niña jugando con sombrero

TORNAR A PARLAR SENSE LARINGE?

A mon pare li han operat per un tumor en el coll i li han hagut d'extirpar la laringe. Ell és jove té 54 anys i tot i que encara es troba hospitalitzat volem saber quin és la millor alternativa perquè puga tornar a parlar i començar amb això com més prompte millor, quin és la més utilitzada o fàcil de manejar, quin resulta més cómoda... necessitem que ens orienten.

Les persones a qui se'ls ha extirpat la laringe no sols patixen la pèrdua de la veu després de la intervenció, sinó també un canvi de mode respiratori, entre altres trastorns, ja que la via respiratòria ha quedat desvinculada del segment que compartia amb la via digestiva.

Per a la rehabilitació de la veu actualment hi ha diverses fórmules en funció de la situació postquirúrgica del pacient.

Una de les opcions més ràpides és l'ús d'una electrolaringe, dispositiu electrònic que emet una vibració sonora, el qual, aplicat al coll del pacient de forma manual, permet articular el dit so en la cavitat oral per a poder parlar. No obstant això la veu que s'emet és de tipus "robótica", molt impersonal i sense a penes inflexions. A més té els inconvenients de qualsevol dispositiu electrònic: cures, bateries, manteniment, alt coste, etc.

Per això, se sol recomanar l'ús d'una veu "propia" del subjecte generada per mitjà d'una "neoglotis", és a dir, aprofitant l'estretiment natural que té l'inici de l'esòfag, el qual es denomina esfínter esofàgic superior. Es tracta d'introduir aire en l'esòfag per a posteriorment fer-ho eixir cap a la boca fent vibrar el dit esfínter, la qual cosa produirà un so que articularem en forma de paraules en la cavitat oral. Segons la forma de proveir d'aire a l'esòfag, bé des de la boca (mètode erigmofònic) o des dels pulmons a través d'una comunicació quirúrgica (mètode traqueoesofàgic) , l'aprenentatge de cada un d'ells serà distint.

L'ús de la veu erigmofònica és el més estés entre els operats de laringe, però no està exempt de dificultat en el seu aprenentatge, segons els casos. Per mitjà de la injecció voluntària d'aire des de la boca a l'esòfag, és possible l'emissió de frases curtes amb una veu d'intensitat moderada i qualitat ronca, però amb "personalitat". No obstant això aporta al pacient una notable autonomia en el fet que no necessita emprar les mans per a parlar, ni necessita cap tipus de dispositiu extern per a produir la veu.

L'emissió de la veu traqueoesofàgica s'assembla més a la fonació prèvia a la laringectomia quant a mecànica i duració de la veu. Però per al seu ús és necessari tindre prèviament implantada una xicoteta pròtesi que comunique la trontolla amb l'esòfag. Requerix també l'ús d'una mà per a obstruir el traqueostoma en el moment d'expulsar aire pulmonar per a aconseguir que este passe a l'esòfag fent vibrar la neoglotis de tal forma que produïsca un so. A l'anteriorment exposat cal sumar que la pròtesi cal substituir-la cada certs mesos i en alguns casos pot agafar folgança amb risc de fuga de líquids o despreniment de la mateixa.

Per tant, en funció de l'estat i necessitats del pacient, el logopeda serà el professional sanitari que oriente al subjecte sobre el mètode rehabilitador més apropiat en cada cas. La rehabilitació logopèdica no sols ha de contemplar la restitució de la funció fonatoria, sinó també el tractament d'altres trastorns associats a la laringectomia (olfactoris, respiratoris, deglutorios...) i l'adaptació del subjecte a les activitats de la vida diària.

 

Per al Col·legi Oficial de Logopedes de la Comunitat Valenciana:

SALVADOR JIMENEZ HERNANDEZ
Salvador Jiménez Hernández

Salvador Jiménez Hernández, Graduat en Logopèdia Col·legiat nº 28/0090  Hospital General Universitario Gregorio Marañon 

Centro Médico Carpetana

Universidad Complutense de Madrid

 

 

Pot trobar més informació tècnica sobre açò en els llibres següents:

-Casado, J.C. y Adrián, J.A. (2004). Manual del laringectomizado. Málaga: Ed. Aljibe.

-Heuillet-Martin, G. y Conrad, L. (2003). Hablar sin laringe. Rehabilitación de la voz en laringectomizados. Barcelona: Lebón.

-Le Huche, F. (1982). La voz sin laringe. Manual de reeducación vocal. Barcelona: Ed. Médica y técnica S.A.

-Núñez, F., Maldonado, M. y Suárez, C. (2000). Cuidados y rehabilitación del paciente traqueotomizado. Oviedo: Servicio de publicaciones de la Universidad de Oviedo.

 

Imagen anatómica del antes y después de la laringectomía
Imagen anatómica del antes y después de la laringectomía

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>