apreciar en els xiquets des que comencen a tartamudejar. Hem documentat, inclús des de les primeres disfluencies comportaments secundaris de retard, fuga i força pel que es fa imprescindible una intervenció primerenca que minore o evite l'aparició d'estes conductes i acompanye els xiquets en el desenvolupament del seu autoimatge com a persona que tartamudeja.

Gràcies a les neurociències hui, podem afirmar que la tartamudesa, té un origen neurològic (3) i un elevat component genètic (entre el 60 o 80% presenten un familiar que tartamudeja). Nombrosos estudis amb neuroimagen han demostrat que hi ha diferències en el funcionament de les àrees premotora i motora de la parla (4) (5). És a dir, una vegada que la persona sap el que dirà, precisa elaborar i posteriorment enviar, des del cervell (àrees premotora i motora) una complexa relació de moviments coordinats i seqüenciats a l'aparell fonador (glotis, cavitat bucal, nasal, etc.) I, és en eixe àrea del cervell encarregada de l'elaboració d'esta seqüència, on s'observen diferències funcionals entre les persones que tartamudegen i les que no; i inclús entre els xiquets que tartamudegen i els que no (6) .

El que un pare o mestre ha de fer al veure el seu xiquet tartamudejar serà acudir o derivar al Logopeda especialitzat en tartamudesa per a realitzar un Diagnòstic Diferencial. Els Logopedes, disposem ja, d'una sèrie de criteris diferencials entre la Tartamudesa Persistent i les Disfluencies Evolutives (7). Estos criteris poden ajudar a elaborar programes d'intervenció primerenca adequats a cada situació. Si existira un determinat nombre de criteris serà imprescindible una intervenció directa. Si no és així, la intervenció consistirà en un seguiment i informació a la família, aconsellant que fer i què no fer.

 

Estos criteris que indiquen la possibilitat d'una Tartamudesa Persistent del Desenvolupament són:

  • Tindre antecedents personals
  • Ser baró
  • Presentar algun trastorn del llenguatge (més encara si és de tipus fonològic)
  • Portar més de 10 mesos amb tartamudeig
  • Presentar una taxa de velocitat de parla molt alta així com excessiu ímpetu en l'inici de les seues emissions
  • Disfluencies atípiques
  • L'edat d'aparició siga posterior als 3 anys

 

Tots estos criteris hauran de ser valorats per un logopeda especialitzat, que és la persona capacitada per a determinar el número, tipus i freqüència de tartamudejos, la velocitat de parla, el patró de parla familiar, possibles trastorns del llenguatge associats, diferenciar entre disfluencies típiques de les atípiques, etc.

Hui sabem que el tractament ha de ser el més pròxim al moment d'aparició, perquè augmentem amb això, les possibilitats de remissió o millora (8).

 

Per al col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dª Raquel Escobar Díaz, Logopeda col·legiada nº 15/0338, especialista en tartamudesa. Cap del servici de Logopèdia del Centre Mèdic El Castro i Coordinadora de l'àrea de logopèdia d'ADAH SLP

 

Referències de l'Article:

(1) Johnson W, Boebmier R, Dahlstrom C, Darley F, Goodstein L, Kools J, Neeley J, Prather W, Sherman D, Thurman C, Trotter W, Williams D, Young M. (1959). The onset of stuttering. Minneapolis: University of Minnesota Press.

(2) Van Riper C. (1982) The nature of stuttering 2ª ed. Englewood Cliffs, NJ: Prentice-Hall.

(3) Alm, P. A. (2004). Stuttering and the basal ganglia circuits. Journal of Communication Disorders, 37, 325-369.

   Alm, P. A. (2005) On the causal mechanisms of stuttering. Doctoral dissertation, Dept. of Clinical Neuroscience, Lund University, Sweden.

(4) Neumann, K., Preibisch, C., Euler, H. A., Von Gudenberg, A. W., Lanfermann, H., Gall, V., & Giraud, A. L. (2005). Cortical plasticity associated with stuttering therapy. Journal of fluency disorders30 (1), 23-39.

(5) Kell, C. A., Neumann, K., von Kriegstein, K., Posenenske, C., von Gudenberg, A. W., Euler, H., & Giraud, A. L. (2009). How the brain repairs stuttering. Brain, awp185.

(6) Chang, S. E., Erickson, K. I., Ambrose, N. G., Hasegawa-Johnson, M. A., & Ludlow, C. L. (2008). Brain anatomy differences in childhood stuttering. Neuroimage39(3), 1333-1344.

(7) Andrade CRF. (2006) Gagueira infantil: risco, diagnóstico e programas terapêuticos. Barueri: Pró Fono; 2006.

(8) Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.

 

Bibliografia complementària per a ampliar sobre el tema:

Bohnen, A.J. Estudo das palavras gaguejadas por crianças e adultos: caracterizando a gagueira como um distúrbio de linguagem. Tese de doutoramento. Universidade Federal do Rio Grande do Sul, 2009. In: http://hdl.handle.net/10183/21569

Morejón, A. R. (2000). Intervención temprana en tartamudez: criterios para tomar decisiones. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 20(3), 136-150.

Alfonso Salgado Ruiz. (2009). Prevención de la tartamudez desde el campo médico. Apuntes para una guía para pediatras. Boletín de A.E.L.F.A. Abril, 15 - 22. . 

Yairi, E., & Ambrose, N. (2013). Epidemiology of stuttering: 21st century advances. Journal of fluency disorders38(2), 66-87.

Soo-Eun Chang, Desvendando os mistérios da gagueira através da neuroimagem. Artículo de (enlace externo) www.gagueira.org Artículo original en Cerebrum, agosto 2011.

Martin Sommer. (2014) Neurología de la Tartamudez. Revista Mente y Cerebro, 66.

Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.