Archivo de la etiqueta: Logopedia

PUC SER DISLÈXIC I NO HAVER SIGUT DIAGNOSTICAT MAI?

Tinc 45 anys i voldria saber si puc tindre dislèxia sense que m'ho hagen dit fins ara. Sempre he patit en el col·legi per la mala lletra, vaig tardar molt de temps a aprendre a llegir i els estudis els estudis em van anar bastant malament, a pesar que els meus pares em van portar a classes de suport vaig acabar deixant d'estudiar quan vaig poder. Parlant amb un amic del tema i del que em passa quan llig o escric em va dir clarament que era dislèxia.

Actualment sabem que la condició de dislèxia és inherent a la persona i que es naix i mor amb ella (1) . Per tant, vosté podria tindre i no haver sigut diagnosticat.

Al contrari que la dislèxia adquirida, la causa de la qual és una lesió cerebral amb la consegüent pèrdua d'habilitats per al llenguatge escrit, la dislèxia del desenvolupament es manifesta com una dificultat important i mantinguda per al seu aprenentatge. No hi ha causa aparent que justifique per què no aprenen a llegir i escriure amb facilitat, com puga ser el nivell intel·lectual davall o altres factors relacionats amb els òrgans dels sentits o amb les oportunitats culturals i educatives (2) .

El característic dels xiquets que la presenten és la dificultat important per a reconéixer automàticament les lletres i les síl·labes, traduir-les a sons i identificar les paraules. Estos xiquets aprenen les primeres etapes amb dificultat i tarden molts anys, quan ho aconseguixen, a ser ràpids i precisos per a reconéixer el que posa en el text. En tercer o quart de primària els xiquets sense dislèxia invertixen poc esforç per a llegir de forma fluida. No necessiten emprar molts recursos intel·lectuals i poden dedicar tota la seua atenció i memòria a comprendre el que estan llegint. La majoria de persones amb dislèxia mai aconseguixen un nivell automàtic per a la descodificació de les lletres i paraules. Són eterns aprenents, mentres que els altres s'han convertit en experts durant l'ensenyança primària. Ells ho expliquen dient que han de prestar una dosi extra d'atenció per a identificar el que allí posa. Mai arriben a tindre la sensació dels lectors eficaços de no poder deixar de llegir el que entra en el camp visual, o de llegir automàticament inclús pensant en una altra cosa.

A pesar de ser un problema que dura tota la vida, els esforços educatius solen tindre un efecte molt important. Les persones amb dislèxia poden aconseguir l'habilitat suficient per al llenguatge escrit, arribant a compensar l'efecte negatiu en l'aprenentatge curricular i impedint que es desencadene la cascada de conseqüències davant de la falta d'habilitat per a la lectura: la repercussió important en la comprensió, la pèrdua de coneixements, el retard acadèmic i les reaccions personals negatives quan el problema no s'identifica i el mig escolar o familiar ho atribuïx a falta d'esforç o a problemes d'actitud. En eixos casos, l'escola pot ser un verdader infern. Ni es comprenen a si mateixos ni són compresos pels seus educadors, podent desenvolupar conductes reactives molt negatives (3).

Les persones amb dislèxia que compensen el problema arriben a desenvolupar suficients habilitats de llenguatge escrit, sovint tenen un rendiment intel·lectual alt i una actitud personal de resistència i superació. Molts d'ells aconseguixen èxit acadèmic o professional. No obstant això, aquells que no compensen el problema mai adquirixen habilitats suficients per a l'estudi autònom, fracassen en els aprenentatges acadèmics i, depenent de la reacció personal i de l'entorn social, poden fer-ho també en aspectes emocionals i personals.

De la seua pregunta es podria deduir una història compatible amb el quadre de dislèxia evolutiva. Vosté va començar l'ensenyança primària en els anys 70. A Espanya va haver-hi una reacció important en contra del diagnòstic de dislèxia que va durar diverses dècades i va ser originada per la falta de precisió en el concepte i en els criteris diagnòstics. Molts professionals van negar la seua existència com a reacció a l'ús confús, indiscriminat i poc precís d'eixe terme. Actualment açò s'ha superat i sabem de ciència certa com diagnosticar-la en els xiquets (4) i, en la majoria dels casos, com abordar-la. En el cas dels adults pot ser més difícil per la falta d'instruments d'avaluació específics. Un professional competent pot aplicar criteris fiables, ja que les habilitats bàsiques de lectura i escriptura aconseguix un nivell estable cap als catorze anys i poden servir de nivell comparatiu.

Els adults dislèxics que usen llengües transparents, com l'espanyol, solen tindre nivells de precisió acceptables (5). Al contrari, quasi mai poden llegir amb la rapidesa dels adults no dislèxics, la qual cosa delata la falta d'automatització. A mes, son molt sensibles davant de textos amb vocabulari poc freqüent. L'ortografia quasi sempre és un problema no del tot resolt.

Li recomane que es pose en contacte amb un logopeda especialitzat en este tema i que estudien de forma pragmàtica els seus objectius per a determinar si és possible ajudar-li.

 

José Francisco Cervera Mérida
José Francisco Cervera Mérida

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Col·legiat nº 46121, director de la Clínica Universitària de  Logopèdia de la Universitat Católica de València

 

 

 

Pot trobar més información sobre açò en:

ENLLAÇ EXTERN: La atención al alumnado con dislexia en el sistema educativo en el contexto de las necesidades específicas de apoyo educativo. Red española de información sobre educación.

 

Referències en el text:

(1) Ramus, F. (2004). Neurobiology of dyslexia: a reinterpretation of the data. Trends in Neurosciences, 27(12), 720-726. ENLLAÇ EXTERN:  http://doi.org/10.1016/j.tins.2004.10.004

(2) Defior, S., Jiménez-Fernández, G; Calet, N. y Serrano, F. (2015). Aprendiendo a leer y escribir en español: además de la fonología,¿ qué otros procesos? Estudios de Psicología, 36(3), 580-591

(3) Suárez-Coalla, P., Cuetos, F (2015). Reading difficulties in Spanish adults with dyslexia. Annals of dyslexia, vol. 65, no 1, p. 33-51.

(4) Snowling, M. J., & Hulme, C. (2012). Annual Research Review: The nature and classification of reading disorders – a commentary on proposals for DSM‐5. Journal of Child Psychology and Psychiatry, 53(5), 593-607

(5) Jiménez JE. (2012) Dislexia en español: prevalencia e indicadores cognitivos, culturales, familiares y biológicos. Madrid: Pirámide