LLR1117

TARTAMUDESA INFANTIL: COMPRENDRE I INTERVINDRE

Xiqueta de 4 anys i 5 mesos, va començar a parlar molt prompte(sobre els 16 mesos), sempre molt bé.  A principis d'estiu va començar a tartamudejar molt poc, al principi no li vam donar ni importància, només amb el "que" i en situacions d'ansietat. El pitjor va arribar fa un mes, de sobte, d'un dia per a un altre va començar a fer-ho en qualsevol situació, amb tots els "ques", inclús després de l'episodi que-que-que-que... es queda com sense veu i comença parlant en veu baixa. La portem a dos pediatres, ambdós coincidixen en que és quelcom temporal, i està sent portada una logopeda. La primera sessió va ser a finals d'agost i va estar 1-2 setmanes molt bé, ja no ho feia, però després de la tercera sessió la setmana passada va tornar arrere, torna a fer-ho i esta vegada se li nota a la xiqueta que ho passa malament, sobretot en dos situacions que la veritat ens van deixar molt preocupades: -Una nit després d'intentar dir-nos quelcom no ho va aconseguir, i va començar a donar-se colpets en el cap dient: oish, veu ix!!!- Hui al matí, a l'alçar-se, va intentar comptar-me quelcom i, una altra vegada, no ho va aconseguir. Se'm va abraçar i es va posar a plorar. Després de tot açò, una es posa a googlear, i clar veus mil coses... que si és normal, que si és preocupant, que si necessita logopeda... i ara llig que és contraproduent portar-la al logopeda perquè la fa conscient del seu problema i açò ajudaria a cronificar la tartamudesa, és açò cert? millor deixar-la? Nosaltres l'escoltem, no la corregim, cantem, llegim contes... Cal dir també que la xiqueta conviu amb un nebot de 17 mesos, el pediatre i la seua professora atribuïxen este episodi a la seua responsabilitat amb el xiquet, que se sent responsable del seu atenció.

Benvolguda "mamà":

Abans de res desitjaria fer-te arribar tot el meu suport i comprensió.

Deixa'm que et diga que cada pas que em descrius forma part de l'habitual esdevindre de la família d'un xiquet que comença amb les seues primeres disfluències; tant en el que es referix al propi procés de la parla, com per la confusió generada pels especialistes. Però anem per passos.

El primer de tot, voldria dir-te que portar a la teua filla al logopeda, així com entendre i normalitzar la situació a casa ajudarà a millorar el procés. Negar-ho o amagar-ho només ho complicarà més. Els consells del logopeda sobre com interactuar amb ella, com dialogar, que fer o no fer, i algunes qüestions més tècniques sobre la forma de parlar a casa, ajudaran des de les primeres setmanes (1).

El fet de "atascarse" sempre en la paraula "que" podria atendre a un procés habitual en els xiquets que tartamudegen: les sustitucions (2). Amb estes els xiquets retarden o eviten les disfluències, perquè ells poden sentir prop de mig segon abans de tartamudejar, temps suficient per a buscar una estratègia compensatòria. En el cas dels xiquets sol ser l'ús d'una mateixa paraula o crossa, en este cas "que". I com a més, els xiquets ho fan a l'inici de la fonació, és a dir, de la frase, ens poden arribar a passar desapercebudes, perquè solen ser monosíl·labs del tipus: "que, perquè, pero..." Encara que, podem observar també, que amb el temps acaben tartamudejant inclós la pròpia crossa.

Per un altre costat m'agradaria també explicar-te que estos processos són variables (3), molt variables. Les persones adultes que tartamudegen, i els xiquets també, no ho fan sempre, ni tampoc en igualtat de condicions. Per això és normal que hui tartamudege i demà ja no, o bé que ara ho faça amb més intensitat que fa unes hores. Açò, ben sovint, confon la gent, perquè entenen que la tartamudesa ha d'estar sempre present i, si no és així, es tractarà d'una qüestió nerviosa.

Si bé és cert, que inclús dins d'esta "variabilitat" és possible observar en la clínica als xiquets que comencen a tartamudejar presentant certs "patrons". Per exemple, observem que molts d'ells presenten cicles molt ràpids de remissió o de crisi, (a diferència de la tartamudesa adulta), sent estos cicles d'aproximadament 7 o 15 dies de duració. D'ací que la teua filla no ho faça durant dos setmanes, i de sobte, torna a tartamudejar.

Quant a la informació contradictòria que reps, sobre com actuar o si fer tractament o no, deixa'm explicar-te amb calma. Segurament es dega al fet de que, actualment, el procedir davant de la tartamudesa està canviant radicalment. Abans s'actuava de manera completament diferent de l'actual. Fa anys es considerava que la tartamudesa era un problema psicològic, probablement causat per la pressió de l'entorn, d'ací el fet de que no s'actuara, no es parlara amb el xiquet, etc. Existia la "creencia"de que els xiquets es feien "tartamudos" quan se'ls començava a tractar com tal (4) i, per tant, "se feien conscients". Hui sabem que no és així. Alguns xiquets manifesten consciència de la seua dificultat al parlar des de les seues primeres disfluències (5), segurament aquells en què les disfluències són per motius motrius i no lèxics, és a dir, no estan guanyant temps per a trobar la paraula, sinó que els seus músculs no responen adequadament. És totalment involuntari. D'ací que la teua xiqueta plore, es colpege o use crosses. Per això és de vital importància treballar prompte amb ells. Però, desgraciadament, aquelles teories encara permancen molt presents en la societat i en algunes especialitats en què la tartamudesa no és objecte directe d'atenció i per tant, no es realitzen actualitzacions freqüents. D'ací la importància de difondre i actualitzar sobre tartamudesa.

Espere haver aclarit els teus dubtes i contradiccions. Continua amb el teu logopeda, col·labora en tot el que este et sol·licite. Recolza a la teua filla, i si contínua tartamudejant, feix entendre als altres que ella només necessita un poc més de temps per a parlar.

 

Per al col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dª Raquel Escobar Díaz, Logopeda col·legiada nº 15/0338, especialista en tartamudesa. Cap del servici de Logopèdia del Centre Mèdic El Castro i Coordinadora de l'àrea de logopèdia d'ADAH SLP

Raquel Escobar
Raquel Escobar

 

 

 

 

 

 

 

 

Referències de l'Article:

(1) C. Oliveira et All (2010) Orientação familiar e seus efeitos na gagueira infantile. Revista da Sociedade Brasileira de Fonoaudiología. 2010;15(1)115-124

(2) B. Guitar, (2013) Stuttering: An integrated approach to its nature and treatment. Lippincott Williams & Wilkins

(3) J. S. Yaruss (1997) Clinical implications of situational variability in preschool children who stutter. Journal of Fluency Disorders, volue 22, Issue 3, 1997, Pg.187-203.

(4) M. Johnson w. et all, (1959) The onset of stuttering. Minneapolis: University of Minesota Press.

(5) R. Escobar y M. Pérez Pereira (2016) Estudio de la conciencia de tartamudez y comportamientos secundarios en niños de 2 a 6 años. Poster presentado en el XXX Congreso Internancional AELFA-IF /CLPV, 1 de julio 2016.

 

Bibliografia complementària:

Alfonso Salgado Ruiz. (2009). Prevención de la tartamudez desde el campo médico. Apuntes para una guía para pediatras. Boletín de A.E.L.F.A. Abril, 15 - 22. 

Alm, P. A. (2004). Stuttering and the basal ganglia circuits: a critical review of possible relations. Journal of communication disorders, 37(4), 325-369.

Alm, P. A. (2006). Stuttering and sensory gating: A study of acoustic startle prepulse inhibition. Brain and language, 97(3), 317-321.

Chang et All. (2008) Brain Anatomy Differences in Childhood Stuttering. NeuroImage Volume 39, Issue 3, 1 February 2008, Pages 1333–1344.

Craig-McQuaide A, Akram H, Zrinzo L and Tripoliti E (2014). A review of brain circuitries involved in stuttering. Front. Hum. Neurosci. 8:884.

Freeman, F. J., & Ushijima, T. (1978). Laryngeal muscle activity during stuttering. Journal of Speech, Language, and Hearing Research, 21(3), 538-562

Kell, C. A., Neumann, K., von Kriegstein, K., Posenenske, C., von Gudenberg, A. W., Euler, H., & Giraud, A. L. (2009). How the brain repairs stutteringBrain, awp185.

Leal, Junqueira Bohnen y Escobar. (2015) Nuevos Desafíos en el Tratamiento de la Tartamudez. Logopedia.mail, 70.

Martin Sommer. (2014) Neurología de la Tartamudez. Revista Mente y Cerebro, 66.

Morejón, A. R. (2000). Intervención temprana en tartamudez: criterios para tomar decisiones. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 20(3), 136-150.

Neuropsychology of Stuttering, (1993) ed. Einer Boberg.

Sangorrín. (2005) Tartamudez o disfemia. Rev. de Neurología

Yairi, E., & Ambrose, N. G. (1999). Early Childhood Stuttering Persistency and Recovery Rates. Journal of Speech, Language, and Hearing Research, 42(5), 1097-1112.

Yairi, E., Ambrose, N. G., Paden, E. P., & Throneburg, R. N. (1996). Predictive factors of persistence and recovery: Pathways of childhood stuttering. Journal of communication disorders, 29(1), 51-77.

Yairi, E. (2013). Defining stuttering for research purposes. Journal of fluency disorders, 38(3), 294-298.

Journal of Fluency Disorders, Revista de la International Fluency Associatión.

www.asha.org: Diferencias entre disfluencias típicas y tartamudez: (American Speech-Language Hearing Association). Información adaptada de Coleman 2010. Enlace externo: http://www.asha.org/Practice-Portal/Clinical-Topics/Childhood-Fluency-Disorders/Characteristics-of-Typical-Disfluency-and-Stuttering/

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>