Archivos de la categoría Atención temprana

EL JUEGO EN LA INTERVENCIÓN LOGOPÉDICA

Mi hijo de 4 años ha sido diagnosticado con un retraso simple del lenguaje, y desde hace dos semanas asistimos a intervención logopédica. Una parte de las sesiones las dedicamos a jugar con el niño a la vez que la logopeda y yo hablamos con él. ¿Es normal utilizar el juego en las sesiones? ¿No hay otras tareas más específicas y rápidas para curar a mi hijo?

“El juego es el trabajo del niño, su oficio, su vida”, decía la célebre pedagoga francesa Pauline Kergomard, y el Premio Nóbel de literatura, George Bernard Shaw que “El hombre no deja de jugar porque se haga viejo. Se vuelve viejo porque deja de jugar”.

El célebre historiador y filósofo Johan Huizinga, describía el juego como una actividad que hacemos “por naturaleza”, algo innato y eminentemente humano que aparece espontáneamente en el desarrollo del ser humano y que es universal a todas las culturas.  Una actividad con unas “normas” que son aceptadas libremente.

Desde otras disciplinas, como la psicología, autores como Brunner profundizaron en las bases que construyen el juego, y ayudaron a clasificar las distintas actividades del juego en ciertos tipos, que nos pueden ayudar a entender la utilidad del juego en la actividad logopédica:

-Juego funcional, muy vinculado con la actividad motora, que aparece en los dos primeros años de vida, por ejemplo la manipulación de pelotas o juguetes.

-Juego de construcción, también de aparición temprana y que se mantiene durante estadios posteriores, por ejemplo los juegos de piezas encajables.

-Juego simbólico, de aparición y desarrollo entre los 2 y 7 años, -en el que las entidades con las que se juega adquieren capacidades ficticias, por ejemplo hacer como sí una cuchara fuese un avión.

-Juego de reglas, a partir de los 7 años, en el que existen unas “normas” más o menos explícitas que son acordadas y aceptadas, y que incluyen juegos que pueden ir desde la asunción de roles y representación de situaciones de ficción (“Vamos a hacer como que yo soy… y entonces tú hacías…”) a juegos de mesa o habilidad con reglas concretas (las canicas, el futbolín…).

Este proceso de desarrollo del juego es el que posibilita y sienta las bases del desarrollo de otros aspectos cognitivos, entre ellos el lenguaje y las habilidades sociales. (1)

Esta clasificación nos puede ser de utilidad para proponer y estructurar actividades en las que el juego sea un contexto que facilite la intervención logopédica y el desarrollo de las estrategias para la rehabilitación o reeducación del lenguaje.

El juego va a proporcionar distintos elementos favorecedores para la estimulación del lenguaje: motivación, estructura, toma de turnos, interacción social... por tanto podemos decir que el juego es, en realidad, uno de los mejores contextos, si no el mejor, para realizar la intervención logopédica.

El verdadero trabajo técnico y específico del logopeda será conseguir introducir técnicas y estrategias en ese contexto de juego para conseguir el objetivo de la intervención, la rehabilitación del lenguaje,  y ajustar su “rol” como profesional (2).Podríamos decir que “el niño está jugando, pero el logopeda está interviniendo”, de forma que las actividades y los estímulos no son ni azarosos ni casuales. El profesional debe, a partir de ese juego motivante y de interés para el niño, proporcionar oportunidades para la estimulación de los objetivos de la intervención.

Una excelente forma de detectar una buena práctica en la intervención logopédica a través del juego es confirmar si el profesional especifica los objetivos para esas tareas de juego e informa a la familia de cuáles son estos. Podrían servir como ejemplo de objetivos en distintas edades y niños los siguientes: en juegos funcionales y de construcción dejar piezas fuera del alcance para provocar gestos de petición(3)(4), en juegos simbólicos provocar la producción de combinaciones sujeto-verbo o en juegos “de reglas” seleccionar objetivos de palabras que contengan el fonema  /s/ en posición de final de sílaba.

Y otro criterio significativo es si la intervención y la estimulación hace partícipe a la familia y al  entorno tanto de la toma de decisiones como de las actividades y estrategias de intervención. Es lo que denominamos Planificación Centrada en la Familia, un enfoque en el que el profesional consulta, asesora y supervisa a la familia con el objetivo de proporcionarle herramientas y estrategias que posibiliten la estimulación del lenguaje en los contextos naturales y situaciones espontáneas. (5)(6)

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

D. José Antonio Calvo Expósito. Diplomat Universitari en Logopèdia. Logopeda col·legiat 28/0213. Prof. Aso. Grau en Logopèdia UCLM. Logopeda Centro Alpadif Rivas

 

Referencias en el texto:

(1) (ENLACE EXTERNO)  Lillard, A. S., Lerner, M. D., Hopkins, E. J., Dore, R. A., Smith, E. D., &Palmquist, C. M. (2013). The impact of pretend play on children’s development: A review of the evidence. Psychological bulletin, 139,1–34.

(2) Weitzman, E., & Greenberg, J. (2002). Learning Language and Loving It: A guide to promoting children’s social, language, and literacy development in early childhood settings (2nd ed.). Toronto: The Hanen Centre.

(3) Wetherby, A. M., & Woods, J. J. (2006). Early social interaction project for children with autism spectrum disorders beginning in the second year of life a preliminary study. Topics in Early Childhood Special Education, 26(2), 67-82.

(4) Braddock, B. A., & Armbrecht, E. S. (2016). Symbolic communication forms in young children with Autism Spectrum Disorder. Communication Disorders Quarterly, 37(2), 67-76.

(5) García-Sánchez, F.A., Escorcia, C. T., Sánchez-López, M.C., Orcajada, N. & Hernández-Pérez, E. (2014). (ENLACE EXTERNO PDF. TAMAÑO 3,20MB) Atención Temprana centrada en la familia. Siglo Cero. Revista Española sobre Discapacidad Intelectual, 45(3), 6-24.

(6) Heras Mínguez, G. d. l., & Rodríguez García, L. (2015). Guía de intervención logopédica en las dislalias: Gema de las Heras Mínguez, Lidia Rodríguez García (1ª ed.). Madrid: Síntesis

 

EL JOC EN LA INTERVENCIÓ LOGOPÈDICA

El meu fill de 4 anys ha sigut diagnosticat amb un retard simple del llenguatge, i des de fa dos setmanes assistim a intervenció logopèdica. Una part de les sessions les dediquem a jugar amb el xiquet al mateix temps que la logopeda i jo parlem amb ell. És normal utilitzar el joc en les sessions? No hi ha altres tasques més específiques i ràpides per a curar el meu fill?

"El joc és el treball del xiquet, el seu ofici, la seua vida", deia la cèlebre pedagoga francesa Pauline Kergomard, i el Premi Nobel de literatura, George Bernard Shaw que "El home no deixa de jugar perquè es faça vell. Es torna vell perquè deixa de jugar".

El cèlebre historiador i filòsof Johan Huizinga, descrivia el joc com una activitat que fem "per naturalesa", una cosa innata i eminentment humana que apareix espontàniament en el desenvolupament del ser humà i que és universal a totes les cultures. Una activitat amb unes "normes" que són acceptades lliurement.

Des d'altres disciplines, com la psicologia, autors com Brunner van aprofundir en les bases que construïxen el joc, i van ajudar a classificar les distintes activitats del joc en certs tipus, que ens poden ajudar a entendre la utilitat del joc en l'activitat logopèdica:

- Joc funcional, molt vinculat amb l'activitat motora, que apareix en els dos primers anys de vida, per exemple la manipulació de pilotes o joguets.

-Joc de construcció, també d'aparició primerenca i que es manté durant estadis posteriors, per exemple els jocs de peces encaixables.

Joc simbòlic, d'aparició i desenvolupament entre els 2 i 7 anys, en el que les entitats amb què es juga adquirixen capacitats fictícies, per exemple fer com sí que una cullera fóra un avió.

- Joc de regles, a partir dels 7 anys, en el que hi ha unes "normes" més o menys explícites que són acordades i acceptades, i que inclouen jocs que poden anar des de l'assumpció de rols i representació de situacions de ficció ("farem com que jo sóc, i llavors tu faries...") a jocs de taula o habilitat amb regles concretes (les boletes, el futbolí...)

Este procés de desenvolupament del joc és el que possibilita i assenta les bases del desenvolupament d'altres aspectes cognitius, entre ells el llenguatge i les habilitats socials. (1)

Esta classificació ens pot ser d'utilitat per a proposar i estructurar activitats en què el joc siga un context que facilite la intervenció logopèdica i el desenvolupament de les estratègies per a la rehabilitació o reeducació del llenguatge.

El joc proporcionarà distints elements afavoridors per a l'estimulació del llenguatge: motivació, estructura, presa de torns, interacció social... per tant podem dir que el joc és, en realitat, un dels millors contextos, si no el millor, per a realitzar la intervenció logopèdica.

L'autèntic treball tècnic i específic del logopeda serà aconseguir introduir tècniques i estratègies en eixe context de joc per a aconseguir l'objectiu de la intervenció, la rehabilitació del llenguatge, i ajustar el seu "rol" com a professional (2) .Podríem dir que "el xiquet està jugant, però el logopeda està intervenint", de manera que les activitats i els estímuls no són ni atzarosos ni casuals. El professional deu, a partir d'eixe joc motivador i d'interés per al xiquet, proporcionar oportunitats per a l'estimulació dels objectius de la intervenció.

Una excel·lent forma de detectar una bona pràctica en la intervenció logopèdica a través del joc és confirmar si el professional especifica els objectius per a eixes tasques de joc i informa la família de quins són estos. Podrien servir com a exemple d'objectius en distintes edats i xiquets els següents: en jocs funcionals i de construcció deixar peces fora de l'abast per a provocar gestos de petició (3) (4) , en jocs simbòlics provocar la producció de combinacions subjecte-verb o en jocs "de regles" seleccionar objectius de paraules que continguen el fonema /s/ en posició de final de síl·laba.

I un altre criteri significatiu és si la intervenció i l'estimulació fa partícip a la família i a l'entorn tant de la presa de decisions com de les activitats i estratègies d'intervenció. És el que denominem Planificació Centrada en la Família, un enfocament en què el professional consulta, assessora i supervisa la família amb l'objectiu de proporcionar-li ferramentes i estratègies que possibiliten l'estimulació del llenguatge en els contextos naturals i situacions espontànies. (5) (6)

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

D. José Antonio Calvo Expósito. Diplomat Universitari en Logopèdia. Logopeda col·legiat 28/0213. Prof. Aso. Grau en Logopèdia UCLM. Logopeda Centro Alpadif Rivas

 

Referències en el text:

(1) (ENLLAÇ EXTERN)  Lillard, A. S., Lerner, M. D., Hopkins, E. J., Dore, R. A., Smith, E. D., &Palmquist, C. M. (2013). The impact of pretend play on children’s development: A review of the evidence. Psychological bulletin, 139,1–34.

(2) Weitzman, E., & Greenberg, J. (2002). Learning Language and Loving It: A guide to promoting children’s social, language, and literacy development in early childhood settings (2nd ed.). Toronto: The Hanen Centre.

(3) Wetherby, A. M., & Woods, J. J. (2006). Early social interaction project for children with autism spectrum disorders beginning in the second year of life a preliminary study. Topics in Early Childhood Special Education, 26(2), 67-82.

(4) Braddock, B. A., & Armbrecht, E. S. (2016). Symbolic communication forms in young children with Autism Spectrum Disorder. Communication Disorders Quarterly, 37(2), 67-76.

(5) García-Sánchez, F.A., Escorcia, C. T., Sánchez-López, M.C., Orcajada, N. & Hernández-Pérez, E. (2014).  (ENLLAÇ EXTERN PDF. TAMANY 3,20MB) Atención Temprana centrada en la familia. Siglo Cero. Revista Española sobre Discapacidad Intelectual, 45(3), 6-24.

(6) Heras Mínguez, G. d. l., & Rodríguez García, L. (2015). Guía de intervención logopédica en las dislalias: Gema de las Heras Mínguez, Lidia Rodríguez García (1ª ed.). Madrid: Síntesis

ABORDATGE LOGOPÈDIC EN LES UNITATS DE VIGILÀNCIA INTENSIVA NEONATALS

La meua xiqueta ha nascut amb baix pes prematura i es troba en estos moments ingressada en la unitat de vigilància intensiva de nounats de l'hospital. La meua germana m'ha dit que hauríem de contactar amb un logopeda especialista que comence ja com més prompte millor amb el treball d'atenció primerenca. Hauríem d'esperar que li lleven la sonda d'alimentació i estiga més crescudeta o realment és important la promptitud de la intervenció del logopeda en estos casos? Estem molt preocupats per ajudar-la a superar tot el que ens queda per davant. Gràcies una salutació.

 

Com bé li recomana el seu familiar és aconsellable iniciar el tractament logopèdic com més prompte millor, una vegada que a nivell clínic la vostra xiqueta es trobe estable.

És aconsellable realitzar l'estimulació abans de cada presa, respectant sempre el moment del bebé, valorant si el bebé es troba receptiu a la dita estimulació. Si durant la intervenció s'observa qualsevol signe o símptoma d'estrés haurà de cessar immediatament la intervenció o bé no s'iniciarà.

La prematuritat ocasiona diverses dificultats estretament lligades en tot el concernent a l'alimentació.

Una d'elles és la falta d'estimulació, que li proporciona el ventre matern. En el transcurs de la vida intrauterina es dóna una seqüenciació de l'aparició dels reflexos orals que seran necessaris perquè es produïsca una ingesta eficient, eficaç i segura per via oral.

Com sabem el bebé a terme va madurant dites reflexes a través de les seues pròpies experiències de vida intrauterina, a través de la ingesta del líquid amniòtic així com la succió digital; estos moviments afavorixen el desenvolupament òptim anatòmic i funcional a nivell sensori motor oral (1). Al contrari, els bebés prematurs estan en desavantatge degut a la gravetat en què es troben a nivell clínic i ambiental, perquè a l'allotjar-se fora del ventre matern es troba en un estat de gravetat que li dificulta els moviments, privant-los de nombroses experiències, com ara: jocs de boca-mà, no podent tindre experiències de succió tant per l'impediment extern com pot ser la sonda o per la falta de proporcionar-los estímuls externs agradables (2).

En definitiva, els xiquets que naixen prematurament són dramàticament privats d'este pacífic medi ambient i perden l'estimulació intrauterina necessària per a completar l'adequat desenvolupament del sistema motor oral.

Fora d'este pacífic i estimulant lloc com és el ventre matern, ens queda per a potenciar el dit sistema afavorir l'estimulació a nivell orofacial, és per això la necessitat en com més prompte millor d'estimular i potenciar la dita zona.

Per això que es recomana estimular el sistema sensori motor oral a través de la succió no nutritiva, a més és aconsellable que durant la ingesta per via enteral, ja siga nasogástrica o orogástrica, s'estimule la succió no nutritiva, d'esta manera el bebé relaciona els moviments orals amb la sensació de satisfacció. Quant a la preferència si la sonda està col·locada a nivell nasogástric o orogástric, és preferible la segona sobretot en el transcurs de transició entre la sonda-boca, per a així poder estar lliure la cavitat oral i poder realitzar tots els moviments sense cap tipus d'interferència.

A pesar de potenciar la succió nutritiva, cal valorar a nivell sensitiu, les estructures anatòmiques i funcionals per si requerix de tractament específic i potenciar el desencadenament dels reflexos. És per això que no hi ha un programa general per al xiquet prematur sinó una programació individualitzada per a cada xiquet.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Silvia Domenech Martínez, diplomada en logopedia, col. nº 46308. Master en Atención Temprana. Logopeda del Centro de Desarrollo Infantil y Atención Temprana y del programa Intrahospitalario de la Fundación Salud Infantil de Elche.

 

Poden trobar més informació sobre este tema en els llibres següents:

Campos Montero, Z. I. (2010). Problemas de alimentación en lactantes. Segunda parte: fase oral y faríngea. Artículo de revisión. Acta pediátrica costarricense, 22 (1), 14-22.

Le Metàyer, M. (1995). Reeducación cerebro-motriz del niño pequeño. Barcelona: Editorial Masson.

Piñero Peñalver, J., Pérez-López, J., Vargas Torcal, F., y Candela Sempere, A.B. (2014). Atención Temprana en el ámbito Hospitalario. Madrid: Editorial Piramide.

 

Referències en el text:

(1) American Speech-Language Hearing Association (2009). The Complexity of Transitioning to Oral Feeds in Preterm Infants, Special Interest Group. Perspective on Speech Science and Orofacial Disorders, 19(1), 52-57

(2) Villamizar Carvajal, B., Vargas Porras, C., y Díaz Martínez, L. A. (2010). El progreso de la alimentación oral del recién nacido prematuro. Salud Universidad Industrial Santander. 42,  262-270

ABORDAJE LOGOPÉDICO EN LAS UNIDADES DE CUIDADOS INTENSIVOS NEONATALES

Mi niña ha nacido con bajo peso prematura y se encuentra en estos momentos ingresada en la unidad de cuidados intensivos de neonatos del hospital. Mi hermana me ha dicho que deberíamos contactar con un logopeda especialista que comience ya cuanto antes con el trabajo de atención temprana. ¿Deberíamos esperar a que le quiten la sonda de alimentación y esté más crecidita o realmente es importante la prontitud de la intervención del logopeda en estos casos? Estamos muy preocupados por ayudarla a superar todo lo que nos queda por delante. Gracias un saludo.

Como bien le recomienda su familiar es aconsejable iniciar el tratamiento logopédico cuanto antes, una vez que a nivel clínico vuestra pequeña se encuentre estable.

Es aconsejable realizar la estimulación antes de cada toma, respetando siempre el momento del bebé, valorando si el bebé se encuentra receptivo a dicha estimulación. Si durante la intervención se observa cualquier signo o síntoma de estrés deberá cesar inmediatamente la intervención o bien no se iniciará.

La prematuridad acarrea diversas dificultades estrechamente ligadas en todo lo concerniente a la alimentación.

Una de ella es la falta de estimulación, que le proporciona el vientre materno. En el trascurso de la vida intrauterina se da una secuenciación de la aparición de los reflejos orales que van a ser necesarios para que se produzca una ingesta eficiente, eficaz y segura por vía oral.

Como sabemos el bebé a término va madurando dichos reflejos a través de sus propias experiencias de vida intrauterina, a través de la ingesta del líquido amniótico así como la succión digital; estos movimientos favorecen el desarrollo óptimo anatómico y funcional a nivel sensorio motor oral (1). Por el contrario, los bebés prematuros están en desventaja debido a la gravedad en la que se encuentran a nivel clínico y ambiental, pues al alojarse fuera del vientre materno se halla en un estado de gravedad que le dificulta los movimientos, privándolos de numerosas experiencias, tales como: juegos de boca-mano, no pudiendo tener experiencias de succión tanto por el impedimento externo como puede ser la sonda o por la falta de proporcionarles estímulos externos agradables (2).

En definitiva, los niños que nacen prematuramente son dramáticamente privados de este pacífico medio ambiente y pierden la estimulación intrauterina necesaria para completar el adecuado desarrollo del sistema motor oral.

Fuera de este pacífico y estimulante lugar como es el vientre materno, nos queda para potenciar dicho sistema favorecer la estimulación a nivel orofacial, es por ello la necesidad en cuanto antes de estimular y potenciar dicha zona.

Por ello que se recomienda estimular el sistema sensorio motor oral a través de la succión no nutritiva. Además es aconsejable que durante la ingesta por vía enteral, ya sea nasogástrica u orogástrica, se estimule la succión no nutritiva, de este modo el bebé relaciona los movimientos orales con la sensación de satisfacción. En cuanto a la preferencia si la sonda está colocada a nivel nasogástrico u orogástrico, es preferible la segunda sobretodo en el trascurso de transición entre la sonda-boca, para así poder estar libre la cavidad oral y poder realizar todos los movimientos sin ningún tipo de interferencia.

A pesar de potenciar la succión nutritiva, hay que valorar a nivel sensitivo, las estructuras anatómicas y funcionales por si requiere de tratamiento específico y potenciar el desencadenamiento de los reflejos. Es por ello que no hay un programa general para el niño prematuro sino una programación individualizada para cada niño.

 

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunidad Valenciana:

Silvia Domenech Martínez, diplomada en logopedia, col. nº 46308. Master en Atención Temprana. Logopeda del Centro de Desarrollo Infantil y Atención Temprana y del programa Intrahospitalario de la Fundación Salud Infantil de Elche.

 

Pueden encontrar más información sobre este tema en los siguientes libros:

Campos Montero, Z. I. (2010). Problemas de alimentación en lactantes. Segunda parte: fase oral y faríngea. Artículo de revisión. Acta pediátrica costarricense, 22 (1), 14-22.

Le Metàyer, M. (1995). Reeducación cerebro-motriz del niño pequeño. Barcelona: Editorial Masson.

Piñero Peñalver, J., Pérez-López, J., Vargas Torcal, F., y Candela Sempere, A.B. (2014). Atención Temprana en el ámbito Hospitalario. Madrid: Editorial Piramide.

 

Referencias en el texto:

(1) American Speech-Language Hearing Association (2009). The Complexity of Transitioning to Oral Feeds in Preterm Infants, Special Interest Group. Perspective on Speech Science and Orofacial Disorders, 19(1), 52-57

(2) Villamizar Carvajal, B., Vargas Porras, C., y Díaz Martínez, L. A. (2010). El progreso de la alimentación oral del recién nacido prematuro. Salud Universidad Industrial Santander. 42,  262-270

HA DE SER UNA LOGOPEDA?

A la meua filla li han diagnosticat una malaltia rara que afecta severament el seu desenvolupament. El llenguatge és l'àrea més afectada i ens han recomanat que acudisca a logopèdia. Hem contactat amb un centre d'Atenció primerenca i ens han dit que no tenen logopeda però que treballara amb una altra professional. La nostra pregunta és si això és així o hem de buscar un centre on sí que hi haja logopedes.

La Unitats d'Atenció Primerenca de la majoria de les comunitats autònomes comptes amb logopedes en la seua plantilla, oferint d'esta manera l'atenció integral a què tenen dret les persones amb discapacitat segons el Reial Decret Legislatiu 1/2013, de 29 de novembre (1). Este aspecte a més es veu concretat a nivell autonòmic -en el nostre cas en la Comunitat Valenciana- en l'Orde de 21 de setembre de 2001, de la Conselleria de Benestar Social, per la qual es regulen les condicions i requisits de funcionament dels Centres d'Estimulació Precoç. (2)

És veritat que l'estimulació que necessiten la majoria de xiquets menors de tres anys és molt globalitzada i, que en la majoria dels casos, sol ser un únic professional el que s'ocupa d'estimular totes les àrees del desenvolupament. La pregunta és per què eixe professional no pot ser un logopeda, sobretot en els casos on l'àrea de la comunicació, el llenguatge i el pensament és la més afectada. Els logopedes són els únics professionals formats específicament per a habilitar o rehabilitar les funcions del llenguatge i la comunicació. Són verdaders experts a estimular totes les funcions, com els són el raonament verbal, la comunicació, el desenvolupament del llenguatge, de la parla, la veu i també les funcions associades a l'alimentació com són la masticació i la deglució. Cap altre professional té eixa formació de base. A més els logopedes que treballen en Atenció Primerenca solen tindre una formació complementària específica.

Atés que la seua filla té dificultats especials per al desenvolupament del llenguatge la pregunta ha de ser per què prescindir d'una logopeda si és el/la professional millor formada per a habilitar el llenguatge i totes les funcions associades?

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Colegiado nº 46121

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

 

Referències en el text:

(1) (ENLLAÇ EXTERN) Real Decreto Legislativo 1/2013, de 29 de noviembre, por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social.

(2) (ENLLAÇ EXTERN) Orden de 21 de septiembre de 2001, de la Consejería de Bienestar Social, por la que se regulan las condiciones y requisitos de funcionamiento de los Centros de Estimulación Precoz.

¿TIENE QUE SER UNA LOGOPEDA?

A mi hija le han diagnosticado una enfermedad rara que afecta severamente su desarrollo. El lenguaje es el área más afectada y no han recomendado que acuda a logopedia. Hemos contactado con un centro de Atención temprana y nos han dicho que no tienen logopeda pero que trabajara con otra profesional. Nuestra pregunta es si eso es así o debemos buscar un centro donde sí haya logopedas.

La Unidades de Atención Temprana de la mayoría de las comunidades autónomas cuentas con logopedas en su plantilla, ofertando de este modo la atención integral a la que tienen derecho las personas con discapacidad según el Real Decreto Legislativo 1/2013, de 29 de noviembre (1). Este aspecto además se ve concretado a nivel autonómico –en nuestro caso en la Comunitat Valenciana- en la Orden de 21 de septiembre de 2001, de la Consellería de Bienestar Social, por la que se regulan las condiciones y requisitos de funcionamiento de los Centros de Estimulación Precoz. (2)

 Es verdad que la estimulación que necesitan la mayoría de niños menores de tres años es muy globalizada y, que en la mayoría de los casos, suele ser un único profesional el que se ocupa de estimular todas las áreas del desarrollo. La pregunta es por qué ese profesional no puede ser un logopeda, sobre todo en los casos donde el área de la comunicación, el lenguaje y el pensamiento es la más afectada. Los logopedas son los únicos profesionales formados específicamente para habilitar o rehabilitar las funciones del lenguaje y la comunicación. Son verdaderos expertos en estimular todas las funciones, como los son el razonamiento verbal, la comunicación, el desarrollo del lenguaje, del habla, la voz y también las funciones asociadas a la alimentación como son la masticación y la deglución. Ningún otro profesional tiene esa formación de base. Además los logopedas que trabajan en Atención Temprana suelen tener una formación complementaria específica.

Dada que su hija tiene dificultades especiales para el desarrollo del lenguaje la pregunta debe ser ¿por qué prescindir de una logopeda si es el/la profesional mejor formada para habilitar el lenguaje y todas las funciones asociadas?

 

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

Dr. José Francisco Cervera Mérida, logopeda, Colegiado nº 46121

 

Puede encontrar más información técnica sobre este tema en los siguientes libros:

 

Referencias en el texto:

(1) Enlace externo: Real Decreto Legislativo 1/2013, de 29 de noviembre, por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social.

(2)Enlace externo:   Orden de 21 de septiembre de 2001, de la Consejería de Bienestar Social, por la que se regulan las condiciones y requisitos de funcionamiento de los Centros de Estimulación Precoz.

 

EL NOSTRE FILL XICOTET VA ESTAR INTUBAT: AFRONTAR L’HORA DE MENJAR

El nostre fill xicotet ara té 4 anys, però ha estat hospitalitzat molt de temps, amb sondes per a l'alimentació i amb una traqueostomía, que ara ja s'ha tancat. Ara com ara, acudim a rehabilitació perquè, encara que ens entén, parla molt poquet i l'hora del menjar sempre és complicada. El xiquet no vol menjar i açò ens angoixa molt. No sabem per on tirar, ens han parlat de la importància del tipus de menjar que volem donar-li, la grandària, etc. i que és important que millorem amb això perquè a més això ajudarà a fer que parle més. Com li pot ajudar un logopeda?

Efectivament el tema de l'alimentació és un tema complicat per totes les connotacions de salut inherents i perquè també guarda una estreta relació amb el llenguatge. Una alimentació saludable en l'etapa infantil és la base per a generar l'energia que necessita el xiquet per a afrontar el dia a dia i poder participar en les diverses activitats d'aprenentatge que l'entorn li oferix tan necessàries per al seu correcte desenvolupament intel·lectual i físic. Menjar adequadament i a més fer-ho d'una manera agradable, sense forcejaments ni malestar, és una necessitat de totes les persones per a aconseguir un benestar.

Per a un xiquet que ha patit un procés d'intubació prolongat el tornar a recuperar el seu procés d'alimentació normal a vegades pot resultar complicat i més encara, si eixe procés estava en fase d'adquisició, com és el cas de xiquets menuts que estan començant a fer el canvi de lactància materna o biberó a altres textures, o que simplement encara no havien passat d'esta fase. Per tant l'angoixa que es presenta davant d'esta dificultat és real i ocasiona moltes situacions d'estrés tant per al xiquet com per als pares.

En diferents estudis científics (1,2) s'ha demostrat que al voltant del 35% al 40% dels pacients recentment extubats poden tindre algun grau d'incompetència faríngia y/o laríngia que pot comportar a una disfagia secundària.

Cal tindre en compte que al mantindre el tub orotraqueal durant tant temps, la glotis roman oberta, abolint els moviments fisiològics de la laringe i dels músculs de la faringe, causant una atròfia muscular, debilitat, així com rigidesa en la llengua, faringe, hipofaringe i laringe (1).

Per un altre costat els moviments intrínsecs de la laringe durant la deglució es veuran també afectats, presentant-se a més una reducció de la sensibilitat a la presència de secrecions. Al veure's afectat el mecanisme de la deglució hi ha un augmentant de la possibilitat de penetració laríngia o aspiració traqueal (2).

En el cas dels xiquets estan complicacions poden estar presents, a més d'aspectes conductuals que es presenten de manera associada: por de menjar per temor d'entravessar-se, comportaments d'evitació, negació, no tindre sensació de fam. També es presenta en molts casos una sensibilitat excessiva o una hipo sensibilitat als canvis de textures i temperatures. Tot açò unit, provoca que el moment de menjar es convertisca en una verdadera odisea.

Enfront d'açò és necessari dur a terme un procés de rehabilitació de l'alimentació que és guiat per un logopeda. L'objectiu final d'esta intervenció, és aconseguir normalitzar al màxim tots els processos que intervenen en qualsevol de les fases de la deglució i que puguen veure's afectats, així com intentar minimitzar els factors comportamentals associats.

Esta Intervenció, es compon d'una sèrie d'elements amb què s'espera aconseguir una deglució òptima en el xiquet, comptant-se amb estratègies posturals, estratègies d'increment sensorial, praxias neuromusculars i inclusivament maniobres deglutorias específiques i definir quin serà la millor opció alimentària d'acord amb la consistència - textura per a iniciar el procés.

Com a exemple, hem de mencionar que cal tindre en compte aspectes bàsics com:

Que el xiquet ha de trobar-se en una posició segura per a rebre l'aliment, és a dir ha d'estar assentat, recte, el seu tronc elevat i evitar que s'incline cap a un costat. S'ha d'evitar l'hiperextensió del coll cap arrere mentres deglutix.

Se'ls ha de subministrar l'aliment lentament i amb paciència. Sempre s'ha d'esperar que la boca estiga buida abans de subministrar-li el següent mos.

Se li ha de donar ordes senzilles i concretes respecte a l'alimentació com: obri la boca, mastega, engul.

S'ha d'evitar que el xiquet parle mentres se li està alimentant. El parlar pot augmentar el risc de broncoaspiració.

Pel que fa als aliments és convenient començar per aquells que tolera el xiquet. Respecte a la seua consistència i textura aniran des de nèctar, mel, púding, prim (aigua i sucs) , espés, puré, semi- sòlid, sòlids blans i sòlids.

El més important sens dubte, és que el xiquet tinga un acostament positiu cap al menjar, que aprenga a vivenciar-la, la toc, l'olga, la prove d'una manera natural i divertida. D'esta manera evitem els enfrontaments i el forçar, que de vegades produïx entravessaments i més rebuig.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana: Dra. Claudia Tatiana Escorcia Mora, Fonoaudióloga/logopeda, Col·legiada núm. 46293

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

Zambrana, N. y Dalva L. (1998). Logopedia y ortopedia maxilar en la rehabilitación orofacial. Barcelona: Masson.

Bartuilli, M; Cabrera, P; Periñan, M.C.(2006). Guía de intervención logopédica en terapia miofuncional. Madrid:  Síntesis

 

Referències en el text:

(1) Dalton, C., Caples, M., & Marsh, L. (2011). Management of Dysphagia. Learning Disability Practice, 32-37.

(2) Fernandez, Peña, Yuste, & Diaz. (2012). Exploración y abordaje de disfagia secundaria a vía aérea artificial. Medicina Intensiva, 423-433.

NUESTRO HIJO PEQUEÑO ESTUVO INTUBADO: AFRONTAR LA HORA DE COMER

Nuestro hijo pequeño ahora tiene 4 años, pero ha estado hospitalizado mucho tiempo, con sondas para la alimentación y con una traqueostomía, que ahora ya se ha cerrado. Hoy por hoy, acudimos a rehabilitación porque, aunque nos entiende, el habla muy poquito y la hora de la comida siempre es complicada. El niño no quiere comer y esto nos angustia mucho. No sabemos por dónde tirar, nos han hablado de la importancia del tipo de comida que queremos darle, el tamaño, etc. y que es importante que mejoremos con eso porque además eso ayudará a que hable más. ¿Cómo le puede ayudar un logopeda?

Efectivamente el tema de la alimentación es un tema complicado por todas las connotaciones de salud inherentes y porque también guarda una estrecha relación con el lenguaje.

Una alimentación saludable en la etapa infantil es la base para generar la energía que necesita el niño para afrontar el día a día y poder participar en las diversas actividades  de aprendizaje que el entorno le ofrece tan necesarias para su correcto desarrollo intelectual y físico. Comer adecuadamente y además hacerlo de una manera agradable, sin forcejeos ni malestar, es una necesidad de todas las personas para lograr un bienestar.

Para un niño que ha sufrido un proceso de  intubación prolongado el volver a recuperar su proceso de alimentación normal a veces puede resultar complicado y más aún, si ese proceso estaba en fase de adquisición, como es el caso de niños pequeños que están empezando a hacer el cambio de lactancia materna o biberón a otras texturas, o que simplemente aún no habían pasado de esta fase. Por tanto la angustia que se presenta ante esta dificultad es real y ocasiona muchas situaciones de estrés tanto para el niño como para los padres.

En diferentes estudios científicos (1,2) se ha demostrado que alrededor del 35% al 40% de los pacientes recién extubados pueden tener algún grado de incompetencia faríngea y/o laríngea que puede conllevar a una disfagia secundaria.

Hay que tener en cuenta que al mantener el tubo orotraqueal durante tanto tiempo, la glotis permanece abierta, aboliendo los movimientos fisiológicos de la laringe y de los músculos de la faringe, causando una atrofia muscular, debilidad, así como rigidez en la lengua, faringe, hipofaringe y laringe (1).

Por otro lado los movimientos intrínsecos de la laringe  durante la deglución se verán también afectados, presentándose además una reducción de la sensibilidad a la presencia de secreciones.  Al verse afectado el mecanismo de la deglución existe un aumentando de  la posibilidad de penetración laríngea o aspiración traqueal (2).

En el caso de los niños están complicaciones pueden estar presentes, además de aspectos conductuales que se presentan de manera asociada: miedo a comer por temor a atragantarse, comportamientos de evitación, negación, no tener sensación de hambre. También se presenta en muchos casos una sensibilidad excesiva o una hipo sensibilidad a los cambios de texturas y temperaturas. Todo esto unido, provoca que el momento de comer se convierta en una verdadera odisea.

Frente a esto es necesario llevar a cabo un proceso de rehabilitación de la alimentación que es guiado por un logopeda. El objetivo final de esta intervención, es lograr normalizar al máximo todos los procesos que intervienen en cualquiera de las fases de la deglución y que puedan verse afectados, así como intentar minimizar los factores comportamentales asociados.

 Esta  Intervención, se compone de una serie de elementos con los que se espera lograr una deglución óptima en el niño, contándose con estrategias posturales, estrategias de incremento sensorial, praxias neuromusculares e  inclusive maniobras deglutorias específicas y definir cuál será la mejor opción alimenticia acorde a la consistencia – textura para iniciar el proceso.

Como ejemplo, debemos mencionar que hay que tener en cuenta aspectos básicos como:

Que el niño debe encontrarse en una posición segura para recibir el alimento, es decir debe estar sentado, recto, su tronco elevado y evitar que se incline hacia un lado. Se debe evitar la hiperextensión del cuello hacia atrás mientras deglute.

Se les debe suministrar el alimento despacio y con paciencia. Siempre se debe esperar a que la boca esté vacía antes de suministrarle el siguiente bocado.

Se le debe dar órdenes sencillas y concretas con respecto a la alimentación como: abre la boca, mastica, traga.

Se debe evitar que el niño hable mientras se le está alimentando. El hablar puede aumentar el riesgo de broncoaspiración.

En cuanto a los alimentos es conveniente empezar por aquellos que tolera el niño. Con respecto a su consistencia y textura irán desde néctar, miel, pudin, delgado (agua y zumos), espeso, puré, semi- sólido, sólidos blandos y sólidos.Lo más importante sin duda, es que el niño tenga un acercamiento positivo hacia la comida, que aprenda a vivenciarla, la toque, la huela, la pruebe de una manera natural y divertida. De esta manera evitamos los enfrentamientos y el forzar, que en ocasiones produce atragantamientos y más rechazo.

Lo más importante sin duda, es que el niño tenga un acercamiento positivo hacia la comida, que aprenda a vivenciarla, la toque, la huela, la pruebe de una manera natural y divertida. De esta manera evitamos los enfrentamientos y el forzar, que en ocasiones produce atragantamientos y más rechazo.

 

Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

Dra. Claudia Tatiana Escorcia Mora,  Fonoaudióloga/logopeda, Colegiada nº 46293

 

Puede encontrar más información técnica sobre esto en los siguientes libros:

Zambrana, N. y Dalva L. (1998). Logopedia y ortopedia maxilar en la rehabilitación orofacial. Barcelona: Masson.

Bartuilli, M; Cabrera, P; Periñan, M.C.(2006). Guía de intervención logopédica en terapia miofuncional. Madrid:  Síntesis

 

Referencias en el texto:

(1) Dalton, C., Caples, M., & Marsh, L. (2011). Management of Dysphagia. Learning Disability Practice, 32-37.

(2) Fernandez, Peña, Yuste, & Diaz. (2012). Exploración y abordaje de disfagia secundaria a vía aérea artificial. Medicina Intensiva, 423-433.

COM EL NOSTRE LOGOPEDA ATÉN TOTES LES NECESSITATS DEL NOSTRE FILL AMB TEA?

Al nostre germà li han dit que té un trastorn de l'espectre autista i necessita tot tipus d'atencions perquè li afecta en moltes coses. Volem aprofitar este canal per a preguntar si realment el seu logopeda pot atendre'l de manera global o a quants especialistes més ho tindrien de portar els meus pares. No és marejar-lo massa? I com s'organitzen per a no repetir-li els exercicis? Jo no vull que perden el temps amb ell i m'agradaria que no es deixaren cap cosa sense atendre.

Els Trastorns de l'Espectre de l'Autisme (TEA) impliquen dificultats en tres àrees: comunicació i llenguatge, habilitats socials i flexibilitat cognitiva. Per tant una apropiada intervenció en TEA sempre haurà d'incloure al professional especialista en comunicació i llenguatge: el logopeda. D'altra banda, l'existència de dificultats en habilitats socials i flexibilitat cognitiva haurien de ser abordades des de la professió regulada pertinent: la psicologia. Per definició almenys estos dos perfils professionals sempre han d'intervindre en el que cridarem Grup de Suport.

No obstant això, al voltant d'estos símptomes que definixen els TEA és possible trobar altres necessitats de suport i certa comorbilidad: discapacitat intel·lectual, fites de desenvolupament per darrere del normotípic, molta sensibilitat o poc ant determinats estímuls sensorials, dificultats motores... la qual cosa pot fer recomanable que hàgem d'incorporar al grup de suport altres suports professionals com a fisioterapeutes o terapeutes ocupacionals.

Per tant, la resposta a la pregunta concreta que planteges és que el logopeda és imprescindible en una intervenció en tots els casos de TEA per definició, però no suficient, havent d'existir almenys la presència del psicòleg infantil, i podent ser recomanable altres perfils professionals depenent d'altres necessitats de suport.

La freqüència i intensitat amb què es proporcionen estos suports i en quins contextos, és el que realment sol generar grans dubtes.

L'edat aproximada de detecció de TEA sol estar al voltant dels 18 - 24 mesos, i immediatament ha de realitzar-se una avaluació per part d'un equip multidisciplinari d'Atenció Primerenca (que precisament estarà compost, almenys, per logopeda i psicòleg) i amb la màxima celeritat començar la intervenció logopèdica i d'estimulació psicológica.

Els objectius concrets logopèdics són tan variables com les capacitats que trobem en el xiquet: en xiquets preverbals (no utilitzen encara paraules) i sense un ús intencional o freqüent d'altres formes de comunicació pot ser recomanable començar entrenant l'ús d'estos Gestos Naturals (assenyalar, entregar objectes...) com a primera forma de comunicació, en xiquets amb una limitada capacitat verbal potser podrà ser recomanable un sistema Bimodal on la "pronunciació" s'acompanye de signes, o en altres pot ser moment de prioritzar el llenguatge verbal. Convé recordar que l'ús de qualsevol sistema de comunicació augmentatiu o alternatiu MAI FRENA el desenvolupament del llenguatge oral, al contrari, propícia el seu desenvolupament. (1)

La intervenció "tradicional" i la distribució habitual en els equips d'atenció primerenca sol consistir en un nombre de sessions (2-3 per setmana) de 30 o 45 minuts on el professional utilitza distintes estratègies per a afavorir el desenvolupament del llenguatge. És molt important remarcar que la intervenció no són únicament eixes sessions, sinó tot el que haurien de propiciar quant a estimulació. És el que cridem Intervenció Centrada en la Família i en Contextos Naturals (2) (3) . Què significa exactament açò? Que el professional, durant eixes sessions, ha de realitzar l'estimulació específica amb el xiquet, i a més ensenyar a la família com jugar i estimular la comunicació i el llenguatge.

Es tracta de convertir els pares en "terapeutes"?

Rotundament no, els pares han de ser sempre pares, mai professionals, però podran traslladar l'estimulació i les tècniques que dissenya i planifica el professional als entorns naturals i a les activitats de la vida diària, ja que són ells i no el professional els que estaran presents. Per exemple, el professional pot ensenyar a utilitzar un signe per a demanar "creïlles fregides" en un entorn estructurat (p.e. situació de joc en el centre d'atenció primerenca) en presència dels pares i ensenyar-los a generalitzar eixe ús a casa, en la cafeteria o en el parc.

Seria a més desitjable que una part de la intervenció "presencial" del professional es realitzara precisament en estos contextos naturals. És una tendència emergent, no exempta de certes dificultats logístiques, però que pot servir-nos de referència com a criteri de bona pràctica.

Però açò és molt poc de temps d'estimulació?

Una referència en bones pràctiques és el text publicat per la National Council of Research (4), en la que es recomana una intensitat d'al voltant de 25 hores setmanals. Hi ha models d'intervenció que precisament proposen realitzar sessions intensives d'unes 6-7 hores diàries, 5 dies a la setmana (no exemptes de crítiques tant per determinades estratègies aversives com per certes dificultats per a generalitzar els aprenentatges a altres contextos) . És important aclarir que la proposta de 25 hores setmanes de la NCR no es referix que un professional aplic de manera directa estratègies de forma continuada eixa quantitat de temps, sinó que el xiquet tinga suficients situacions en què puga "prácticar" i desenvolupar estes capacitats. En paraules de Robert A. McWilliams "la intervenció és el que succeïx fora de les sessions d'intervenció".

Com l'equip Alanda proposa: "1 + 2 = 12" (5). És a dir, un professional més dos papàs igual a dotze hores d'estimulació, la qual cosa no és una fórmula matemàtica sinó una metàfora de com un bon equip estarà conformat per professionals amb un rol d'assessor i conductor, i uns pares que han de continuar sent pares però també formar part de l'estimulació i saber com actuar en el dia a dia del xiquet.

És més important la qualitat de la intervenció i la coordinació de les mateixes que la quantitat de teràpies o professionals.

A esta "ecuació" és imprescindible afegir-li un tercer element: els professionals educatius. Un context fonamental en el xiquet és l'escola. És fonamental que els professors i suports específics educatius (mestre de pedagogia terapèutica, mestre en Audició i Llenguatge-AL, integrador social, professor d'aula preferent TGD...) entren dins d'este "grup de suport" des del seu marc, l'escola, i el seu enfocament, l'educatiu, que sempre són complementaris i necessaris i en cap cas excloents. Que un xiquet reba suport de logopèdia no significa que no necessite suport de AL ni viceversa: ambdós són necessaris i complementaris.

Si a tota l'estimulació supervisada que rep el xiquet en les situacions naturals amb la seua família i entorn sumem la que pot rebre en el context de l'escola obtenim el resultat que busquem. Però és cert que per a açò és imprescindible una coordinació real i contínua de professionals i centres educatius, i que els professionals d'estos dos àmbits no sols prenguen decisions i es coordinen en el despatx, sinó que compartisquen contextos d'intervenció. És a dir, que el logopeda puga també intervindre en l'escola. Per a açò últim encara fa falta canviar algunes concepcions rígides i resilients d'alguns contextos, però estem en el bon camí.

Finalment, molt important, estos suports de psicologia i logopèdia en una majoria de casos és important mantindre durant el temps que siga necessari en funció de les necessitats, i no ha de finalitzar per un criteri "cronológic" a l'arribar als 6 anys per haver acabat l'etapa de "atenció primerenca".

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

D. José Antonio Calvo Expósito. Diplomat Universitari en Logopèdia. Logopeda col·legiat 28/0213. Prof. Aso. Grau en Logopèdia UCLM. Logopeda Centro Alpadif Rivas

 

Referències en el text:

(1) (Enllaç extern) Romski, M., Sevcik, R. A. (2005). Augmentative communication and early intervention: Myths and realities. Infants Young Children, 18(3), 174-185

 (2) (Enllaç extern a descàrrega directa, tamany 78,4KB) Tamarit J. (2009) Atención Temprana Avanzando Hacia un Modelo Inclusivo Orientado a la Calidad De Vida Familiar y al Desarrollo de Competencias Personales Significativas Tanto en Los Niños y Niñas Como en sus Familias, FEAPS. http://www.feaps.org/archivo/centro-documental/doc_download/134-avanzando-hacia-un-modelo-inclusivo-orientado-a-la-calidad-de-vida-familiar-y-.html

(3)(Enllaç extern video YOUTUBE)“Avances en la transformación de servicios de atención temprana”  https://www.youtube.com/watch?v=RWJMCTuIgjA&index=1&list=PLRHZ-eoBzKZq7wPCyTvWE6V5JfNyxHncz

(4) Prácticas Basadas en Evidencia. FPG Child Development Institute at University of North Carolina at Chapel Hill.  (Enllaç extern) http://autismpdc.fpg.unc.edu/evidence-based-practices

(5) Escribano Burgos, L.; Castillo Ruiz,L.; Aranda Lozano, M. “MODELO ALANDA 1 + 2 = 12 Un modelo de atención en contexto natural” Asociación Alanda (Enllaç extern, tamany 701 KB) http://www.asociacionalanda.org/pdf/aetapi_modelo.pdf

LOGOPÈDIA EN NENS MENUTS?

El meu fill és molt menut, té 7 mesos i estem portant a un Centre d'Atenció Primerenca causa que ens han recomanat que rebi estimulació professional especialitzada. Presenta algunes dificultats per menjar i el seu desenvolupament a nivell global va molt lent. Seria necessari incloure assistència logopèdica? Quin paper específic exerceix el logopeda per al meu fill a l'Atenció primerenca?

Tot i que no tenim detalls sobre les causes d'aquestes dificultats concretes que presenta el nen, sí que podem intuir l'existència de problemes que afecten l'alimentació/deglució com a conseqüència d'un retard del desenvolupament global, que fan pensar que també puguin estar afectades les esferes de la comunicació i el llenguatge. Per tant, és evident que la intervenció del logopeda és necessària tant per corregir els problemes presents, com per prevenir defectes futurs en el desenvolupament del llenguatge.  

Encara hi ha la creença generalitzada que el logopeda només comença a intervenir a partir que el nen comença a parlar, la veritat és que la nostra funció pot realitzar-se des del mateix moment del naixement, ja que el desenvolupament d'habilitats de comunicació comença des d'aquest mateix instant. No hem d'oblidar que una comunicació efectiva és essencial per a molts aspectes de l'activitat humana, especialment per a l'adequat desenvolupament de l'aprenentatge i de la interacció social.

El logopeda que exerceix la seva tasca en els Centres d'Atenció Primerenca és el professional que per la seva formació està capacitat per abordar els retards i les dificultats en la comunicació, el llenguatge, la parla, l'alfabetització emergent i l'alimentació/deglució que pugui presentar el nen.

D'altra banda, les famílies amb nadons i nens menuts que pateixen alguna discapacitat o que s'entenen en risc de patir-la, han de rebre una atenció i assessoria, que els permeti donar suport al desenvolupament de l'infant i que estigui dirigida a resoldre l'ampli espectre de prioritats i preocupacions que se'ls poden presentar (1) . Aquí, el logopeda té un paper central en la provisió de serveis i suports a les famílies i els seus infants, així com a la resta de membres de l'equip d'Atenció Primerenca (2).

En aquest cas concret, a l'existir un desenvolupament més lent del que s'esperava, cal potenciar el desenvolupament de la comunicació i el llenguatge, estimulant a l'infant, i també capacitant a la família perquè li brindi el major nombre d'oportunitats d'aprenentatge a través de la creació d'un ambient més favorable al desenvolupament comunicatiu. Aquestes activitats han de ser vigilades i replantejades pel logopeda al costat de la família. D'aquesta forma la familia, el nen i el professional formen una tríada que treballa de manera conjunta (3).

El logopeda també pot ajudar a la família a millorar els problemes d'alimentació/deglució que presenta el nen, ajudant-los a entendre on rau la dificultat, i ajudant-los a trobar i aplicar les estratègies que permetin millorar aquesta condició, revisant i vigilant les transicions oportunes a diferents tipus d'aliments i textures fins arribar a la major i millor ).

 Para el Colegio Oficial de Logopedas de la Comunitat Valenciana:

 Dra. Claudia Tatiana Escorcia Mora,  Fonoaudióloga/logopeda, Colegiada nº 46293

 Especialista en Atención Temprana

-----------------

Podeu trobar més informació tècnica sobre això en els següents llibres :

  • GAT, Federación Estatal de Asociaciones de Profesionales de Atención Temprana (2000). Libro Blanco de la Atención Temprana. Madrid: Real Patronato sobre Discapacidad
  • Gracia, M. (2003). Comunicación y lenguaje en primeras edades. Intervención con Familias. Lerida: Edit Milenio
  •  Milla, M. & Mulas, F. (2005). Atención Temprana. Desarrollo infantil, diagnostico, trastornos e intervención. Valencia: Promolibro

Referències en el text:

(1) García-Sánchez, F. A., Escorcia, C. T., Sánchez-López, M. C., Orcajada, N. & Hernández-Pérez, E. (2014). Atención Temprana centrada en la familia. Siglo Cero. Revista Española sobre Discapacidad Intelectual, 45 (3), 251, 6-27

(2) Giné, C., Gràcia, M., Vilaseca, R. & Balcells, A. (2009). Trabajar con las familias en Atención Temprana. Revista Interuniversitaria de Formación de Profesorado, 65(23,2), 95-113

(3) Díez, A. (2008). Evolución del proceso de Atención Temprana a partir de la triada profesional-familia-niño. Revista Síndrome de Down, 25, 46-55